Isis Gónzalez
Escriure aquestes ratlles sobre la realitat de Colòmbia alteren. És sentir el pitjor dels malviatges, és apropar-se a l’horror, que et condemnin a l’exili, és haver de migrar i deixar-ho tot, entrar en estat de pànic, i és clar! quan dic Estat, em refereixo al que han fet els governs amb el país.
Narcos que posen presidents cada quatre anys, es repeteix, i una nova temporada de Netflix surt a l’aire, però això no només es resumeix en una història de pistolers, és una ferida oberta que dessagna a un poble. Ni Escobar, a què van convertir en llegenda amb ajuda del govern, es va imaginar que el “president etern”, Álvaro Uribe, estaria al poder tants anys, i que s’apoderaria de totes les institucions, liderant l’Estat de corrupció i crim.
Aquest tripijoc el segueixen heretant els reietons, comprant vots per seguir en el poder, amb diners de la pols que mou l’economia nacional, i que amaguen en viatges en contenidors a Estats Units i a l’Estat espanyol, el país que rep més cocaïna d’aquest continent . La situació de Colòmbia no és realisme màgic, no cal romantitzar aquesta tragèdia, i és clar! si per aquí passa la majoria del negoci, la situació de Colòmbia ens implica els d’allà i els d’aquí. Sobretot quan “el govern més progressista de la història”, la coalició de PSOE i Podemos, li atorga medalles com la Gran cruz de Isabel la Católica a Iván Duque, el president de Colòmbia. Impossible no recordar a Pinochet.
La medalla espanyola, com en l’època que canviaven “miralls” per or, ens la canvien per tractats econòmics contra la vida, ens van voler esborrar l’esclat social: 44 assassinats comesos per la policia, ordenades pel convidat d’honor, el nou “Patró” —van disparar amb armes possiblement de fabricació espanyola—, 29 homicidis en procés de verificació —pertanyen a la força pública o a paramilitars als carrers—, 1.617 víctimes de violència física, 82 víctimes d’agressions oculars, 77 desaparicions, 228 víctimes de trets d’arma de foc, 28 víctimes de violència sexual, 9 víctimes de violència basada en gènere, 2.005 detencions arbitràries en contra de manifestants, 784 intervencions violentes en el marc de protestes pacífiques, 35 casos d’ús d’armes Venom per part de la policia, segons l’ONG Tremolors. Cossos assassinats surant als rius en el marc de la protesta, abús sexual a dones.
El poble empobrit de Colòmbia va esclatar, perquè en el pic més alt de la pandèmia, li van pujar els impostos als ous, a l’aigua i al pa, ofeguen el poble: “No el deixen respirar”. Nous impostos, i els joves sense futur, sense feina, sense aliments, van perdre l’únic que els quedava: les seves vides, desenes de colombians van ser assassinats i desapareguts.
Per netejar les petjades de les massacres a nivell internacional i les violacions de drets humans, sumats a la fossa comuna colombiana més gran, els 6.402 assassinats per l’exèrcit, aquests no tenien res a veure amb la guerra, són assassinats a mans de l’exèrcit i per l’esquena, per fer-los passar per guerrillers en combat, a aquest horror li van posar un rètol gran que deia: “Colòmbia diversa i vital”. Duque “convidat d’honor a la fira del llibre” premiat i condecorat, i com diu el filòsof preferit de Duque, J. Balvin: “aquest és el negoci, soci”, com no?
Mentre els presidents estrenyen les seves mans pel tracte econòmic, 600 empreses espanyoles reben beneficis per treballar a Colòmbia, com les petrolieres, bancs, teleoperadores… pel baix cost de la mà d’obra. Empreses que poden generar desplaçaments o exili de territoris protegits o sagrats, sumat tot això a la problemàtica ambiental.
