Per celebrar el 150 aniversari de la Comuna de París, Sam Ord analitza la importància del primer govern obrer i com va influir en les idees de Karl Marx.
La Comuna de París, quan la classe treballadora va prendre el poder breument i va crear el primer govern obrer, aquesta primavera compleix 150 anys.
Un moviment obrer va dirigir la ciutat durant 72 dies entre març i maig de 1871, amb la llibertat i la democràcia com a fonaments.
El revolucionari Karl Marx va descriure la Comuna de París com: “la primera revolució en què la classe obrera va ser obertament reconeguda com l’única classe capaç d’iniciativa social fins i tot per la gran massa de la classe mitjana parisenca —tenders, artesans, comerciants—, amb la sola excepció dels capitalistes rics”.
I el seu company de lluites Friedrich Engels va escriure més tard: “Mireu a la Comuna de París: aquesta és la dictadura del proletariat!”
La Comuna va emergir d’una derrota militar francesa. El 1870 va començar la guerra entre França i Prússia. Les forces franceses van ser ràpidament aixafades a principis d’octubre de 1870, i París va patir un setge total.
Els governants de França van signar un armistici amb Prússia a la fi de 1870, el que va suposar una traïció a la gent comuna i a les forces que havien tractat de defensar París. En particular, l’acord va enfurismar la Guàrdia Nacional, una força integrada pels sectors més pobres. Els caps de la Guàrdia Nacional havien distribuït 400 canons en barris obrers de la ciutat, a punt per repel·lir l’atac.
Per establir el seu control, el cap del nou govern provisional sorgit de l’armistici, Adolphe Thiers, va ordenar la confiscació dels canons el 18 de març. Però la resistència va esclatar quan l’exèrcit francès va avançar. L’exèrcit va aconseguir assegurar els canons, però es van trobar amb centenars de treballadors que van començar a reunir-se. Les dones van jugar un paper clau en la resistència.
A Louise Michel, una membre de la Guàrdia Nacional, se li va assignar la missió de defensar les armes. Michel va fer sonar les campanes de l’església i va mobilitzar a 200 dones per enfrontar-se a un exèrcit de 3.000 homes. Aquest fet va marcar el començament de la revolta. Michel va escriure: “Vam córrer sabent que al cim hi havia un exèrcit en formació de batalla. Esperàvem morir per la llibertat. Totes les dones estaven al nostre costat, no sé com”.
Thiers va ordenar als soldats que disparessin contra la mobilització i desarmessin als treballadors. Però els soldats es van negar, el que va portar a seccions de l’exèrcit a unir-se als parisencs contra els generals. Dos generals de l’exèrcit van ser assassinats pels seus soldats i Thiers va ordenar l’evacuació de París.
Les dones van obtenir grans èxits durant l’aixecament. Van construir barricades, van prendre les armes i es van unir a comitès. El comitè d’educació va imposar un sistema educatiu gratuït que, per primera vegada, incloïa a les dones. No obstant això, no se’ls va donar el vot. Michel, com Marx, sabia que per aconseguir l’alliberament de les dones, s’havia de lluitar per ell.
Ella va dir: “És cert, potser, que a les dones els agraden les rebel·lions. No som millors que els homes pel que fa al poder, però el poder encara no ens ha corromput”.
El 26 de març, els treballadors van optar per triar el seu propi consell perquè treballés en el seu propi interès per la seguretat i l’alliberament.
Marx va escriure: “el vell món es va retorçar en convulsions de ràbia davant l’espectacle de la Bandera Roja”.
Engels va dir més tard que “la Comuna va emprar dos remeis infal·libles”. En primer lloc, va ocupar tots els llocs per elecció. En segon lloc, a tots els funcionaris, independentment del seu rang, se’ls pagava el mateix que als altres treballadors. Això també va ser per prevenir l’arribisme.
A diferència dels parlaments burgesos, tots els membres havien de retre comptes democràticament si mentien o es tiraven enrere en la lluita, per salvaguardar la Comuna de la corrupció. La Comuna va convertir a la Guàrdia Nacional en el seu principal cos armat.
També va crear un límit salarial, va tancar les cases d’empenyorament, va suspendre el deute i va separar l’Església i l’Estat. Va abolir el treball infantil, va concedir pensions a les parelles de fet dels guàrdies morts i va establir el dret de la plantilla a fer-se càrrec d’una empresa.
