A mesura que el sistema de salut de l’Índia es col·lapsa sota una nova onada de la Covid-19, Socialist Worker examina si les i els treballadors occidentals s’estan beneficiant de la forma en què opera l’imperialisme.
L’horror de la segona onada del coronavirus a l’Índia sembla no tenir límits. Escenes de persones desesperades que busquen cilindres d’oxigen i llits d’hospital inexistents han provocat una onada d’angoixa a tot el món. Les ciutats més grans de l’Índia ara fins i tot s’estan quedant sense fusta per incinerar els cossos dels morts.
Quin tipus de món permet que un país vacuni a gairebé la meitat dels seus ciutadans en un temps rècord, mentre que en un altre el programa d’inoculació amb prou feines s’ha enlairat?
Aquesta és la pregunta que es fan amb raó molts a Gran Bretanya. Per a una part de l’esquerra, la pregunta no és difícil de respondre. Els països rics d’Occident roben als pobres i el botí es reparteix, encara que de manera desigual, entre ells. Els treballadors i els pobres poden patir dificultats en aquestes nacions avançades, però estan molt millor que la majoria al Sud Global, insisteixen.
I, pel fet que reben una part del botí, els treballadors d’Occident han pogut assegurar-se el dret a les vacunes. Mentrestant, la major part de la resta del món es veu obligat a prescindir.
Imperialisme
Estan recollint els fruits de l’imperialisme, continua l’argument.
No hi ha dubte que les nacions econòmicament més avançades han explotat a les més pobres. Des de la manera en què Espanya va robar l’or i la plata d’Amèrica de Sud al s.XVI, fins al robatori de les enormes riqueses de l’Índia que la Gran Bretanya va iniciar al s.XVIII, els diners inicials que van permetre el desenvolupament capitalista va provenir del saqueig.
Aquest robatori continua avui. Es pot veure en les pràctiques deslleials del comerç internacional i la privatització d’actius estatals que acaben a baix cost en mans de les multinacionals. I es veu en els préstecs similars als usurers que obliguen els països pobres a cedir el control de les seves economies als banquers internacionals.
L’històric i el contemporani s’han combinat per crear els països rics i pobres d’avui. I els més forts utilitzen la seva força econòmica i militar per assegurar-se que segueixi essent així.
Però hi ha punts importants a destacar sobre aquest procés.
L’imperialisme com a sistema no es limita només als més poderosos. Empeny a totes les nacions, grans i petites, a comprometre’s amb ell, encara que només sigui com un soci menor.
Índia, encara que econòmicament molt més feble que la Gran Bretanya, busca dominar als seus veïns, als quals considera enemics, com el Pakistan, i actua de manera paternalista cap a altres que desitja dominar, inclosos l’Afganistan, Bangladesh i Nepal.
Els seus rics i poderosos tenen inversions escampades per tot el món, explotant tant a les persones com als recursos per obtenir guanys. I l’estat té una enorme maquinària militar amb armes nuclears per convertir-lo en una força a tenir en compte. Amb la voluntat de ser la força líder al sud d’Àsia, els governants de l’Índia esperen aïllar-se de la potència més forta de la Gran Àsia: Xina.
És cert que les potències imperialistes més grans i poderoses intimiden als que estan per sota d’elles en l’ordre jeràrquic, i aquest poder està lluny d’estar distribuït equitativament. Però els intents de veure el món simplement dividit en nacions imperialistes i no imperialistes és un error.
El robatori imperialista s’entén millor com a part d’un complex sistema de rivalitat global.
En segon lloc, si bé cobejar recursos i dominar els altres és important per a totes les nacions capitalistes, la principal font de guanys del sistema és una altra forma de robatori. Aquesta és l’explotació de la feina.
Els guanys s’obtenen quan els capitalistes apleguen treballadors, màquines i matèries primeres per a produir béns per a la venda. Els treballadors són la font del valor creat, però els seus salaris representen només un petit percentatge del que han guanyat. La resta és treball no remunerat que es converteix en la font dels guanys dels patrons.
La importància que els caps atorguen a la seva força laboral es correspon directament amb la quantitat de guanys que generen i amb la facilitat amb la que són “reemplaçables”.
Als països més rics, a Occident, però també en altres estats que es van desenvolupar ràpidament al llarg dels últims temps, es combinen enormes concentracions de maquinària amb grans inversions en recerca. Això permet als caps obtenir guanys encara més grans i acumular encara més riquesa, utilitzant un nombre relativament petit de treballadors altament qualificats.