En aquest cas l’economia és un dret humà, i és legal quan li convé a empresaris i polítics colombians i espanyols, però en aquest sotragueig de negocis què van dir Duque, Sánchez i el PSOE —que va legitimar la medalla— sobre la situació laboral de les i dels ciutadans migrants colombians o sobre la negació d’asil a un 96% de les sol·licituds a colombians segons el CEAR, als quals per no tenir papers, se’ls il·legalitza la vida, el dret a una economia humana sostenible i a guanyar-se el seu suport per poder sobreviure, per enviar remeses que augmenten l’economia de tots dos països? No van dir res. Aquest dret ha de ser per a tots i totes, no només per a les elits endollades.
Si per a vostès que assisteixen a palaus, sopars i hotels luxosos, amb els diners del poble, molt semblant al malbaratament d’Escobar, és important l’economia, per a les persones colombianes migrants també ho és, a qui se’ls nega drets fonamentals i humans, com a la feina i a la llibertat subjecta al procés de ser irregulars. Vaja dicotomia vociferada pels defensors del liberalisme econòmic!
Les persones colombianes, des que vam néixer, hem experimentat la guerra als barris, als centres comercials, a les cantonades, i sabem que va ser pitjor la cura que la malaltia. Fem una crida a la societat espanyola, catalana, colombiana i llatinoamericana. Als que siguin clients i empresaris de casa nostra. Unim esforços per sol·licitar garanties en els tractats econòmics de Duque i Sánchez, on hi ha d’haver espai per a la #RegularizaciónYa de la mà d’obra i de les cures. La il·legalitat la condiciona la burocràcia i viola el dret internacional humanitari.
No som ni moralistes, ni fanàtiques, però estem segures que juntes des dels moviments d’esquerra o noves postures populars—-no acadèmiques colonitzadores que solament mantenen l’engranatge del vell sistema, i que es repeteixen com un rosari, portant-nos a noves guerres— necessitem generar trobades, nous discursos i formes pedagògiques fraternes per avançar, alinear-nos en el sentir-pensar per aconseguir arribar al poble, perquè no hi ha una empatia real amb el popular.
Després de tants morts i sofriment humà per les economies submergides a l’Estat espanyol i a Colòmbia, s’ha de promoure la legalització de les substàncies psicoactives, per la salut pública, per evitar massacres als territoris colombians, per enfortir les economies camperoles i populars. Solidaritzem-nos amb la situació que viuen diàriament els i les colombianes migres, que fugen de la seva terra per la falta d’oportunitats i per les guerres imposades. Necessitem el suport de tots i totes.
L’ article, en general m’agrada; discrepo amb segons términs sense contexto. Per e empleo, la autora parla de ‘guerra’ sense especificar que es la guerra que fa l’Estat al poble treballador Colombia… Un terrorisme d’Estat que s’utilitza per desplaçar en el camp a millons de camperos, indigenes i afros… Un terrorisme d’Estat per reprimir total manifestaciò i organización que cuestiona el sistema sistema capitalista… Si l’ utora em pernet una sugerencia, li diría que adopti els termes de ‘terrorisme d’ Estat’ y lógica del sistema capitalista (saqueix del recursos naturales I riqueces de Colombia).
Gracias per aquest espai… La lluita es, fins a la victoria
Gràcies per la vostra aportació, entenc que suggeriu el terme «terrorisme d’Estat», però en aquest cas nosaltres hem perdut l’Estat social de dret com a garantia de la constitució política de colòmbia.
Avui defensem i volem recuperar el nostre Estat que som totes, són les institucions, és la ciutadania, anomenar l’Estat Colombià com a «terrorista» és revictimitzar el poble colombià, perquè tenim un govern i una dictadura disfressada de democràcia, que ha USURPAT a l’Estat, i això només competeix als polítics que es fan triar amb corrupció i narcotràfic, permegen els poders públics de crim, ells no haurien de ser part de l’Estat, només són part d’un concert per delinquir. Nosaltres volem recuperar el nostre estat de dret. Es queden altres temes podem fer una trobada per Zoom de @Marx21net per aclarir què volia dir.
Un exemple: encara que l’Estat Colombià hagi de respondre i indemnitzar Ingrid Betancourt, per no garantir-li la seguretat i la llibertat, no va ser un segrest d’Estat.