Judy Cox
S’està mentint a l’afirmar que la vida de la majoria de les dones afganeses va millorar sota l’ocupació nord-americana. Judy Cox explora la realitat de les dones afganeses després de 20 anys de guerra.
No us deixeu enganyar per les feministes imperialistes que justifiquen la invasió nord-americana de l’Afganistan i ajuden a perpetuar l’opressió de les dones afganeses.
És una ficció que la vida de la majoria de les dones afganeses millorés durant els 20 anys del corrupte govern titella recolzat per Estats Units.
Aquells que afirmen el contrari es basen en la vida en àrees de Kabul on un petit nombre de dones va accedir a oportunitats d’educació i ocupació. La seva ‘evidència’ és un grapat de mesures en gran part cosmètiques.
L’Acord de Bonn de 2001 va establir un pla per governar l’Afganistan, que va consagrar la idea de la participació de les dones. La constitució afganesa garantia un 20 per cent de representació femenina a l’assemblea de la Loya Jirga.
El 2002, el llavors president Hamid Karzai va signar una Declaració dels drets essencials de les dones afganeses. Aquesta declaració prometia a les dones drets civils, accés a l’educació i el dret a decidir com vestir-se.
Aquestes mesures van justificar el suport internacional al règim i van mantenir els diners de l’ajuda fluint cap als bancs del corrupte govern de Karzai. Però significaven poc per a la majoria de les dones afganeses.
La Missió d’Assistència de l’ONU a l’Afganistan (UNAMA) va informar en 2009: “La realitat actual és que la vida de les dones afganeses es va veure seriosament compromesa per la violència i se’ls van negar els seus drets humans més fonamentals.”
Aquest mateix any, el govern afganès va aprovar una llei que obligava a les dones afganeses a obeir als seus marits en assumptes sexuals, violant la constitució de país.
Disparitat
Tot i que es parla d’un augment en el nombre de nenes que accedeixen a l’educació, les dones afganeses tenen avui la taxa d’alfabetització més baixa del món i la pitjor disparitat respecte als homes. Entre persones afganeses de 15 a 24 anys, el 50 per cent dels homes saben llegir i escriure, en comparació amb només el 18 per cent de les dones.
Segons altres informes d’UNAMA publicats durant els 20 anys d’ocupació nord-americana, el matrimoni precoç i els embarassos freqüents van portar a taxes de mortalitat materna de 1.900 per 100.000 habitants. Aquest és un dels més alts del món.
L’Afganistan va gastar només el 0,6 per cent del seu PIB en salut (la mitjana per al sud de l’Àsia va ser del 5 per cent) i l’esperança de vida de les dones afganeses és de només de 44 anys.
El govern va aprovar la Llei d’Eliminació de la Violència contra la Dona l‘any 2009. Però sis anys després, UNAMA va informar que les dones afganeses eren atacades i assassinades amb regularitat per ocupar llocs considerats irrespectuosos amb les pràctiques tradicionals o ‘no islàmiques’”.
La violació també estava molt estesa i els seus perpetradors sovint estaven per sobre de la llei. I la vulnerabilitat econòmica de les dones va deixar a moltes atrapades en relacions abusives, el que va portar a nivells rècord de autoimmolació.
Al desembre de 2018, la revista Time va informar que l’Afganistan seguia sent el pitjor lloc del món per a ser dona.
Una diplomàtica afganesa va dir a la revista: “Donar suport a les dones a l’Afganistan és una cosa del que la gent de tot el món parla de boca, però els diners i l’ajuda mai arriben a elles. Es devorat per la corrupció i el monstre de la guerra.”
Els compromisos sobre el paper amb els drets de les dones van proporcionar legitimitat a un règim fallit als ulls dels seus patrocinadors estrangers, però no als ulls de les dones de l’Afganistan.
A la fi de segle XIX, els colonialistes europeus van justificar l’imperialisme afirmant que Occident era superior, modern i progressista i que Orient era inferior i endarrerit.
Gran Bretanya va envair i ocupar Egipte el 1882 per cercar l’accés al Canal de Suez. Però el comandant d’operacions Lord Cromer ha afirmat estar alliberant a les dones de la ‘degradació’ de l’Islam. Va insistir que els egipcis havien de ser “persuadits o obligats a absorbir el veritable esperit de la civilització occidental”.
No obstant això, Lord Cromer va ser membre fundador i president de la Lliga Nacional: Oposar-se al Sufragi de les Dones.
Fins i tot algunes feministes britàniques es van fer ressò de les idees de superioritat racial i cultural en suport de l’imperi britànic. Les sufragistes Emmeline i Christabel Pankhurst van suspendre la seva campanya militant pel sufragi femení per donar suport a la Primera Guerra Mundial.
Emmeline va declarar: “Alguns parlen de l’imperi i l’imperialisme com si fos una cosa que denunciar i del que avergonyir-se. És una gran cosa ser els hereus d’un imperi com el nostre, grandiós en territori, grandiós en riquesa potencial.”
