David Robles
Ayuso a prop de la majoria absoluta amb 65 escons, 25 escons més que en les últimes eleccions autonòmiques, més que tots els partits del bloc d’esquerres junts. La força més votada a tots els municipis de la comunitat de Madrid excepte a 4. Guanya a tots els districtes de la capital, fins i tot als barris obrers com Puente de Vallecas. El PSOE enfonsat: ha passat en 2 anys de ser la primera força a ser la tercera, 13 escons menys, més de 270.000 vots perduts amb gairebé 12 punts més de participació. El seu portaveu parlamentari posat en dubte i el partit sorpassado per Más Madrid, convertit en l’alternativa dels partits d’esquerres sumant 4 diputats més. Unides Podem, 10 escons, 3 més que l’any 2019, però amb només el 7% dels vots, relegat a cinquena força parlamentària per darrere de VOX i acabant la nit electoral amb la dimissió de Pablo Iglesias de tots els càrrecs polítics i de la direcció de l’organització de Podemos. Ciutadans, la força que va emergir per ser l’alternativa al PP, en vies de desaparició, passant de 26 escons a cap. I finalment VOX, que després del resultat aclaparador obtingut pel Partit Popular, amb els seus 13 escons, un més que a les últimes eleccions, tindrà menys influència en la investidura del que s’havia pensat.
A grans trets, aquest és el resultat d’unes eleccions autonòmiques imprevistes convocades a la meitat de la legislatura i decebedora per a les organitzacions d’esquerres i la seva militància.
Dues qüestions ens ronden. Per què en una de les comunitats amb més desigualtat de l’Estat espanyol (la segona per darrere de la Rioja)[1], la segona comunitat amb l’habitatge més car[2], per exemple, zona zero de la pandèmia a l’Estat espanyol[3] sent la primera en morts; amb una gestió que ha anat afavorint cada vegada més la privatització dels serveis públics, epicentre de la corrupció política de PP i on s’han anunciat rebaixes fiscals que afavoreixen a les classes més altes en detriment de la immensa majoria, ha arrasat la principal força política responsable, el Partit Popular i Ayuso i amb un vot majoritari en totes les classes socials i en tot els segments d’edat. I segon: un cop arribat a aquest punt, com afrontar i superar la situació sense caure en exercicis d’autoflagel·lació.
Apel·lació als sentiments i la inseguretat permanent
“Socialisme o llibertat, comunisme o llibertat, feixisme o democràcia”. La campanya electoral s’ha desenvolupat entre aquests binomis i crispant-se, amb amenaces incloses, provocacions als barris obrers per part de l’extrema dreta i obviant el debat de les idees, del programa i de la gestió realitzada. Una campanya polaritzada, on s’ha posat en joc per la presidenta Ayuso un nou model, el “trumpisme cañí” caracteritzat per substituir l’objectiu i racional per una crida a les emocions i sentiments, portant a una gran part de la ciutadania a desconnectar-se de l’ ideal polític i sent la veritat substituïda per la posveritat.
No importa que una gran part de la ciutadania de Madrid tingui un greu problema d’accés a l’habitatge, de precarietat i de temporalitat laboral, de contaminació atmosfèrica crònica i que no arribi a final de mes. No importa portar mesos en una llista d’espera per a una operació a la sanitat pública o que al teu barri no hi hagi places a l’escola pública. No importa perquè a la fi d’un llarg dia pots prendre una canya de cervesa en una terrassa en plena pandèmia a Madrid. L’apel·lació als sentiments, com a resultat de l’estratègia del nou trumpisme cañí.
Una altra característica d’aquesta campanya electoral ha estat l’apel·lació constant a la llibertat. Un valor del què s’han apropiat i buidat de contingut. O estàs amb ells o estàs contra la llibertat. Però l’única llibertat que defensen és la del lliure mercat, poder comprar i vendre-ho tot, fins i tot el dret a una vida digna, la llibertat que únicament et pot proporcionar els diners. Però entra en un Mercadona sense diners i vegem si realment ets de lliure.
A més, vivim en un sistema social extremadament desigual, caracteritzat per relacions de poder injustes, on cada cop més una major part de la ciutadania està en situació més extrema i es veu irremeiablement condemnada. La precarietat i la inestabilitat laboral han portat a una part de la ciutadania a un estat d’inseguretat permanent. En aquesta incertesa i la por al futur es mostren disposats a suportar enormes càrregues per aconseguir reduccions mínimes de risc i inseguretat.[4] En aquest ambient d’inseguretat permanent una part de la ciutadania és capaç d’assumir el risc de donar suport a les polítiques liberals.
