- Entrevista amb Rick Blackman sobre el seu nou llibre Babylon ‘s Burning: Music, subcultures & Anti-Fascism in Britain 1958-2020, (Babilònia en flames: Música, subcultures i antifeixisme a Gran Bretanya 1958-2020), Bookmarks publications, 2021
P: ¿De què parles al llibre?
R: El llibre és un estudi sobre com s’ha utilitzat la música per presentar arguments i organitzar-se contra el feixisme al Regne Unit en els últims 70 anys.
Vaig descobrir una història “perduda”, un grup d’artistes de finals de la dècada de 1950, la Campanya d’Estrelles per l’Amistat Interracial (Stars Campaign for Interracial Friendship, SCIF). Van organitzar un moviment musical contra els feixistes que operaven a l’àrea de Notting Hill a l’oest de Londres, abans i després dels anomenats disturbis racials de 1958. Vaig notar les similituds entre aquest grup i una altra organització musical de la dècada de 1970 Rock Against Racism (RAR) i l’actual oposició musical al racisme Love Music Hate Racism (LMHR).
Els tres grups van utilitzar esdeveniments, concerts, carnavals, discos, fanzines, els mitjans de comunicació i la “celebritat” d’alguns dels seus membres per ressaltar el rebuig vers el racisme i el feixisme.
El llibre també detalla com la música ha estat part d’una campanya més àmplia en la qual participen grups antiracistes i antifeixistes per construir una resistència general enfront de l’extrema dreta i analitza les diverses tàctiques utilitzades per combatre als feixistes, què han tingut èxit i què no.
Finalment, el llibre analitza com algunes subcultures, Punk, Reggae, Mod i Skinheads han estat un element essencial, tant de la violència feixista cap a les minories, com de l’esquerra i la resistència a aquesta violència.
P: Quina és la rellevància d’aquestes organitzacions musicals antifeixistes en l’actualitat?
R: L’amenaça del feixisme puja i baixa.
Molta gent a la Gran Bretanya pensa que cada 10-15 anys sorgeix espontàniament una nova organització feixista. Si bé les raons específiques per les quals creixen nous grups feixistes poden canviar, l’essència del creixement del grup és sempre la mateixa: el racisme i el rebuig a l’esquerra.
Encara que poden desaparèixer de la vista durant un període d’anys, cada organització feixista té vincles amb les anteriors. El nou lideratge sempre està vinculat al lideratge anterior.
Necessitem entendre què és el feixisme, com funciona i com creix per derrotar-ho.
La cultura és part del nostre arsenal contra ella. Les organitzacions musicals de les quals parlo al llibre són una part integral de la lluita més àmplia contra el feixisme.
Si bé és necessari en determinats moments confrontar físicament el feixisme als carrers, no és l’única tàctica que tenim. Hi ha molta feina que es pot fer en altres camps, en aquest cas utilitzant la cultura per oposar-se a l’extrema dreta.
Les manifestacions organitzades pels partits feixistes solen estar poblades pels racistes i feixistes més compromesos. La tasca de l’ala cultural del moviment contra el feixisme, els grups que treballen amb la música, és evitar que els racistes més tous passin a formar part del nucli dur de feixistes incondicionals.
P: Què va ser diferent en la forma en què aquests grups polítics van utilitzar la música?
R: El primer i més important és que els tres grups tenien una visió basada en la participació de les persones des de baix, de “fes-ho tu mateix/a”.
SCIF era una organització molt més petita a la dècada de 1950, però des dels seus inicis volien involucrar joves dels clubs juvenils i aconseguir que la gent organitzés esdeveniments per si mateixa.
Quan va aparèixer el RAR en la dècada de 1970, va fer exactament el mateix, però a escala nacional. Hi havia una oficina central a la qual escrivien persones de tot el país (tot això abans d’Internet) i preguntaven on era el seu grup RAR més proper. ‘Els van dir “ets tu”! A les persones se’ls van donar alguns consells sobre com establir un grup RAR local perquè el poguessin fer elles mateixes.
Des del principi, es va insistir, sempre que fos possible, en què toquessin bandes negres i bandes blanques als concerts. Llavors això significava bandes de Punk i Reggae. Es va realitzar un esforç conscient per reunir els joves, en blanc i negre, en l’audiència i a l’escenari.
L’amenaça feixista va retrocedir després de les eleccions generals del Regne Unit de 1979 i el 1981 el RAR es va dissoldre.
Al juliol de 1981 es va celebrar un carnaval final a Leeds, una ciutat del nord d’Anglaterra. La banda de ska, The Specials de la discogràfica antiracista Two Tone, el va encapçalar.
Aquesta va ser la culminació del RAR, no només una audiència amb gent blanca i negra o diferents bandes blanques o negres, sinó una banda amb un poderós missatge antiracista formada per artistes blancs i negres.
