Marx21
Les eleccions autonòmiques a Madrid van ser un desastre per a les forces progressistes.
El gran guanyador va ser el PP, que va duplicar el seu vot a gairebé el 45% i es va acostar a la majoria absoluta a l’Assemblea de Madrid.
La seva lideressa, Isabel Díaz Ayuso, va guanyar amb una plataforma bàsicament tipus Donald Trump de “Comunisme o Llibertat”. La seva negació de tancar bars i restaurants va provocar un nivell massiu d’infeccions, però li va donar popularitat a curt termini, especialment entre els amos dels bars, que van fer campanya per ella, fins i tot promocionant el seu nom amb una marca especial de cervesa.
El PP va recuperar els vots que anteriorment havien anat a Ciudadanos, que es va enfonsar, traient menys del 4% i perdent tots els seus escons. Probablement serà el final per a Cs.
Franquisme
Una altra notícia molt preocupant és que VOX també va pujar, del 8,9% i 12 escons al 9,1% i 13 escons. Això malgrat la seva associació amb el que efectivament van ser amenaces de mort a destacades figures; es van negar a condemnar la carta amb bales enviada a Pablo Iglesias, entre d’altres.
Igual que l’AFD a Alemanya, VOX flota entre l’ala extrema de la dreta institucional i el feixisme obert; tenen autèntics (“ex”) neonazis a les seves files, i no tenen cap inconvenient a defensar la història del franquisme.
Així que el PP seguirà governant la Comunitat de Madrid, depenent del suport —almenys de l’abstenció— de VOX, que pressionarà a favor de polítiques encara més de dretes.
“Materials?”
Hi ha hagut comentaris culpant de la victòria de la dreta a un suposat excés d’insistència en un missatge “antifeixista”, en comptes de centrar-se en temes “materials”. Aquest argument reflecteix una confusió.
El PSOE va caure del 27% a menys del 17%. Podemos va pujar del 5,6% al 7,1%, però quan Pablo Iglesias va decidir encapçalar la seva llista segurament estava esperant una pujada molt més important. Tant el PSOE com el seu soci de govern menor, Podemos, estaran pagant el preu del descontentament general amb la crisi actual i amb l’actuació de govern. No han complert les seves promeses de “no deixar ningú enrere” davant la crisi de la Covid-19, ni més generalment.
Más Madrid, el partit d’Íñigo Errejón, va pujar de manera molt important, superant el PSOE. Segurament pesa el fet que Más Madrid no forma part del govern espanyol i que —sense deixar de ser un partit reformista— tinguin activistes als barris.
Una esquerra conseqüent no pot limitar-se a la feina institucional. Tampoc n’hi ha prou amb aparèixer als barris obrers només durant la campanya electoral, sigui quin sigui el lema escollit.
És cert que la política general d’un partit hauria de respondre a les diverses necessitats d’una classe treballadora diversa. Aquestes inclouen treball, habitatge, ingressos dignes quan no hi ha feina… però també inclouen les necessitats específiques de les persones migrades, especialment les que no tenen papers —i que típicament queden excloses d’aquestes mesures socials—, així com de les persones trans, que també pateixen barreres específiques per aconseguir els seus drets bàsics.
Però no hi ha cap incompatibilitat entre les demandes materials de classe i la lluita contra l’opressió. En tot cas, la xarxa anticapitalista Marx21, està compromesa amb les lluites de classe i contra tot tipus d’opressió.
Sigui com sigui, les polítiques de cada partit o grup polític no treuen la necessitat de la lluita unitària contra l’extrema dreta.
Unitat
L’experiència de la campanya mostra la urgent necessitat de construir un moviment unitari contra l’extrema dreta a Madrid. És evident que els arguments populistes de la dreta —i les posicions racistes, gairebé feixistes, de VOX— poden enganyar a molta gent del carrer i guanyar vots en àrees de la classe treballadora, si no es desafien seriosament.
Què significa desafiar VOX? No es tracta que els altres partits discuteixin amb ells als debats electorals, tampoc n’hi ha prou que un grapat d’activistes antifa compromesos se’ls enfronti físicament als carrers.
No hi ha alternativa a la feina gradual de construir un moviment unitari contra el racisme i l’extrema dreta, als municipis, als barris …
Hi va haver moltes protestes contra els actes de VOX als barris obrers del sud de Madrid, però es van organitzar en l’últim moment, i els partits d’esquerres van mostrar bastants dubtes davant d’elles.
Algunes veus als moviments a Madrid encara sostenen que no s’haurien d’organitzar protestes contra VOX. Altres insisteixen que el rebuig als ultres hauria de basar-se en un programa polític específic. És impossible resoldre aquests temes en uns dies, cal tenir i anar guanyant els debats pacientment sobre la necessitat de mobilitzar-se de manera àmplia contra l’extrema dreta, involucrant als sindicats, persones migrades, moviments de dones i LGBT +… —la gent del carrer en general— en liderar aquesta lluita.
Bones notícies
A Catalunya es va llançar Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) l’any 2010, i es va haver de treballar fins a maig de 2015 per derrotar decisivament el partit feixista “Plataforma per Catalunya” (també es va tancar el centre neonazi de Barcelona aquest mateix mes). Ara, davant l’amenaça de VOX, s’han de reactivar els grups locals d’UCFR, i crear grups nous, però ja hi ha una bona base d’UCFR a Catalunya.
A Madrid, aquest treball de base encara no s’ha fet. La petita bona notícia és que un grapat d’activistes a Madrid estan fent els contactes inicials per intentar establir UCFR a la zona. Al menys, els terribles resultats de les eleccions haurien de despertar la gent davant l’existència d’un problema. Però hi ha molta feina per fer per superar tant la resignació (“no hi ha res a fer”) com el sectarisme (“la solució és donar suport al meu partit”), i convèncer una àmplia gamma de persones d’esquerres i de moviments socials que amb una lluita unida és possible derrotar l’extrema dreta.
Marx21 dóna suport a aquest esforç plenament.