Lucre
Cada treballador individual és explotat fins al punt que produeix molts més guanys per al sistema que centenars que treballen llargues hores per centaus en els països més pobres. Això significa que la mà d’obra qualificada es converteix en una mercaderia valuosa per dret propi, una que ha de rebre cert grau de protecció.
Es requereixen grans inversions per produir una força laboral altament capacitada, per mantenir la seva salut i lleialtat a l’empresa. Per aquesta raó, la majoria de la classe dominant del Nord Global està compromesa amb una forma bastant avançada de previsió de salut.
Fins i tot a EUA, on no hi ha un servei nacional de salut gratuït, els grans empresaris tendeixen a oferir assegurança mèdica com a part del seu paquet salarial. Simplement no poden donar-se el luxe que les persones que els generen enormes guanys estiguin malaltes durant llargs períodes, o que siguin massa pobres per ser reparades ràpidament i enviades de tornada a la feina.
És per això que la Gran Bretanya gasta més del 7,5 per cent del Producte Interior Brut (el valor de tots els béns i serveis que produeix en un any) en atenció mèdica. És per aquesta raó que la gran majoria dels principals ocupadors volen que el seu personal estigui vacunat contra la Covid-19 i tenen un programa organitzat de manera eficient perquè això passi.
La situació a l’Índia i en molts altres països més pobres és diferent.
El desenvolupament capitalista a l’Índia va ser terriblement paralitzat pel colonialisme britànic que va durar fins a 1947. Qualsevol excedent que pogués obtenir-se dels pobres a l’Índia, ja sigui de la terra o de la producció, es va exportar ràpidament a Gran Bretanya. Allà va omplir les butxaques dels rics. Però els pobres britànics, forçats a entrar a la nova onada de fàbriques en els segles XVIII i XIX i llanguint en infrahabitatges, mai van veure ni un cèntim.
Per tant, el capitalisme indi es trobava en una posició molt més feble per invertir en l’última maquinària i investigar les últimes tècniques productives. En canvi, es va veure obligat a utilitzar grans grups de mà d’obra barata i menys qualificada com una forma de competir en el mercat global.
En aquesta situació, l’excedent que cada treballador aporta als guanys dels patrons indis és generalment molt menor que als països econòmicament avançats. Al seu torn, el cap considera que cada treballador té poc valor i és relativament fàcil de reemplaçar.
Aquesta és una raó fonamental per la qual la despesa en salut pública a l’Índia representa només el 1,26 per cent del Producte Interior Brut, i per què els pobres amb prou feines reben atenció mèdica.
Aquesta és una de les raons més importants per les quals l’Índia, tot i ser una potència en la fabricació de vacunes, no ha implementat un programa de vacunació en l’escala requerida.
No és la gent corrent d’Occident què ha robat a l’Índia un programa de vacunació decent. És un sistema de prioritats econòmiques que s’estén per tot el món i és el responsable. I encara que els diferents treballadors a nivell mundial tenen diferents experiències, estar a mercè dels guanys no és positiu per a cap sector de la classe treballadora.
Treballadors
Cada vegada més, les certeses que el capitalisme i l’imperialisme alguna vegada van poder oferir seguretat als treballadors en les nacions econòmicament més avançades s’estan esvaint. Per a moltes persones, els treballs segurs amb bona paga i les pensions són relíquies del passat.
La crisi del capitalisme vol dir que cada generació s’enfronta ara a la perspectiva d’una vida més dura que la dels seus pares i avis, i aquesta és una font d’enorme amargor, encara sense explotar.
El col·lapse de la legitimitat del sistema tant al Nord com al Sud Global obre la perspectiva d’una lluita contra el sistema a tot el món. Pot unir els treballadors de països rics i pobres.
El revolucionari rus León Trotsky va desitjar el col·lapse de l’Imperi britànic imperialista. Va parlar de com la combinació de lluites a Gran Bretanya i la seva colònia l’Índia podria conduir a una societat nova i millor.
“Si prenem a la Gran Bretanya i l’Índia com a varietats polaritzades de tipus capitalista, llavors ens veiem obligats a dir que l’internacionalisme dels proletariats britànic i indi no es basa en absolut en una identitat de condicions, tasques i mètodes, sinó en la seva interdependència indivisible”, va dir.
“Els èxits del moviment d’alliberament a l’Índia pressuposen un moviment revolucionari a Gran Bretanya i viceversa. Ni a l’Índia ni a Anglaterra és possible construir una societat socialista independent. Tots dos hauran d’entrar com a parts en un tot superior. Sobre això, i només sobre això, descansa el fonament indestructible de l’internacionalisme marxista”.
Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, el diari del Socialist Workers Party, el nostre grup germà a Gran Bretanya.
