Marx21
El poble palestí està vivint un nou episodi de lluita i resistència davant els atacs brutals de l’estat d’Israel.
En el moment d’escriure, Israel ha assassinat més de 200 persones palestines, incloent molts nens i nenes. Del bàndol israelià, han mort 9 civils, incloent un nen, sota els coets llançats per Hamas com a represàlia.
Sheikh Jarrah
L’espurna immediata d’aquest conflicte és aquest barri situat a l’est de Jerusalem. Hi ha un projecte de neteja ètnica per expulsar la població palestina i integrar aquesta part de la ciutat, ocupada per Israel el 1967, dins de l’estat sionista. L’intent més recent de desallotjar famílies palestines de Sheikh Jarrah, per lliurar les seves cases a colons, va provocar un esclat de protestes massives.
El 9 de maig, les forces israelianes van assaltar la mesquita d’Al-Aqsa a l’est de Jerusalem, i van ferir centenars de persones palestines. Van atacar un important lloc sagrat per a l’islam en ple mes de Ramadà.
A l’endemà, Israel va començar els atacs aeris contra la franja de Gaza, un petit territori on malviuen dos milions de persones. És una zona assetjada, efectivament una presó a l’aire lliure.
Totes les accions de l’estat israelià han servit per augmentar el patiment i agitar el conflicte.
Només amb els fets recents, sobren motius per a donar ple suport al poble palestí davant les agressions israelianes. Però si realitzem una anàlisi més a fons, amb una visió històrica, tindrem encara més motius per aixecar la veu i cridar: “Llibertat per a Palestina”.
Palestina: claus d’una lluita anticolonial
Davant la lluita palestina hi ha molta confusió, però sobretot desinformació. Ens diuen que la situació és “molt complicada” i “impossible d’entendre”.
En realitat, és bastant senzilla. L’estat israelià és un projecte racista i colonial, implantat en una regió clau per a l’imperialisme.
Després de la Segona Guerra Mundial, els dirigents del món no van voler reconèixer la seva part de culpa en l’horror de l’Holocaust. Havien tancat les fronteres, retornant en calent els refugiats jueus que intentaven escapar dels nazis, o deixant que els seus vaixells s’enfonsessin.
En comptes d’això, van assumir el projecte sionista i van donar suport a la creació d’Israel en territori palestí.
Un dels principals responsables va ser Gran Bretanya. Amb la declaració de Balfour en 1917, va donar suport a la creació d’un estat sionista a Palestina. Aquí era el gran poder colonial, igual que a Egipte, Jordània, l’Iraq… Amb la creació de l’estat d’Israel l’any 1948, va abandonar sense més el territori i la població que se suposa que estava “protegint”.
El bloc estalinista va proporcionar armes a les milícies sionistes que van expulsar al poble palestí el 1948, però Israel ràpidament es va convertir en un aliat essencial en la regió d’EUA.
Des del principi, es van començar a fabricar justificacions dels crims de l’estat sionista.
“És un conflicte religiós que ve de fa dos mil anys”
El sionisme és un projecte polític, no religiós, i no va sorgir fa dos mil anys, sinó a la fi del s.XIX. Va ser una reacció a l’antisemitisme, però en comptes de combatre aquest racisme, ho va acceptar com a inevitable. De vegades, dirigents sionistes fins i tot van pactar amb els antisemites en un esforç conjunt de separar els jueus dels no jueus.
El sionisme només va arribar a tenir un ampli suport entre la gent jueva del món després de l’Holocaust. Però fins i tot avui, el sionisme no representa en absolut ni la religió jueva ni el conjunt de les persones jueves.
La solució no passa per posar en qüestió ni el judaisme ni l’islam, ni per predicar l’ateisme. És un conflicte polític que requereix una solució política.
“El problema és la violència sectària en tots dos bàndols”
Durant la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica, el clergue i Premi Nobel de la Pau, Desmond Tutu, va dir una gran veritat: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor”.
Israel és un dels estats més militaritzats i armats del món —fins i tot posseeix armes nuclears— i té el suport total d’EUA, la principal potència militar del planeta.
El poble palestí porta més de 70 anys sota ocupació colonial. La lluita palestina és una resposta a aquesta opressió i ocupació. La violència de l’estat israelià reforça aquesta injustícia.
Ara, bandes de matons sionistes d’extrema dreta estan duent a terme pogroms contra la població palestina, sota la mirada de les forces de seguretat israelianes. Això confirma de nou que no es tracta d’un conflicte entre forces iguals, sinó de la violència de opressors contra un grup oprimit.
“Però Hamas són uns fonamentalistes!”
Aquesta afirmació reflecteix una visió limitada d’aquesta organització i a més ignora la qüestió clau.
Hamas, com tot moviment islamista de masses, inclou sectors molt diversos, alguns molt retrògrads, sens dubte; altres no tant.