Totes les potències colonials van reclamar el mateix dret a imposar valors a les dones. Els vels van ser cremats ceremonialmente per les forces franceses que van ocupar Algèria.
L’actual govern d’Emmanuel Macron encara promou una idea de “el francès” basada en l’exclusió dels musulmans. Però el “feminisme colonial” era i és un feminisme fals que no ofereix cap esperança de canvi real a les dones.
Al novembre de 2001, Laura Bush, esposa de l’aleshores president dels Estats Units, George Bush, va declarar: “A causa dels nostres recents avenços militars en gran part de l’Afganistan, les dones ja no estan empresonades a casa seva. La lluita contra el terrorisme és també una lluita pels drets de les dones.”
La idea que el poder militar d’Estats Units s’estava utilitzant en la noble causa de l’alliberament de les dones va ser compartida per una capa de les anomenades feministes, incloses Cherie Blair i Hilary “the Hawk” Clinton.
La Fundació de la Majoria Feminista a Estats Units va aplaudir a la “Coalició de l’Esperança”.
I Occident no és innocent pel que fa a la violència contra les dones o la desigualtat política i social. A Estats Units, unes 1.500 dones a l’any moren a causa de “crims passionals”.
La guerra és incompatible amb els drets de les dones: significa la mort de dones i les seves famílies i la destrucció d’infraestructura vital.
Un exemple de l’Afganistan que il·lustra l’impacte de la guerra en les dones és l’atac aeri de Wech Baghtu. El 3 de novembre de 2008, les forces nord-americanes van bombardejar un casament que se celebrava en un petit poblat, el que va provocar la mort de 37 dones i nens afganesos.
Com va escriure el veterà activista per la pau nord-americà Tom Hayden: “És difícil pensar que les dones afganeses puguin ser alliberades per un exèrcit nord-americà invasor, bombardejador i encarcelador. És difícil creure que els drones Predator, les Forces Especials, els camps de detenció i els ocupants estrangers siguin la solució al fonamentalisme talibà.”
Les feministes del Pentàgon s’abracen a règims repressius com l’Aràbia Saudita, mentre manipulen cínicament el llenguatge dels drets de les dones per justificar intervencions militars.
L’agenda feminista imperial també és promoguda per corporacions occidentals que busquen publicitat i nous mercats.
L’any 2009, Revlon i L’Oreal van recaptar al voltant de 550.000 lliures per llançar Beauty without Borders a l’Afganistan.
Una dona que dirigia el programa va comentar: “Quan vaig arribar per primera vegada a Kabul, em va sorprendre el que aquestes dones li feien al seu cabell i cara. Usaven galledes de pous propers per esbandir-se el cabell.”
Les dones afganeses podien haver preferit l’aigua neta a l’alliberament del pintallavis, però no van ser consultades.
El feminisme recolzat per la invasió militar i el feminisme corporatiu treballen mà a mà. Tots dos van fer més difícil per a les dones organitzar-se i lluitar pels seus propis interessos.
Les feministes imperialistes han col·laborat en etiquetar als fills, germans i pares afganesos com als enemics.
La feminista d’esquerres Gayatri Spivak va observar que el colonialisme es justifica amb la idea que “els homes blancs han de rescatar a les dones brunes dels homes bruns”. Quan s’uilitza aquesta excusa, les dones perden poder i els homes es deshumanitzen.
Però les dones afganeses no són víctimes passives que esperen ser rescatades per les bombes nord-americanes.
Miriam Rawi és membre de l’Associació Revolucionària de Dones de l’Afganistan, que es va oposar al govern talibà i a la intervenció militar nord-americana.
Ella sosté que la “guerra contra el terrorisme” i la “alliberament de les dones afganeses” no van ser més que mentides per cobrir les moltes agendes ocultes de l’imperialisme nord-americà a l’Afganistan”. El feminisme interseccional en els últims 20 anys ha vist a moltes més persones prendre consciència de la necessitat d’abordar temes com el de la raça juntament amb el gènere.
Tot i que la interseccionalitat com a teoria té limitacions, és important que ara més feministes insisteixin que factors com la raça i l’imperialisme no poden separar-se de les qüestions dels drets de les dones.
Aquest és un avanç positiu per a la batalla per l’alliberament de la dona. El següent pas és portar això més enllà a les qüestions de la centralitat de classe i discutir com la raça i el gènere es veuen afectats per ella.
El camí cap a l’alliberament no passa per les bombes, sinó per les accions dels mateixos oprimits.
La lluita des de baix pot semblar molt difícil avui a l’Afganistan, però el feminisme imperialista sempre serà una barrera perquè les dones lluitin per l’alliberament. La construcció de l’oposició a la guerra i a l’imperialisme aixeca aquesta barrera.
Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la publicació germana de Marx21 a Gran Bretanya.
