Santi Amador
Fa uns 7 anys, poc després que naixés Podemos, un amic militant dels moviments socials impulsats arran del 15-M em comentava —entre entusiasta i preocupat— que la nova organització era el nostre últim tret.
Totes les persones que veníem militant des de gairebé l’adolescència i a les quals el 15M ens va donar un influx d’optimisme, van sentir això en molts moments.
Quan al gener de 2014 es llança oficialment la iniciativa, milers de persones a tot l’Estat espanyol sentim que per fi naixia una organització transformadora, construïda en assemblees —Círculos— i capaç de convèncer a la gent corrent que una sortida de ruptura era necessària i possible.
En el document “Mover Ficha”, signat per activistes i intel·lectuals de l’esquerra, s’aspirava a una ruptura amb el règim del ’78: nacionalització dels sectors estratègics, reducció de la jornada laboral amb el mateix salari, jubilació als 60 anys o autodeterminació del poble català. A partir d’aquests supòsits es va confeccionar de forma col·lectiva un programa que podríem anomenar transicional, que faria trontollar el règim del ’78 i, recolzat en la mobilització popular, donaria pas a un altre sistema.
Però després de l’èxit electoral de les eleccions europees de maig de 2014 va començar el camí que ha conduït a que Podemos, dins l’espai de Unidas Podemos amb més organitzacions, s’hagi convertit en una crossa del PSOE.
Primer va ser l’exclusió de qui no fos fidel a una part del grup promotor —inspirada en el populisme de la Laclau i amb picades d’ullet al eurocomunismo— en l’organització de la primera Assemblea Estatal a Vistalegre, ja a l’octubre de 2014.
En aquest moment, Podemos passà de ser una organització basada en assemblees locals a una maquinària burocràtica on les guerres de l’aparell són el més corrent. En els cercles es va passar de discutir com ens organitzem democràticament i què proposem a nivell local, regional/nacional o estatal, a discutir reglaments interns.
La baixada de la mobilització popular —des del 15M havíem passat per dues vagues generals, manifestacions massives, les Marxes per la Dignitat, un impuls de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH)— va donar ales a aquesta estratègia. Gran part de la gent que s’havia mobilitzat no veia solucions en la lluita social i va passar a confiar gairebé únicament en la via electoral.
Així mateix, la dirigència de Podemos va tenir un paper desmobilitzador, passant de tot el poder a la gent autoorganitzada en els cercles i en els moviments socials, a tot el poder als diputats i regidors en els successius processos electorals.
Després d’una retòrica esquerrana, rebutjant governar amb el PSOE de manera tàctica i no estratègica, s’amagava una capitulació que s’ha portat per davant a les bases del partit i a centenars de milers de vots: curiosament es plantejava que la moderació i no parlar de certes coses augmentaria el suport electoral.
Lluita social
I per descomptat que les mentides que han abocat sobre el partit, així com l’assetjament feixista als seus líders —principalment a l’ex vicepresident Pablo Iglesias— han tingut molt a veure amb la caiguda militant i electoral del mateix, però la resposta que hauria d’haver tingut una organització transformadora d’esquerres no havia de consistir en el replegament i la moderació, sinó en una aposta per la militància i la lluita social.
Per descomptat Podemos no va néixer per ser una organització revolucionària ni mai ho va ser. No obstant això, a una organització d’esquerres anti-neoliberal sí que hem de exigir-li que sigui coherent amb el seu programa i amb les seves bases, i la derogació de la reforma laboral, de la Llei Mordassa o construir més habitatge social no és assaltar el Palau d’Hivern, per molt que la dreta i l’extrema dreta parlin de “social-comunisme”.
L’ascens de l’extrema dreta i el seu discurs d’odi està fent aparèixer a la mateixa com l’alternativa al sistema, quan sabem que són els representants dels interessos dels rics. Per tornar a organitzar i seduir la gent de baix des de l’esquerra, no hauríem de caure en una imitació de les seves propostes.
La “esquerra” rojiparda contribueix a engrossir les files de l’extrema dreta, oferint la Pàtria com a solució a la realitat material de la classe treballadora, defensant l’expulsió de migrants o atacant a un dels sectors més oprimits de la societat, les persones trans.
Ens toca construir pacientment, amb un llenguatge que arribi a les persones corrents sense paternalismes ni prenent als nostres veïns i veïnes per idiotes. Construir una organització revolucionària, perquè a la fi som les persones revolucionàries les que millor i més conseqüentment lluitem per les reformes.