La Comuna també va fer crides a l’internacionalisme. Els treballadors es van oposar al nacionalisme que representaven els antics líders burgesos. “La bandera de la Comuna és la bandera de la república mundial”, van escriure.
Engels va dir més tard que la Comuna va desafiar directament al xovinisme burgès i que la classe obrera internacional ho va entendre. Però la classe dominant a França no estava contenta amb el lideratge de la Guàrdia Nacional, no volien que els treballadors dirigissin la societat. Van deixar de banda les diferències nacionalistes amb els generals prussians i van col·laborar per destruir els treballadors armats parisencs.
Com va predir Marx, la Comuna no va arribar al poder estatal total perquè les forces externes eren massa grans.
El 21 de maig, les forces estatals van irrompre a París i van massacrar a soldats i civils de la Guàrdia Nacional. El 28 de maig la Comuna va ser reprimida per l’exèrcit i va seguir una dura repressió.
El testimoni Prosper Lissagaray va descriure com els rics es van venjar quan van tornar a prendre la ciutat. Va escriure: “Els emigrats de Versalles… eixordaven els bulevards. Aquest populatxo s’abalançava des de dimecres sobre els combois de presoners, aclamava als gendarmes a cavall… aplaudia el pas dels carruatges plens de sang”.
“Els civils es van esforçar per superar als militars en crueltat… Algunes dones elegants anaven a mirar els cadàvers i, per gaudir dels valerosos morts, aixecaven les seves últimes robes amb la punta dels seus para-sols”.
Més de 30.000 persones van morir als combats o van ser executades. Més de 7.000, inclosa Louise Michel, van ser exiliades. Es van dur a terme judicis militars contra 40.000 presoners, que van donar com a resultat: execucions, confinament solitari i treballs forçats.
La repressió i explotació de la classe treballadora francesa continuaria malgrat els avenços aconseguits per la Comuna.
La Comuna havia estat aixafada. Però com va dir Marx, l’experiència de “assaltar el cel” va ser un exemple inspirador a seguir per altres. Hi havia creat un exemple concret del tipus de societat democràtica que els treballadors podrien fundar si prenguessin el control.
Karl Marx sobre el “gloriós presagi d’una nova societat”
La Comuna va ser crucial per a modelar la comprensió de Karl Marx sobre la importància de la classe i el paper de l’Estat. Reflexionar sobre la revolta li va permetre aprofundir i ampliar les seves idees.
Com més tard escriuria Vladimir Lenin: “L’única ‘correcció’ que Marx va pensar que calia fer al Manifest Comunista era sobre la base de l’experiència revolucionària de la Comuna de París”.
El que va mostrar la Comuna va ser que “la classe treballadora no pot limitar-se simplement a prendre possessió de la màquina de l’estat tal com està, i a servir-se’n per als seus propis fins”.
“En canvi, el proper intent de la Revolució Francesa ja no serà, com abans, transferir la màquina burocraticomilitar d’una mà a una altra, sinó aixafar-la”, va escriure Marx.
En el seu lloc vindria un mecanisme completament diferent de democràcia i control dels treballadors. Això aboliria moltes de les característiques de l’antiga forma d’estat i democratitzaria completament les que encara eren necessàries per combatre la vella classe dominant.
Marx va escriure: “Si bé els òrgans merament repressius de l’antic poder governamental havien de ser amputats, les seves funcions legítimes havien de ser arrabassades a una autoritat que usurpa la preeminència sobre la societat mateixa, i tornada als agents responsables de la societat”.
La classe treballadora recuperaria el seu poder de l’estat burgès que la governava.
Aquesta lliçó crucial per a les revolucions futures va ser la raó per la qual Marx va dir que el París dels treballadors “amb la seva Comuna, serà celebrat per sempre com el gloriós presagi d’una nova societat. Els seus màrtirs estan consagrats al gran cor de la classe treballadora”.
La qüestió de classe va ser crucial. A diferència de les revolucions anteriors, la classe treballadora va mostrar col·lectivament el seu poder per controlar els mitjans de producció i distribució en el seu interès.
Llavors, va escriure Marx, “L’emancipació de la classe treballadora ha de ser l’acte de la mateixa classe treballadora”.
L’experiència de la Comuna és crucial per als arguments actuals sobre els límits de treballar a través de les institucions estatals existents.
Article publicat al Socialist Worker, publicació germana de Marx21 a Gran Bretanya.
