Marx21 Madrid
El 4 de maig se celebren eleccions a la Comunitat de Madrid, però costa dir gens optimista o positiu al respecte.
Els comicis no s’havien de celebrar, perquè Ayuso hauria d’haver caigut amb la moció de censura.
Després de la seva gestió irresponsable, fins i tot criminal, de la crisi de la Covid-19, i després d’un quart de segle de tripijocs, el PP no hauria de tenir cap possibilitat de guanyar. Però en el moment d’escriure, sembla que el PP d’Ayuso i VOX de Rocío Monesterio podrien formar un nou desgovern.
Que estiguem en aquesta situació té molt a veure amb les fallades del que hauria de ser l’alternativa, l’esquerra.
En un sentit molt ampli, aquesta inclou al PSOE, però ningú pot veure a aquest partit com una alternativa real. Podemos, en canvi, llançat fa només 7 anys, sí va aixecar moltes esperances. Avui queda poc d’aquella il·lusió.
Esquerra desunida
La divisió entre Íñigo Errejón i Pablo Iglesias —oficialment, entre Más Madrid i Podemos— tindrà sentit per a algunes persones, però des de lluny sembla una baralla entre egos, dins el mateix marc de populisme d’esquerres, superficial i centrat en les pantalles de TV i del mòbil.
La maniobra de Iglesias al dimitir del govern per “oferir-se” com a cap de llista és només un cop d’efecte dins el mateix joc. El fitxatge de Serigne Mbaye, portaveu del Sindicato de Manteros de Madrid, com el número nou de Podemos és molt positiu. Però no perdem de vista que el número onze és Julio Rodríguez, antic cap de l’Estat Major que va dirigir la intervenció militar a Líbia l’any 2011.
Sembla que Podemos recuperarà alguns vots de Más Madrid i altres del PSOE. Però se suposava que Podemos anava a canviar el joc, anava a “sortir de la zona de confort” de l’esquerra per atraure gent treballadora que s’havia deixat seduir per la dreta. És una altra mostra que “la nova política” ja no es distingeix de la “vella”.
Fins i tot gairebé és pitjor: l’esquerra d’antany com a mínim entenia la importància de la feina de base d’activistes als barris. Avui en dia, gran part de l’esquerra només actua en les xarxes socials… i no és només per la Covid-19.
A més, és evident que Podemos no pot reivindicar grans èxits de la seva participació al Govern espanyol. A part d’alguna reforma simbòlica, el partit ha quedat atrapat en la lògica de sempre, del que fa anys van anomenar “la casta”.
Aturar a la dreta
Davant aquest trist panorama, les persones que tinguin vot haurien de votar a l’esquerra: tant és que sigui a Más Madrid o Podemos. La veritat és que no podran fer gran cosa des de les institucions. Tot i això, cada vot a l’esquerra (amb totes les seves limitacions) és un indici que la gent desitja un canvi.
És que la idea d’un govern d’Ayuso i Monesterio fa por. Ayuso va obrir la seva campanya amb el lema “Comunisme o llibertat”. El PP adopta l’estil Trump: busca pactes amb l’extrema dreta de VOX, infectada de feixistes, mentre parla de “llibertat”. Bé ens hem de preguntar “a quina llibertat es refereixen?” Per descomptat es refereixen a les llibertats de la dreta i de les grans empreses, no a la de la gent treballadora.
Els líders de l’esquerra institucional no ofereixen molta defensa davant d’aquests atacs. De fet, l’atac policial a la manifestació veïnal contra VOX en Vallekas va ser responsabilitat directa del govern espanyol.
No hi ha alternativa a la construcció de les lluites des de baix, en els llocs de treball, i en els barris. Les lluites en defensa de la salut pública, i els esforços per crear espais unitaris de mobilització, que abastin a la plantilla i a la població, són un pas en la direcció correcta.
I davant l’amenaça de VOX, no n’hi ha prou amb protestes puntuals valents. Davant el racisme i l’extrema dreta, és urgent crear un moviment unitari sostingut en el temps, que abasti tots els sectors: partits progressistes, sindicats, associacions veïnals, organitzacions de gent migrant, grups feministes i LGTBI…
Un petit grup de persones treballa per a (re)establir Unidad Contra el Fascismo y el Racismo Madrid, i fa poc han començat a recollir suports. Animem a tota persona i entitat progressista de Madrid a sumar-se a aquesta iniciativa: .
La clau és la lluita
La situació és dolenta, és clar. Tant de bo les eleccions ens donin una bona sorpresa. Però passi el que passi el 4M, la clau seguirà sent la lluita. I per això, més enllà de les eleccions, és urgent construir una esquerra orientada a la mobilització àmplia des de baix. En això estem en Marx21.