«Entrevista realitzada al juliol de 2014 a Chanie Rosenberg, militant i fundadora de la IST (International Socialist Tendency) i del SWP (Socialist Workers Party), partit membre de la IST a Gran Bretanya. Amb els seus 92 anys, segueix activa en la lluita revolucionària. És marxista, jueva, antisionista i lluitadora contra tot tipus d’explotació i opressió. També va ser líder sindical de les i els professors en els anys 70, liderant vagues massives.
Va néixer a Sud-àfrica i hi va viure durant un temps, per a posteriorment recórrer i conèixer la realitat d’altres llocs (entre ells els Kibutz a Palestina), França, Irlanda, o la Gran Bretanya, on finalment es va quedar a viure al costat del seu company de vida Tony Cliff, destacat teòric marxista, fundador de la IST i del SWP també i militant revolucionari.»
P: Vas néixer a Sud-àfrica en plena expansió del règim apartheid, com van afectar les circumstàncies en els teus anys formatius i com vas viure aquesta època, sent jueva?
Vaig créixer amb Hitler al poder, i com ja sabem, aquest va assassinar a milions de jueus. Tots els membres de la meva família materna i paterna van ser assassinats (a excepció dels meus pares). A partir d’aquest moment els meus pares i la resta de la meva família (inclosa jo) ens vam fer sionistes, amb la finalitat de buscar una solució nacional per a les i els jueus.
A Sud-àfrica els blancs eren social i econòmicament superiors als negres, i els tractaven com si fossin animals. Jo era jueva i blanca, per la qual cosa patia opressió per part del règim per ser jueva, però al mateix temps era opressora contra els negres, per ser blanca. Aquestes circumstàncies em van acabar atraient vers el socialisme revolucionari.
P: Per què primer sionista per després convertir-te a l’antisionisme?
Jo tenia uns 15 anys. Els meus pares provenien d’una família més o menys benestant, petit burgesa, amb les seves propietats i la seva petita fàbrica.
Un dia una persona va venir d’un Kibutz i ens va explicar la seva experiència i la forma de vida que es portava allà. No hi havia propietat privada, no hi havia diners, no hi havia explotació, les decisions es prenien d’una forma radicalment democràtica. En aquell moment em vaig convertir al sionisme socialista, una branca del sionisme d’esquerres. En aquest moment vaig decidir deixar enrere Sud-àfrica i anar-me’n a viure a un Kibutz.
Allà vaig conèixer a Tony Cliff, i d’altres militants revolucionaris. Visitant altres Kibutz vaig descobrir que hi havia una habitació en un edifici a què no es permetia el pas. Ningú em deia mai què hi havia. Un dia un company em va xiuxiuejar a l’orella: “aquí és on guardem les armes per combatre els àrabs”.
No vaig poder més, en aquest moment em vaig convertir a l’antisionisme, em vaig unir a l’organització d’en Cliff (Socialisme Revolucionari) i vaig començar a llegir a Marx, i a estudiar la tradició marxista, ja saps, totes aquestes coses: Manifest Comunista, El Capital…
P: Comenta’ns una mica la teva experiència com a líder sindical i la lluita de la qual vas prendre part com a professora.
Després unir-me als socialistes revolucionaris, quan vaig arribar a Londres a viure amb en Cliff, vaig trobar feina com a professora. El professorat guanyava molt poc, i se’l veia com a classe mitjana-baixa. Ens solien anomenar “professionals de pantalons bruts”. Així i tot, la consciència era de classe mitjana, no eren obrers, sinó “professionals”.
Amb tot, a causa del miserable salari que cobràvem, a la fi el Sindicat de Professors/es (National Union of Teachers, NUT) va decidir convocar una vaga (després de 50 anys sense cap convocatòria en el gremi). Molts professors tenien dos o més treballs per poder sobreviure. En aquell moment em van triar com a secretària del sindicat a Hackney (districte londinenc de majoria social treballadora).
El nostre grup Socialisme Internacional, encara que érem molt petits, vam decidir donar suport i fer el possible per treure la vaga endavant. Al NUT de Londres es va decidir fer una votació sobre la qüestió d’anar a la vaga. Tan sols vam aconseguir 3 vots de 50. El Partit Comunista tenia sis membres presents a la votació, i el nostre grup 3. Després de parlar amb les companyes del Partit Comunista vam aconseguir 6 vots a favor de la vaga. En aquest moment, les bases sindicals i la majoria dels i les professores estaven demanant anar a la vaga, així que tres mesos després vam aconseguir la majoria al sindicat a favor de la mateixa.
Aquesta era la primera vaga d’una campanya que es va estendre durant cinc anys. Després d’un temps, el mateix director de l’escola ens va dir que portàvem 11 setmanes de classes, de les quals havíem estat en vaga 3 dies cada setmana.
A la meva escola, que era un col·legi especial, per a alumnat discapacitat o amb problemes, la burocràcia sindical no volia anar a la vaga, així que el que els vaig dir va ser, “si no convoqueu vosaltres, convocaré jo”, a la fi va tirar endavant la convocatòria.
Durant cinc anys vam estar en vaga, amb algun dia de descans tornant a la feina, per tornar a la vaga la setmana següent. Després de cinc anys de vagues, campanyes, manifestacions… vam aconseguir el major augment salarial de la història de la Gran Bretanya.
Des de llavors, el professorat ja no es considera “professionals de classe mitjana”, si no classe treballadora. I avui, són els i les professores les que estan a l’avantguarda del moviment de vagues a la Gran Bretanya. La frase que em van dir al guanyar la vaga va ser: “ja no ens considerem professionals, sinó classe treballadora”.
P: Explica’ns com han estat per a tu els anys recents i la teva experiència principalment des que va esclatar la crisi econòmica de l’any 2007, 2008 i els nous processos revolucionaris i anti neoliberals que han esclatat als països àrabs i a la resta de món.
He estat pobre tota la meva vida. Tota la meva família, Cliff i les meves filles i fills han viscut només amb la meva nòmina. Sempre vaig actuar com a pobre, revolucionària, i donant suport a totes les vagues i a tots els treballadors del món, principalment i sobretot als treballadors i treballadores egípcies. Sempre intento fer el símil i comparar el procés que està tenint lloc a Egipte amb el que va passar a Rússia l’any 1917. I el que més vull veure en la meva vida abans de morir és el socialisme triomfar, als països àrabs, i a la resta del món. Crec que és possible aconseguir-ho. Igual que a Egipte, a la resta de món hi ha lluites i el nombre de vagues està creixent.
Encara recordo el 14N i la meva brillant experiència amb vosaltres a l’Estat espanyol tenint l’oportunitat de veure per primera vegada a la vida una vaga general. Les i els treballadors i els pobres del món s’estan unint i s’estan fent més forts. Crec que hi ha possibilitats reals que abans que jo me’n vagi d’aquest món, pot ser que vegi el socialisme i la classe treballadora triomfar en algun indret.
Entrevista realitzada l’any 2014 pel llavors grup de Izquierda Anticapitalista – Burgos