David Karvala
El creixement de l’extrema dreta per tot el món és més que preocupant.
I com demostra el creixement de VOX, l’Estat espanyol no és immune al problema, al contrari del que mantenien alguns tertulians fa pocs anys.
Això planteja debats importants sobre què fer davant d’aquesta situació.
Aquí va un repàs molt breu d’algunes de les estratègies que s’han plantejat.
Fatxes a la TV?
Abans de parlar dels moviments, cal tractar la resposta terrible i confusa dels mitjans.
Dit de manera directa: en general, vacil·len entre intentar ignorar a l’extrema dreta, i donar-li el micròfon per escopir el seu verí lliurement.
Per entendre el seu error imaginem que es tractés d’una gran estafa econòmica (en comptes de l’estafa política que és). Els mitjans ni fingirien que no estava passant, ni tampoc (s’espera) convidarien el principal estafador al seu plató per enganyar més gent.
El que farien (insisteixo, s’espera) seria explicar l’estafa al públic, per advertir a tothom davant les seves mentides.
En comptes d’això, han optat, cada vegada més, per l’opció de convidar els fatxes a entrevistes, reportatges, tertúlies…
Segurament ho fan per aconseguir audiència, clics, no per afinitat ideològica, però l’efecte és que normalitzen a l’extrema dreta, l’ajuden a estendre’s.
I les nostres respostes?
Però la qüestió clau per a la gent activista és què hem de fer des de la política i els moviments socials. Aquí hi ha molts tòpics —moltes errades— que es comenten a continuació.
“Ignorar-los”: si VOX fossin només quatre personatges sense incidència, aquesta resposta seria correcta. Però surten a la TV cada dia, tenen presència a les institucions, donen ànims als matons que duen a terme agressions al carrer… “Ignorar-los” és permetre que segueixin creixent sense fer res.
“Debatre amb ells”: El problema és que el feixisme no consisteix en una sèrie d’idees. El feixisme és el projecte d’acabar amb els drets de la majoria de la població, acabar fins i tot amb l’existència de moltes persones. A l’oferir una tribuna perquè un dirigent feixista parli, se’ls permet fomentar l’odi i buscar més adeptes. Tant és la “refutació” que es presenti davant les seves idees: el feixisme no es basa en una teoria coherent que es pugui desmuntar amb arguments.
“El meu programa”: molts sectors de l’esquerra argumenten que la solució al feixisme és el programa polític del seu grup. De vegades rebutgen tota lluita directament contra l’extrema dreta (“no parlem d’ells”), limitant-se a demanar que la gent voti al seu partit en lloc de als ultres. I de vegades la defensa del seu programa acompanya la lluita contra el feixisme com a tal. El problema és que cada sector de l’esquerra té idees diferents, programes diferents. Una lluita contra el feixisme basada en “el programa” és necessàriament una lluita fragmentada, no unitària.
“Acció directa”: cal la lluita contra el feixisme al carrer i per tot arreu. El problema amb la visió típica de la “acció directa” és que se sol restringir la lluita a només un sector, a un grapat d’homes joves capaços de lluitar al carrer, que es converteixen en els combatents en nom dels altres. A més de fomentar l’elitisme, facilita que se’ls criminalitzi. Cal l’acció directa diversa, de la gent diversa dels nostres barris, no només d’uns pocs.
“Rojipardos”: Així s’anomena als que, en nom d’una classe obrera mítica —únicament blanca, masculina, heterosexual…— assumeixen el racisme, el masclisme, la transfòbia, etc. Ignoren la realitat que la classe treballadora inclou a persones oprimides pel seu gènere, color de pell, religió, orientació sexual, etc.
Els rojipardos —siguin tertulians o grups autodenominats “marxistes leninistes”— fan el joc als ultres: de vegades fins i tot col·laboren directament amb ells. Amb això, no formen part de la lluita contra el feixisme, sinó part de el problema.
Construïm la lluita unitària
Quina és la solució llavors? És una cosa tan senzilla com la lluita unitària en contra seu.
Cal nomenar l’extrema dreta, perquè la gent sàpiga de què estem parlant.
Cal assenyalar les seves contradiccions i denunciar les seves mentides, no per debatre amb els seus líders, sinó per demostrar a les persones que dubten —incloent als seus potencials votants— que realment són una estafa.
Sempre que sigui possible, cal mobilitzar-se contra els seus actes, de manera unitària, per demostrar que la majoria del nostre barri, municipi, etc. rebutja els ultres i les seves idees.
Aquesta lluita no es basa en oferir altre programa polític, o en plantejar solucions als diferents problemes materials de barri; aquesta tasca és molt important, però els toca als partits d’esquerres i/o a altres moviments socials.
En tot cas, aquestes altres lluites necessiten temps, temps que no tindrem si els feixistes es fan forts. La lluita unitària, aquí i ara, és essencial per guanyar el temps per a resoldre els altres problemes.
Estendre la lluita unitària
Fins ara, el moviment unitari més consolidat és Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya. També hi ha Crida Contra el Racisme i el Feixisme, a diverses zones del País Valencià, i UCFR Andalucía, bàsicament a la província de Sevilla. En altres parts s’està plantejant el tema, però tot està per fer.
No obstant això, l’esperit de la lluita unitària està molt present en una excel·lent nova iniciativa, Rock Contra el Fascismo. Més de 1.300 bandes de rock han signat el seu manifest fundacional i ara es plantegen establir-se com associació cultural per fer treball de base.
És que la tasca suposa treball i esforç, però es tracta de sentit comú: som persones diverses i tenim moltes idees diferents; precisament per això, en part, els feixistes ens odien a totes.
Per això, respectant aquestes diferències, podem i hem de lluitar de manera unitària contra el seu odi.