L’esquerra davant les contradiccions
La campanya de l’esquerra, sense una història recent de grans lluites i mobilitzacions ciutadanes que impulsin el seu moviment electoral i amb una possible gran desconnexió amb la seva base electoral ha intentat recórrer també als sentiments, apel·lant a la classe obrera als barris populars de la capital i del cinturó vermell de sud de Madrid, sumat a una crida al sentiment antifeixista i a l’orgull de classe. Però ser de classe obrera no és un sentiment, no depèn de les teves idees sinó d’haver de vendre la teva força de treball per sobreviure. Entendre que la classe obrera és l’única palanca transformadora s’aconsegueix quan es pren consciència a través de les lluites socials, laborals i comunitàries i no a través de les campanyes electorals.
Alguns caps de llista tampoc han ajudat. El protagonisme de Pablo Iglesias, assumint el paper de salvador messiànic contra el feixisme i les polítiques de dretes i el paper de l’insípid i mancat absolut de carisma Ángel Gabilondo, són un exemple. Les contradiccions del govern central tampoc han ajudat. L’ingrés mínim és un unicorn que no ha arribat a la majoria de les persones sol·licitants, les reformes laborals segueixen vigents, igual que la llei mordassa. El preu dels lloguers segueix sense limitar-se, la reforma fiscal que gravi les rendes més altes se segueix esperant i la reforma de les pensions proposta compta amb l’oposició dels col·lectius de pensionistes. Finalment la filtració pocs dies abans de la jornada electoral del memoràndum que proposava l’eliminació de la desgravació en les declaracions conjuntes no només va posar de manifest aquesta contradicció i la submissió als poders econòmics, sinó que va ser tot un torpede a la línia de flotació de la credibilitat de Unidas Podemos i del PSOE.
Possiblement hi hagi molts altres factors que expliquin el vot transversal que ha donat la victòria a Ayuso a part dels esbossats aquí. Des de l’hegemonia cultural amb uns mitjans de comunicació de masses cada vegada concentrats en menys mans, fins el consens amb les classes mitjanes i el seu ascens a classe aspiracional, passat per la formació d’una comunitat imaginària al voltant de la imatge de la pàtria o de la unitat d’estat, la bandera les canyes o la festa dels toros.
Un consol, al menys hem contemplant la primera frenada a la velocitat d’ascens de l’extrema dreta des de la seva irrupció al parlament andalús al desembre de 2018. La seva influència i poder polític poden començar a veure minvats, però no el seu poder mediàtic. L’extrema dreta segueix sent un perill i ho hem vist, el Partit Popular no tindrà cap complex per pactar, ni a Madrid ni a cap altre lloc de l’Estat, amb ells si cal. Ara més que mai cal aïllar-los.
Superar la situació
Drets i llibertats guanyades en anys de lluita o polítiques de progrés es poden veure compromesos. Madrid des de fa 25 ha estat un lloc d’experiments de polítiques neoliberals. Ara pot tornar a ser de nou lloc d’experiments, però de polítiques cada vegada més d’extrema dreta. Drets i llibertats com l’accés a l’avortament, a la mort digna, a l’educació sexual o en valors, les polítiques de gènere, de protecció a les víctimes de la violència masclista o la promoció de l’habitatge públic o de lloguers socials, la mobilitat sostenible, la lluita contra el canvi climàtic o la transició ecològica, entre d’altres estan en greu perill així com un aprofundiment de la privatització dels serveis públics.
Només ha estat Madrid i no tot el territori de l’Estat és Madrid. Resistir ja és vèncer, però no és suficient la resistència. Tampoc hem de autoflagel·lar-nos, ni ens rendim ni ens dobleguem. Hi ha un ampli ventall de lluites socials i laborals i les polítiques d’Ayuso les intensificaran. L’organització de la classe treballadora i de les classes populars entorn d’elles poden obrir una finestra a l’esperança.
Notes
[1] Dades INE – Desigualtat (S80/S20). Durant el període 2008 – 2019, la desigualtat va passar de 4,6 a 6,5 punts, més d’un 40%. https://www.ine.es/jaxi/Datos.htm?path=/t00/ICV/dim1/l0/&file=11401_2.px#!tabs-tabla
[2] https://www.epdata.es/precio-vivienda-comunidades-autonomas/cb4b29b9-958e-4903-a637-635acd06feeb
[3] Més de 15.000 des de l’inici de la pandèmia i una taxa de morts per cada 100.000 habitants de 271, molt per sobre de la mitjana de l’Estat espanyol. https://www.eldiario.es/sociedad/mapa-datos-coronavirus-espana-comunidades-autonomas-mayo-3_1_1039633.html
[4] Sobre aquesta idea i el feixisme social: “Democracia al borde del caos: Ensayo contra la autoflagelación”, Boaventura de Sousa Santos.