En tot cas, l’aspecte primordial dels tres grups era i és que la gent jove ha de sentir-se com a part integrant d’aquests moviments, tenir la música que vulguin i organitzar les coses ells mateixos.
P: Què està passant avui al Regne Unit pel que fa a la música antiracista?
R: LMHR es va formar l’any 2002 en oposició al creixement del Partit Nacional Britànic (BNP), una altra organització feixista, a la qual li estava anant molt bé a les eleccions. Fa quelcom molt similar a SCIF i RAR i organitza concerts a nivell local. L’èmfasi novament està en l’autoactivitat, aconseguint que els joves de tot el país formin grups LMHR a les seves pròpies escoles, col·legis i universitats, pobles i ciutats. Això podria significar esdeveniments massius en estadis de futbol amb actes establerts o concerts locals amb bandes sense contracte o DJ i rapers.
Però l’important és concentrar-se en la música i els artistes que els interessen als joves i orientar les persones perquè organitzin concerts ells mateixos. Avui dia també es treballa molt en actes de transmissió en línia tan diversos com Ed Sherran, Stormy i Rita Ora, tots amb samarretes de LMHR i cantant cançons en suport a l’antiracisme. The Beautiful Resistance va ser un esdeveniment d’aquest tipus l’any 2019 que va combinar la campanya en línia amb concerts arreu del país.
P: Com pot la cultura ajudar a soscavar el feixisme?
R: La música és molt poderosa, afecta totes les generacions, races i religions. A més de ser divertit, demostra clarament com el món està indissolublement lligat a través de la música. Flamenc, Jazz, Pop, Blues i avui el Hip Hop mostren com la música transcendeix les fronteres i cultures nacionals i és part d’un món multiracial i multicultural que s’ha de celebrar.
Com antifeixistes, podem utilitzar la música per unir les persones i mostrar com l’extrema dreta cerca destruir la nostra herència compartida. El més important és que la música i la cultura poden evitar que les persones caiguin en el racisme i la intolerància, en l’explicar com els feixistes sempre s’oposen a l’intercanvi i la fertilització creuada de totes les cultures.
P: Com es relaciona el llibre amb Espanya en 2021?
R: Com es va esmentar, la lluita contra el feixisme no és una cosa singular. El creixement de VOX, un moviment obertament feixista a l’Estat espanyol té ressons a tot Europa i en menor grau a l’Amèrica amb Donald Trump i els Proud Boys. A l’Estat espanyol, es poden adoptar moltes de les tàctiques reeixides utilitzades pels antifeixistes al Regne Unit.
Sí, hem d’enfrontar físicament els feixistes, però hi ha molta feina que es pot fer paral·lelament a això per generar confiança en la gent del nostre costat, que els ajudi a participar políticament, però al mateix temps soscavar la confiança d’aquells en la perifèria de l’extrema dreta.
Per exemple, el llibre detalla les tàctiques que LMHR va utilitzar com a part de la campanya per derrotar la feixista English Defense League (EDL) l’any 2010.
A més d’organitzar concerts per recaptar fons i unir la gent, LMHR també va organitzar entre bastidors. Quan la EDL va anunciar els seus punts de reunió abans de la seva intenció de manifestar-se a través d’una àrea predominantment asiàtica de Londres, LMHR juntament amb Unite Against Fascism (UAF) van recórrer els pubs i bars als quals tenien la intenció de reunir-se per explicar als gerents i a la gent dels pubs qui era la EDL i el que representaven. Si aquest pub/bar permetia que els feixistes es reunissin, LMHR organitzaria un boicot a aquest mateix bar més tard.
Tanmateix la EDL va intentar reunir-se en una important estació de tren abans de la seva manifestació. LMHR amb UAF es va posar en contacte amb el sindicat de treballadors de l’estació i va suggerir una vaga o la negativa a treballar per motius de salut i seguretat en cas que els feixistes intentessin reunir-se.
Les lliçons d’aquestes tàctiques són clares a l’Estat espanyol avui, ens oposem al feixisme en tots i cadascun dels fronts. Els esdeveniments musicals són una forma d’unir a la gent, especialment a aquells que no s’identifiquen fàcilment com “polítics”, i els expliquen el que passa al seu voltant i els animen a actuar contra el racisme i el feixisme.
Moltes persones també estan alienades amb els polítics institucionals i un missatge polític que provingui d’un músic o cantant antiracista pot tenir molt més efecte. Els concerts musicals antiracistes no només són un lloc on les persones poden sentir-se segures en un entorn antiracista i discutir sobre política, si ho desitgen, també són un lloc on les persones poden beure, ballar i divertir-se… això també és molt important!
La foto principal és de The Clash al primer «Carnival» de Rock Against Racism i Anti Nazi League, abril de 1978. La segona és de la banda de reggae, Steel Pulse, al mateix concert.
