Nota: Dinamarca porta diversos anys aplicant mesures cada vegada més restrictives —racistes— contra les persones migrants. L’any 2016 el seu Parlament va aprovar lleis que restringien la reunificació per a les famílies sirianes, i una “llei de joieria” segons la qual es confiscaven objectes de valor a les persones refugiades per pagar la seva estada. Després, en 2018, el govern —llavors de “centredreta”— va prendre mesures especials contra les i els “residents no occidentals” que vivien en barris desfavorits, amb penes més severes per delictes comesos dins o a prop del que la llei inicialment deia “guetos”.
El govern socialdemòcrata investit el 2019 —de “centre esquerra”— ha mantingut aquesta deriva racista, per exemple, amb una nova llei que permet a Dinamarca deportar sol·licitants d’asil fora d’Europa mentre es processen les seves sol·licituds. Segons aquesta llei, proposada per la primera ministra socialdemòcrata Mette Frederiksen i aprovada pel Parlament danès per 70 vots contra 24, les i els sol·licitants d’asil serien traslladats a un tercer país llunyà, sense importar d’on provinguin. S’especula que Dinamarca intentarà deportar-los a Rwanda. En la seva campanya electoral, Frederiksen va declarar l’objectiu de tenir “zero sol·licitants d’asil” a Dinamarca.
Donada aquesta situació, és molt positiu que hi hagi una esquerra alternativa que impulsa una visió totalment diferent. Aquest text és del grup germà a Dinamarca de Marx21, que participa activament en el movimient unitari contra el racisme i el feixisme en aquest país.
Carla Naur Nørremølle
Des de la anomenada “crisi dels refugiats” l’any 2015, els mitjans danesos s’han omplert de preguntes sobre les i els refugiats. Des de llavors, el discurs s’ha tornat cada vegada més hostil: els sirians han de ser expulsats i els afganesos han de mantenir-se allunyats. Però, d’on ve aquesta hostilitat i com combatre-la?
Avui, als polítics se’ls pregunta, un cop més com hauria de relacionar-se “Dinamarca” amb les persones que truquen a la nostra porta pregant per una seguretat que el seu país d’origen no els pot donar.
L’anunci del govern és clar: les i els refugiats no han de pensar que són benvinguts aquí, han de romandre en els “barris” amuntegats i agrair el suport de què simplement podem prescindir. És una cantarella que hem estat escoltant durant tant de temps que ens la sabem de memòria.
Però, com pot ser que les i els refugiats siguin un tema polític tan controvertit? Quina és la visió d’humanitat que se’ns presenta quan el ministre de Relacions Exteriors i Integració Mattias Tesfaye diu sobre les i els refugiats de l’Afganistan: “Hem d’evitar fer el tipus de declaracions que posen en marxa els fluxos migratoris”?
Les persones refugiades i migrants són “enemics estrangers”
Els que estan al poder estan respirant repetidament el discurs que les i els refugiats, així com les i els migrants són enemics estrangers que “es cagarán” en la nostra societat i ens privaran de la nostra cultura. Però, d’on ve aquesta història i què significa ser un “refugiat”?
Part de la resposta a aquestes preguntes es pot trobar en com hem dividit el món en estats nacionals. La idea de l’estat nacional s’ha tornat tan natural per a nosaltres que és difícil imaginar un món sense. Tota la política que seguim té a veure amb Dinamarca i els “danesos”, i fins i tot en les associacions internacionals, els enviats de cada país tenen la seva pròpia bandera, el seu propi seient i la seva pròpia gent que representar.
Quan els problemes, els conflictes o les persones creuen les fronteres nacionals i exigeixen un esforç que és més del que un sol país pot aconseguir, sí, llavors tots creuen els braços, miren als altres i diuen “no és el meu país, no és la meva responsabilitat”. Les i els refugiats, així com les i els apàtrides es converteixen així en una categoria romanent de persones que estan fora del sistema dels estats nacionals i de les que, per tant, ningú es responsabilitzarà.
Declaració de Drets Humans de l’ONU
Paradoxalment, part d’aquest problema es deriva de la Declaració de Drets Humans de l’ONU. Tot i que els drets humans es descriuen com a universals, com a drets que cobreixen a totes les persones, independentment del seu origen, lamentablement això està lluny de la realitat. Segons la Declaració Universal de Drets Humans, són els estats nacionals els que han de garantir els drets dels seus ciutadans. Per tant, els seus drets com a ésser humà en la democràcia burgesa no són només una cosa que té, és una cosa que obté d’un estat si l’estat ho accepta.
Ergo: si no té un estat, no té drets, i si el seu estat viola obertament els seus drets, llavors ha de córrer i resar perquè un nou estat s’ocupi de vostè.
La Convenció de Refugiats i acords similars actuen com una mena de solució de mosaic quan, en altres coses, proclamen que tots tenen dret a la ciutadania. Però a la fi, no podran assegurar-te-la si cap nació t’accepta. Això vol dir que quan els polítics endureixen la política de refugiats, com el canvi de paradigma a partir de l’any 2019, després els que estan al poder seleccionen i restringeixen qui té dret als drets. A Dinamarca, la lluita per un permís de residència i la ciutadania sovint sol ser en va. L’estat danès intentarà demostrar a la resta del món que la responsabilitat d’un refugiat determinat recau en un altre estat, encara que aquest estat no vol saber res sobre la persona, o potser fins i tot vulgui fer-li mal. En altres paraules, les autoritats decideixen tornar a la gent a les dictadures i l’opressió,
La solució
Llavors, com resolem aquest nus de nacions i drets? Primer, obrir les fronteres; després, abolir les fronteres.
Mentre decidim dividir el món en estats nacionals, la persona que caigui fora del sistema quedarà a disposició de la gràcia i la misericòrdia dels que estan al poder. La solució al problema dels refugiats no es troba en una sola nació o entre nacions individuals, sinó en moviments que van més enllà dels estats nacionals. La resposta és la solidaritat i la cooperació transfrontereres, que en última instància poden fer que les mateixes fronteres siguin supèrflues.
Carla Naur Nørremølle és militant d’Internationale Socialister, grup germà de Marx21 a Dinamarca. Aquest article va aparèixer en el seu periòdic Socialistisk Arbejderavis.
