David Karvala
Fa una dècada, molta gent a l’esquerra treia importància al problema del feixisme.
Ara hi ha una preocupació força generalitzada, entre gent progressista, davant l’amenaça que representa el creixement de l’extrema dreta.
(Dit això, encara hi ha persones que minimitzen el problema i mantenen que combatre VOX, per exemple, és distreure’s de “la tasca més important”… que, típicament, resulta ser la de promoure el programa del seu partit. Tinguem present que, davant la presa de poder per part de Hitler al gener de 1933, la reacció de la direcció del partit comunista alemany va ser, més o menys: “no passa res, és més del mateix; fracassarà i després pujarem nosaltres”.)
Però actualment abunden articles parlant de la gravetat del problema i plantejant solucions. Fins aquí, bé, però típicament no tenen en compte per res l’àmplia experiència concreta que s’ha acumulat en aquesta lluita al llarg dels anys.
Aliances?
Fa unes setmanes es va publicar l’article de Pablo Iglesias, “¿Y si gobernaran PP y Vox?”
El text inclou observacions sobre diversos temes. Per exemple, el suggeriment que “les esquerres diferents al PSOE a tot l’Estat han d’augmentar la seva col·laboració i compartir espais de reflexió estratègica” és interessant, però cau fora de l’àmbit d’aquest text. (Només diria que “col·laboració” sona millor que els intents d’imposar l’hegemonia d’un partit únic —fins i tot d’una cúpula única— que hem experimentat massa vegades des del sorgiment de Podemos.)
Deixant això a part, és molt positiu que Iglesias vegi la necessitat de plantejar estratègies específiques enfront de l’amenaça de l’extrema dreta. Massa sovint des Unidas Podemos, i des dels grups escindits d’aquest espai, es presenta com la solució simplement demanar el suport al seu propi partit i programa.
El problema és l’estratègia que Iglesias proposa. Una frase clau del text és l’afirmació que les esquerres “han d’assumir que l’aliança de govern amb el PSOE és, en aquesta conjuntura, necessària per protegir la democràcia i implementar la justícia social mitjançant polítiques públiques.”
És cert que l’experiència internacional i històrica demostra que la unitat és un element clau per poder derrotar l’extrema dreta. No obstant això, la idea que aquesta unitat hagi de prendre la forma d’un pacte electoral amb forces de l’establishment no convenç en absolut. És més, les experiències del passat suggereixen que no serveix.
No és la primera vegada, ni de lluny, que es planteja una idea així.
Pactes amb l’establishment?
A França, a la segona ronda de les eleccions presidencials de 2002, entre Chirac i Le Pen pare, gran part de l’esquerra va advocar per votar Chirac, el president de dretes en exercici que cercava repetir. Els mateixos sectors de l’esquerra que mai havien intentat articular un moviment unitari de base, per a unir en la lluita a gent treballadora diversa, van demanar el vot a un candidat burgès. El partit comunista ho va fer de manera explícita, mentre que la Ligue Communiste Révolutionnaire, llavors una organització important de l’esquerra revolucionària, ho va fer de manera indirecta.
El marxista britànic Chris Harman, va argumentar en contra ja llavors. Davant el creixement del feixisme, calen dues coses diferents. D’una banda, la lluita unitària a curt termini, de la qual parlarem més endavant. De l’altra, el treball més llarg i complicat de construir una alternativa al sistema.
L’esquerra radical sap que el feixisme pot créixer a causa dels problemes creats pel capitalisme. La pujada en els preus de les necessitats bàsiques, la manca d’habitatge, l’atur, etc., són utilitzats, de manera totalment hipòcrita, per l’extrema dreta, per presentar-se com “l’alternativa” a un sistema al què no li importa la gent (“de casa”).
Fins i tot VOX —els líders són totalment de l’establishment, alguns vivint durant anys dels diners públics assignat per la dreta del PP— intenta utilitzar aquest discurs de “alternativa”.
En aquesta situació, tant a França com aquí, el pitjor que podria fer l’esquerra radical és sumar-se a un bloc polític amb part del mateix sistema.
Podem veure els resultats a França. Ara Le Pen (filla) té possibilitats de guanyar les eleccions presidencials franceses l’any que ve.
Front popular
Més de mig segle abans del que de votar Chirac amb el nas tapat, sectors de l’esquerra havien celebrat amb magnificència i sense complexos una aliança electoral amb partits del sistema. Després del seu rebuig a construir una lluita unitària amb la resta de la classe treballadora davant l’auge dels nazis, el 1934 el moviment comunista (estalinista) internacional va adoptar l’estratègia del front popular.
Això implicava la unitat amb els “sectors progressistes de la burgesia”. En el pla internacional, l’URSS intentava pactar —sense molt èxit— amb les burgesies de la Gran Bretanya i França.