Però els lideratges de gairebé tots els importants moviments d’alliberament nacional han estat políticament qüestionables. Ho Chi Minh, líder el Vietcong, va ser responsable de massacrar l’esquerra revolucionària vietnamita. L’IRA Provisional de Gerry Adams tenia moltes posicions reaccionàries. Les polítiques neoliberals aplicades per l’ANC d’ençà que va arribar al poder a Sud-àfrica reflecteixen una orientació gens ni mica revolucionària que venia de lluny… Però en aquests i més casos, era correcte donar suport a les seves lluites —des d’una visió crítica i independent— enfront dels poders colonials.
En tot cas, és el poble palestí qui va escollir a Hamas. Va existir un ampli rebuig a la direcció de les antigues organitzacions de Iàsser Arafat —la OAP i Fatah— que s’havia corromput i col·laborava amb l’estat sionista.
Un altre factor important és que Hamas realitzava un treball social als barris, proporcionant serveis i ajudes davant el desastre provocat pels atacs israelians, en salut, educació, etc. Aquest aspecte, més que els seus discursos religiosos, és la clau de la seva popularitat.
Hamas va guanyar les últimes eleccions al parlament de l’Autoritat Palestina, l’any 2006, però va patir un cop d’estat a mans de Fatah, amb el suport d’Israel i EUA. El “President” de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va ser triat l’any 2005 i el seu mandat havia d’acabar l’any 2009; no s’ha tornat a sotmetre a eleccions.
A Palestina, com a qualsevol país del món, seria molt positiu que creixés una esquerra revolucionària forta i internacionalista. Però la solidaritat amb la lluita palestina davant les agressions israelianes no pot esperar fins que hi hagi una direcció que ens agradi més.
“El problema no és Israel com a tal, només Netanyahu i el seu sector ultradretà”
A l’actual crisi, els càlculs polítics a curt termini del primer ministre en funcions, l’ultra Benjamin Netanyahu, segurament juguen un paper. Netanyahu cerca la reelecció, alhora que s’enfronta a investigacions per corrupció i altres delictes. Fomentar una guerra per desviar l’atenció és una vella tàctica utilitzada pels polítics quan estan sota pressió. Però aquests són detalls conjunturals i el problema no s’entén només en aquests termes.
L’extrema dreta sionista sempre ha existit, però durant molt de temps era minoritària.
Durant la fundació de l’estat d’Israel i l’expulsió del poble palestí el 1948, durant l’ocupació de Cisjordània i Gaza el 1967, i durant altres guerres, el paper clau el va jugar “l’esquerra sionista”: Mapai i el seu successor, el partit laborista. La construcció d’assentaments a Cisjordània —política que està darrere de la situació actual a Sheikh Jarrah— la va iniciar un govern laborista. Durant l’assalt al Líban l’any 2006 i el bombardeig a Gaza l’any 2008, els laboristes formaven part del govern.
El creixement de l’extrema dreta a Israel, fins al punt de celebrar reunions amb dirigents feixistes europeus, no és la causa de les polítiques assassines i racistes. És més aviat l’expressió de la lògica racista i expansionista del projecte sionista com a tal.
“El problema és el lobby que obliga EUA i la UE a donar suport a Israel”
Algunes persones que volen donar suport a Palestina arriben a parlar d’un “lobby jueu” com un factor clau. Aquest argument és fals i antisemita, és a dir, racista. A més, exculpa les potències que recolzen les massacres.
Els dirigents d’EUA i de la UE donen suport als crims d’Israel no perquè alguna “conspiració judeo-maçònica” els obligui a fer-ho, sinó perquè Israel defensa els seus interessos en aquesta regió clau. Israel és militarment fort i té una economia avançada, però no sobreviuria sense aquests aliats. Si volguessin, el podrien aturar.
Israel també té aliats dins de la regió. Recentment, Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Sudan i el Marroc han signat acords amb l’estat sionista, igual que ho van fer Egipte i Jordània fa anys. Fins i tot Síria, sota la dictadura dels Assad, combina la retòrica hostil amb una realitat de convivència.
Les revolucions que van esclatar a la regió l’any 2011 van ser l’amenaça més important, en dècades, per l’existència de l’estat sionista. Si s’instaurés un govern popular i democràtic en qualsevol d’aquests països, aquest trencaria amb Israel i donaria ple suport al poble palestí.
La solidaritat amb la lluita palestina va ser un factor clau en la revolució egípcia de 2011. El brutal cop d’estat a Egipte d’Al Sisi va contenir, fins ara, aquest perill. Els subministraments aportats per Egipte a Israel, incloent materials per construir el mur, van tornar a estar assegurats. Aquest cop va ser recolzat per EUA, la UE, Rússia, Aràbia Saudita…
En resum, sí que hi ha un lobby que dóna suport a Israel, però no és un “lobby jueu” secret, sinó un lobby a plena vista, el del capitalisme i l’imperialisme.
“Han de tornar al diàleg i al procés de pau, per crear un estat palestí a la banda d’Israel”
El problema és que l’estat israelià no ha volgut mai un diàleg real, perquè aquest posaria de relleu la discriminació sistemàtica a la qual sotmet la població palestina i el dret a la tornada de les persones refugiades. És a dir, qüestionaria les pròpies bases de l’estat sionista.
