Dalton Liebknecht
L’11 de juliol de 2021 Cuba va viure una jornada inèdita en la seva història més recent. Per primera vegada des que va triomfar la revolució cubana es van registrar manifestacions simultànies en diversos punts de l’illa amb exigències pel govern cubà. Aquestes mobilitzacions, pel seu context, massivitat, ubicació geogràfica i protagonistes, van marcar distàncies no només del succés d’agost de 1994 conegut com Maleconazo sinó també de les protestes d’un grup d’intel·lectuals davant el Ministeri de Cultura al novembre de l’any passat, articulat després en el Moviment 27N, i difereix també de les expressions dissidents del Moviment San Isidro.
La principal causa de les protestes va ser el descontentament generalitzat per la terrible escassetat provocada per la crisi econòmica derivada de la situació sanitària mundial, les sancions econòmiques imposades i mantingudes encara en context de la Covid-19 per part d’Estats Units i la ineficaç gestió burocràtica estatal per resoldre molts problemes. Apagades del servei elèctric, falta de medicines, aliments i col·lapse del sistema de salut van ser factors detonants d’aquestes mobilitzacions.
A aquests factors objectius se li suma la promoció i la incitació a la protesta des dels cercles més reaccionaris de la dreta de Miami, que van desplegar una campanya a les xarxes socials que va exacerbar el disgust de milers de cubans.
A l’analitzar el succeït aquell dia a Cuba s’han de tenir en compte els problemes objectius existents a l’illa i els que concerneixen al govern cubà, però seria injust no parlar del discurs extremista d’alguns i de les fake news difoses a les xarxes socials.
Contrari al que el discurs oficialista ha plantejat sempre, les manifestacions de l’11J no van tenir com a protagonistes cubans relacionats amb organitzacions polítiques vinculades a EUA: no van ser petits grups encoratjats per l’extrema dreta de Miami. En aquest cas el president cubà va haver de reconèixer que van existir algunes demandes legítimes i es va referir a l’existència d’un grup de “revolucionaris confosos”.
Les protestes es van caracteritzar per una pluralitat que dóna una estocada a la narrativa de govern que van ser tots “pagats per l’imperi” i a la de l’oposició que van ser tots cubans demanant capitalisme. Als carrers cubans aquest dia van protestar activistes LGBTIQ, activistes afrocubans, joves estudiants, i membres de la nova esquerra revolucionària cubana.
Crits de Llibertat !, Pàtria i Vida! impulsats per la dreta, juntament amb ofenses al president cubà, es van escoltar entre les i els manifestants, però també es van escoltar demandes legítimes de ciutadans als quals ja no en tenien prou amb el discurs del govern i als quals el “socialisme” cubà els tenia poc que oferir. Resulta difícil establir una versió única del que va passar aquell dia a Cuba, va existir la protesta pacífica però també la violenta contra botigues i institucions públiques, així com també va existir repressió policial i detencions injustificades.
Reaccions
Després del succeït el 11J, convé analitzar què és el que ha fet el govern cubà des de llavors.
En primera instància van començar una sèrie de locucions televisives de membres del gabinet per explicar certes problemàtiques a la població: són explicacions que van arribar tardanament, quan el mal ja estava fet, i que no resolen les mancances.
Pel que fa al problema de l’escassetat de medicaments, aliments i neteja personal, el govern va autoritzar excepcionalment fins al 31 de desembre d’aquest any la importació d’aquests sense límit de valor i lliure de pagament d’aranzels. Si bé és una mesura positiva, no resol el tema d’arrel i només contribueix a pal·liar temporalment i en algun grau aquests problemes.
A més, es van actualitzar les normatives per a la distribució d’aliments en flexibilitzar el lliurament de la “Targeta de proveïment”, mecanisme existent a Cuba per a la distribució d’aliments. Es va orientar en aquest sentit el lliurament d’aquesta targeta a famílies que no la tenien per residir en municipis diferents als que estaven registrats.
Pel que fa a l’economia es va parlar d’eliminar l’obligació de l’ús de la nova escala salarial, mecanisme per assignar salaris que va acompanyar a la malmesa Tarea Ordenamiento (el programa d’augments de preus i retallades de subvencions aplicat a inicis de 2021).
La mesura de més significació en l’àmbit econòmic presa pel govern va ser l’aprovació de PYMES, un obertura al sector privat en la qual molts economistes i cubans en general dipositen les esperances del tan esperat alliberament de les forces productives i el conseqüent creixement econòmic. Amb la creació de negocis privats, encara amb traves, s’espera la creació de llocs de treball i l’augment de béns i serveis. Aquesta mesura atorga graus d’apoderament i autonomia a la societat, però potència l’enfortiment de l’incipient sector capitalista privat cubà i porta aparellat el perill de l’augment de la bretxa social si tenim en compte que la gran majoria de cubans no tenen capital per invertir en negocis, només els queda l’opció de treballar en aquestes iniciatives privades i esperar un millor salari que el que l’Estat ofereix. Encara Cuba no compta amb lleis de protecció laboral per a treballadors del sector privat.
Mentrestant, la situació sanitària ha tingut una lleugera millora, però encara persisteix l’escassetat de medicaments i el col·lapse sanitari en molts municipis. S’ha rebut ajuda humanitària de diversos països i organitzacions de solidaritat amb medicines, material mèdic i xeringues per a la campanya de vacunació. Precisament la vacunació massiva, després del retard i l’incompliment del cronograma inicial, constitueix la principal arma reeixida contra la pandèmia. Pel que fa al dèficit de medicaments, l’entitat BioCubaFarma va precisar que ja es tenen les entrades necessàries per a una gradual recuperació de l’oferta a les farmàcies.
La inseguretat alimentària persisteix, s’han pres mesures que consisteixen en modificar les maneres de comercialització de productes i l’eliminació de traves, mesures que encara no tenen efectes palpables. Potser la mesura de major importància és la creació del Banco de Fomento Agrícola, que té com a objectiu principal potenciar la producció d’aliments i en la qual, mitjançant el pressupost de l’Estat, es destinen fons per prioritzar programes de desenvolupament agropecuari. La transformació integral del camp cubà segueix a l’espera mentre l’èmfasi de les inversions se centra en programes de desenvolupament turístic.
Poc més d’un mes després de l’11J les autoritats van publicar una sèrie de regulacions —el “Decret 35”— que tipifiquen per primera vegada el que consideren delictes cibernètics que poden estar subjectes a una acció penal. Experts en regulació d’Internet i organitzacions de drets humans han aixecat les seves veus davant el que consideren mesures tendents a eliminar el debat públic. Es tracta de combatre la desinformació nociva, el llenguatge d’odi i les notícies falses, però també sembla tenir una mena de matriu ideològica a l’hora de referir-se a la “difamació amb impacte en el prestigi de país”.
Des de l’11J el govern cubà no ha pres mesures que empoderin els de baix. Més aviat posa rumb cap a una còpia del model xinès i vietnamita, potser un capitalisme d’Estat més eficient. Obre les portes a un creixent capitalisme nacional i manté immòbil l’aparell burocràtic.
La nova esquerra cubana s’ha d’articular i complir el seu paper en defensa dels de baix, s’ha de posar al seu costat i defensar-los de l’imperialisme i de la maquinària burocràtica d’un anomenat Partit “Comunista”.
Dalton Liebknecht és un marxista revolucionari a Cuba.