On l’estratègia va tenir més impacte va ser dins de l’Estat espanyol i de França, on coalicions del front popular van guanyar les respectives eleccions legislatives al febrer i maig de 1936. Però ja llavors va quedar clar que pactar amb els partits de sistema suposava perdre la possibilitat d’oferir una alternativa a aquest.
No només això, sinó que la participació en el front popular va arrossegar a les bases comunistes vers la defensa activa del sistema davant d’aquells sectors que encara lluitaven per un canvi real. El Partit Comunista Francès es va esforçar per acabar amb la massiva vaga general del juny de 1936. A l’Estat espanyol, després de la revolta franquista, la por a espantar les burgesies de la Gran Bretanya i França va portar al partit comunista a combatre el control obrer en els llocs de treball i la col·lectivització de les terres, fins i tot a torturar i assassinar a activistes de l’esquerra radical.
El més tràgic és que els militants comunistes que van executar aquelles polítiques pensaven que estaven servint a la lluita contra el feixisme, fins i tot a la revolució. En realitat, estaven sent utilitzats per defensar el capitalisme.
En molts sectors comunistes el nom de Santiago Carrillo fa pudor pel paper que va jugar en la transició; la veritat és que Carrillo va ser només un exemple més d’una estratègia molt estesa.
I aquí?
Pedro Sánchez no és el mateix que Jaques Chirac, és cert, però el PSOE és innegablement un partit de l’establishment, part del que Pablo Iglesias solia anomenar el règim del 78, “la casta” (un terme que mai em va agradar, però això és un altre debat).
Es va veure amb els governs de Felipe González en els 80, i també amb “el govern més progressista de la història” que, més enllà de la retòrica, el PSOE es dedica a defensar el capitalisme espanyol. Ho fa davant de les demandes socials del conjunt de la classe treballadora (¿què va passar amb la derogació de la reforma laboral ?; per què es permet que els bancs salvats amb diners públics facin fora a la gent de casa?…); negant el dret de la població de Catalunya a decidir el seu futur; amb múltiples atacs als drets humans de les persones migrades…
El problema del pacte electoral és que lliga a l’esquerra a polítiques com aquestes. Com a molt es fa alguna declaració o tuit expressant crítiques però, en el fons, l’esquerra segueix formant part del govern que porta a terme aquestes polítiques. L’única “oposició” ve d’una dreta que vol polítiques encara més reaccionàries. I dins d’això, el feixisme té les mans lliures per promoure discursos “radicals”, fins i tot “antisistema”… mentre l’esquerra acaba identificada amb aquest sistema.
La lluita unitària
L’alternativa al pacte electoral no és el sectarisme, la simple afirmació d’un “programa revolucionari” (típicament un text pesat i il·legible).
Com s’ha dit abans, la unitat és essencial, però no la unitat electoral. En comptes del pacte electoral, que posa un sostre polític a les aspiracions de l’esquerra anticapitalista, cal un pacte de mínims i de lluita.
Fa 11 anys es va formar Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) a Catalunya, amb l’únic objectiu de combatre —mitjançant l’autoorganització, la propaganda i la mobilització— a l’extrema dreta i al racisme. UCFR no té programa polític, ni reformista ni revolucionari. Inclou a partits institucionals d’esquerres i també a grups revolucionaris; als sindicats majoritaris i també als més radicals. I sobretot participen una infinitat d’associacions i col·lectius socials, des d’entitats musulmanes fins a grups LGTBI+.
UCFR va jugar un paper clau en la derrota en 2012-2015 del partit feixista Plataforma per Catalunya. Ha contribuït molt a la lluita unitària contra la islamofòbia; aquesta sí que és “una batalla cultural i ideològica” essencial (per citar l’article de Iglesias). I fa ja diversos anys que UCFR impulsa la campanya #StopVOX.
Hi ha experiències encara més impressionants en altres països, com les successives lluites unitàries contra el feixisme a la Gran Bretanya, o Grècia on el moviment germà d’UCFR, KEERFA, va jugar un paper clau en la derrota del grup neonazi criminal, Alba Daurada.
En aquestes plataformes i lluites unitàries l’esquerra radical no exigeix que els sectors més moderats acceptin un programa anticapitalista, però tampoc ha de signar un programa de gestió del sistema. Es tracta simplement de reconèixer que el feixisme ens amenaça a tots i totes, i per tant tenim un interès compartit en combatre’l… però que en altres temes tenim i seguirem tenint posicions molt diferents, fins i tot oposades.
Llavors, en comptes d’intentar lligar a l’esquerra radical a les polítiques del PSOE —com ha passat ja massa vegades amb Unidas Podemos recentment— demano a Unidas Podemos en general, i a Pablo Iglesias en particular, que animin gent en altres parts de l’Estat espanyol a impulsar moviments unitaris d’aquest tipus per frenar a l’extrema dreta, especialment a VOX. Si aconseguim això, tindrem més temps per reflexionar col·lectivament, i elaborar les alternatives radicals que necessitem davant les múltiples crisis del sistema.
David Karvala és militant de Marx21 i activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.