Els “acords de pau” d’Oslo de 1993 havien de culminar en un “estat palestí” a Gaza i Cisjordània. En realitat, aquests acords van representar l’acceptació de l’estat d’Israel per part de la direcció de l’OAP, i per tant l’abandonament de l’objectiu de la tornada a les seves terres i cases del poble palestí.
D’altra banda, Israel mai ha acceptat una frontera fixa, sinó que manté una política d’expansió. Després de signar els acords, ha accentuat l’expulsió de famílies palestines de l’est de Jerusalem i de la resta de Cisjordània, per construir cada vegada més colònies d’ultres nord-americans. Queda poc de la Cisjordània d’abans: ara s’ha reduït a parcel·les separades per murs i assentaments. En general, l’estat israelià ha continuat la seva repressió contra la població palestina.
En tot cas, el model de “dos estats” on “l’estat palestí” l’havien de conformar Cisjordània i Gaza —dos trossos de territori separats i sotmesos per l’estat israelià— mai va ser una solució real. Les accions d’Israel durant les últimes dècades han deixat clar que ni es planteja aquesta opció. No es pot culpar el poble palestí per no creure aquesta mentida.
“Els àrabs dins d’Israel viuen molt bé”
En un informe publicat a l’abril de 2021, just quan el conflicte actual estava començant, l’organització de drets humans Human Rights Watch va concloure que “funcionaris israelians van cometre els crims de lesa humanitat d’apartheid i persecució”. Existia “una política del govern israelià orientada a mantenir la dominació dels israelians jueus sobre els palestins i de discriminar-los a Israel i al TPO” (Territori Palestí Ocupat).
El Periódico va citar a una palestina resident a Israel (parlant sota un pseudònim, per por de represàlies): “El que està passant és el resultat d’anys d’opressió, pobresa i governants violents vers els palestins dins d’Israel”.
Els pogroms anti-àrab actualment en marxa confirmen la greu situació d’aquest 20% de la població de l’estat d’Israel.
“Les crítiques vers Israel són excessives i reflecteixen l’antisemitisme”
Com s’ha insistit, no es tracta d’un conflicte religiós, sinó polític, respecte al colonialisme. Els dirigents sionistes i els seus aliats sempre intenten presentar a l’estat israelià com si fos d’alguna manera el representant de tot el poble jueu, però menteixen. De la mateixa manera, Aràbia Saudita no representa la gent musulmana, i l’Espanya catòlica del franquisme tampoc representava la gent cristiana del món.
Un trist resultat d’aquesta insistent associació és que algunes persones que critiquen els crims d’Israel els atribueixen “als jueus”. S’equivoquen totalment. Cedeixen el terreny tant a l’extrema dreta antisemita com al sionisme: tots dos grups s’aprofiten d’aquesta confusió.
Finalment, és obvi que tots els estats del món oprimeixen i exploten, pel que tots són criticables.
Però el cas de l’estat israelià, instaurat com una colònia militaritzada basada en l’expulsió i la brutal opressió de la població original, és excepcional. Per això, el cas palestí té una importància especial i per això l’estat sionista es mereix les fortes crítiques que rep de les persones que defensem els drets humans.
Com podem impulsar la solidaritat?
Cada vegada més persones —incloent figures tan respectades com Nelson Mandela o l’antic president d’EUA, Jimmy Carter— equiparen la repressió practicada per Israel amb l’apartheid de Sud-àfrica.
I dins dels moviments de solidaritat, ha crescut la consciència de la importància de la campanya de boicot, desinversió i sancions (BDS) en la solidaritat amb Palestina. (Dit això, s’exagera la importància d’aquesta campanya en la caiguda del règim racista a Sud-àfrica, alhora que s’ignora el paper clau de la classe treballadora negra i els sindicats independents que van créixer als anys 70 i 80. En això, se segueix la línia del propi Congrés Nacional Africà que mai afavoria un moviment obrer fort i independent.)
Amb tot, la campanya de BDS és un factor important. D’una banda, ajuda a pressionar el règim sionista; de l’altra, fomenta i expressa la consciència popular respecte a la situació del poble palestí. A Europa, és la millor manera de donar suport a la lluita palestina, conjuntament amb les protestes al carrer.
Però per aconseguir el canvi real, la clau seran les lluites en la pròpia regió.
Com s’ha esmentat a dalt, la principal amenaça per al sionisme és la lluita popular als països veïns. La pròpia classe treballadora palestina ha estat marginada dins l’economia israeliana (a diferència del paper clau de la classe treballadora negra a Sud-àfrica), però la classe treballadora d’Egipte, per exemple, té un poder enorme, com vam veure l’any 2011, quan les seves vagues van ser un factor clau en la defenestració del vell dictador, Mubarak.
Alguns sectors de l’esquerra i dels moviments socials diuen que donen suport a la lluita palestina, però donen suport a algun dels governs autoritaris de la regió. En fer-ho, no només falten en el seu deure amb la democràcia i els drets de la gent treballadora d’aquest país, sinó que estan donant l’esquena a l’única força que podria oferir solidaritat material i decisiva al poble palestí.
La lluita palestina és una causa internacional, i la solució ha de ser internacional.
