ES CA

Sadie Robinson

El 25 d’abril de 1974 a Portugal va esclatar una revolució. Centenars de milers de persones es van tornar políticament actives per primera vegada.

Els treballadors i les treballadores es van apoderar de les seves fàbriques. La gent va transformar mansions en guarderies i centres culturals. Es van mudar a blocs d’apartaments buits per escapar dels barris marginals.

Els cartells guarnien els carrers i abundava la discussió política.

La revolució va arrasar amb un règim feixista podrit i va posar el socialisme a l’agenda d’Europa per primera vegada en dècades. La seva dinàmica conté lliçons valuoses per als revolucionaris d’avui.

El 1974, Portugal era el país més pobre de l’Europa occidental i la seva classe dominant estava sumida en una profunda crisi.

Els aixecaments a les seves colònies africanes de Moçambic, Guinea Bissau i Angola s’estaven tornant massa difícils de controlar, fins i tot amb l’exèrcit de 200.000 homes que absorbia la meitat del pressupost estatal.

Gran part de la classe dominant va pensar que les colònies no pagaven la pena.

Un règim feixista portava governant des de 1932, sota Antonio Salazar i el seu successor Marcelo Caetano, amb l’ajuda del suport internacional, particularment de la Gran Bretanya.

Un règim que va obrir Portugal a inversors estrangers desitjosos d’aprofitar-se de la mà d’obra barata i ben vigilada. Però l’economia de Portugal romania endarrerida i la seva producció econòmica per càpita era baixa en comparació amb altres països europeus.

El descontentament va créixer especialment en l’exèrcit. Un grup de 400 oficials, el Moviment de les Forces Armades (MFA), va enderrocar a Caetano el 25 d’abril de 1974.

Tot i les crides del MFA perquè es quedessin a casa, milers de ciutadans van sortir als carrers. Els soldats van posar clavells vermells a les seves armes per mostrar el seu suport.

Incruent

El cop va ser incruent i va acabar en hores. Estava recolzat pels majors monopolis de Portugal, CUF i Champalimaud, que esperaven una reestructuració de l’economia.

El MFA no volia governar Portugal i va demanar a una junta encapçalada pel general Spinola que fes la feina en el seu lloc.

Spinola era un admirador de Hitler amb una reputació sagnant com a governador i comandant en cap a Guinea Bissau. No va participar al cop d’Estat contra Caetano.

No obstant això, el cop va deslligar una onada de lluites de la classe treballadora.

Caetano havia confiat en l’odiada policia secreta del PIDE i en el terror que inspiraven. Però aquesta por estava donant pas a la ira. Llavors, quan Spinola va frenar al PIDE per disminuir la influència dels partidaris de l’antic règim, va animar els treballadors i els va donar un nou espai per organitzar-se.

Com va dir un treballador de Plessey, sota el feixisme: “No tens informació sobre el que està succeint en altres fàbriques o al món en general. No es pot parlar lliurement. No es té dret a celebrar reunions. No existeixen els sindicats. Hi ha espies per tot arreu”.

El govern es va veure obligat a abolir la PIDE per complet a causa de la pressió massiva des de baix.

Els treballadors no es van aturar aquí. Es van proposar “netejar” als feixistes i als elements de l’antic règim del control dels llocs de treball i altres posicions de la societat.

També van fer vaga per millors salaris i condicions laborals. A les fàbriques de tot el país, els treballadors van triar comitès per liderar les lluites.

Alguns van començar a produir diaris i butlletins de base.

Durant maig de 1974, més de 200.000 treballadors van estar en vaga a diferents indústries clau com la construcció naval, les tèxtils, l’electrònica, l’hostaleria i la banca.

Al voltant de 1.600 miners de Panasqueira es van declarar en vaga el 13 de maig. Van exigir un salari mínim mensual, un bo anual d’un mes de salari, atenció mèdica gratuïta, la depuració de tots els vinculats amb el règim anterior i un mes de vacances.

En set dies van guanyar totes les seves demandes.

L’escalada de l’activitat dels treballadors va aterrir la classe dominant. Van passar de celebrar la “llibertat” a advertir sobre la necessitat de protegir la “democràcia”. Amb això es referien al capitalisme.

La dreta va intentar dues vegades dur a terme un cop, primer al setembre de 1974 i després al març de 1975. Tots dos van fracassar miserablement.

Al setembre de 1974, Spinola va demanar a la “majoria silenciosa” que s’unís a una manifestació d’oposició a l’esquerra. Estava prevista per al 28 de setembre. Però els treballadors es van organitzar contra la manifestació i aquesta mai es va dur a terme.

Barricades

En canvi, una protesta de l’esquerra amb al menys 40.000 persones es va reunir al centre de la capital, Lisboa, i els soldats van desafiar les ordres d’eliminar les barricades i es van unir a elles.

Els caps també van utilitzar el xantatge econòmic, traient diners de Portugal i traslladant la producció a altres llocs.

Va créixer una campanya massiva contra els acomiadaments. Els treballadors i les treballadores es van apoderar de les fàbriques i els seus comitès les van dirigir.

Un treballador de la fàbrica de mobles Nefil va dir: “No ens fem il·lusions en la gestió dels treballadors sota el capitalisme. Ho estem utilitzant com a arma, com a solució d’emergència. Estem pensant en exigir-li al govern que nacionalitzi l’empresa, sota el control dels treballadors. No volem una nacionalització falsa que només ajudi els patrons”.

El Partit Comunista (PC) va créixer ràpidament. Tal era el seu respecte entre la classe treballadora que el primer govern de Spinola va haver d’incloure a dos membres del PC.

Però el PC va empènyer als treballadors i a les treballadores a actuar a favor de “l’interès nacional”. Això va significar capitular davant les necessitats dels patrons.

El secretari general i ministre del PC, Álvaro Cunhal, va dir que els treballadors no estaven preparats per al socialisme i va cridar a algunes vagues “contrarevolucionàries”.

Una nova llei va limitar el dret de vaga dels treballadors i treballadores. El PC es va allunyar d’una demanda anterior de salari mínim mensual de 110€, i la va declarar “poc realista”.

Molts treballadors van ignorar les prohibicions del PC a les protestes i van seguir endavant amb les vagues malgrat les seves denúncies.

Els treballadors de l’aerolínia nacional portuguesa TAP van publicar un fullet a l’agost de 1974 argumentant: “Aquest govern no està del nostre costat. És un govern que es posa de la banda dels patrons. Per a nosaltres els treballadors hi ha acomiadaments, augment del cost de la vida, repressió. Per als patrons, mà lliure per explotar-nos millor”.

El Partit Socialista, format el 1973, va aconseguir avenços quan els treballadors van perdre la paciència amb el PC i, de vegades, semblava ser més d’esquerres. Però era un altre partit reformista i no els va portar enlloc.

Inexperiència

Va haver-hi intents de construir una organització revolucionària a la classe treballadora, com el Partit Revolucionari Proletari i les seves Brigades Revolucionàries.

Però era petit i tendia a centrar-se massa en les batalles armades i no en les lluites diàries dels treballadors.

La classe treballadora van aconseguir moltes coses meravelloses per iniciativa pròpia i van aprendre de la lluita. Però no hi havia un lideratge efectiu que pogués fer avançar decisivament la revolució. Això va conduir a una confusió política. Molts treballadors tendien a veure a l’exèrcit del seu costat.

Al juliol de 1974, el govern va establir el COPCON, una nova força especial de l’exèrcit que s’esperava que s’ocupés de la lluita dels treballadors, ja que no es podia dependre dels soldats per fer-ho. Però es va negar a actuar contra els treballadors la major part del temps.

Per tant, una gran part de la classe treballadora no va veure la necessitat de crear les seves pròpies organitzacions, com consells de treballadors. La seva inexperiència els va empènyer a cercar a altres per actuar en el seu nom.

Durant mesos, la classe dominant va ser incapaç de frenar la resistència dels treballadors. Però els aquests no van fer cap moviment per prendre el control, deixant als patrons lliures per preparar el seu atac contra ells.

El 24 de novembre de 1975, el Consell de les Forces Armades va reemplaçar el cap de la regió militar de Lisboa, membre destacat del MFA, Otelo de Carvalho. Volien posar a algú al càrrec que fes front als treballadors.

Carvalho no creia que pogués oposar-se a la mesura. Però un grup d’oficials no va estar d’acord amb ell. Al matí, paracaigudistes, s’havien apoderat de cinc bases. El govern va enviar unitats de l’exèrcit. Aïllats, els paracaigudistes es van rendir sense lluitar.

Les Brigades Revolucionàries van cridar a l’oposició. Però com va explicar un revolucionari portuguès, no hi va haver “coordinació” en l’esquerra.

El socialista revolucionari Chris Harman va dir que l’esquerra havia estat desarmada “perquè els treballadors esperaven que les forces armades actuessin per ells, i dins de les forces armades dels soldats rasos esperaven que els oficials progressistes els dirigissin”.

No hi havia marxa enrere al règim de Caetano. Les colònies van obtenir la seva independència i la classe dominant va posar les seves esperances en una democràcia parlamentària que pogués desenvolupar l’economia i integrar-se més a Europa.

Però molt després que els patrons portuguesos van poder reprendre el control, el record de 1974-5 continua turmentant-los i inspirant als treballadors. Per un moment es va obrir la possibilitat d’anar molt més lluny.


Aquest article va aparèixer al Socialist Worker, la publicació germana de Marx21 a Gran Bretanya.