Paco Priego
El de 14 de febrer es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, en un context marcat per la inhabilitació del President Torra, les disputes entre els socis de govern, i la crisi sanitària i social derivada de la pandèmia de la Covid-19, que va propiciar l’enèsima intromissió judicial a la vida política catalana, quan es va denegar l’aplaçament de les eleccions.
Tot això va contribuir a una baixa participació. El conjunt de forces independentistes, per primer cop, van superar la barrera del 50% dels vots. El PSC va guanyar les eleccions, i va recuperar l’hegemonia unionista, obtenint 33 escons. Es va aprofitar de la debacle de Ciutadans, el gran perdedor de la nit, que es va deixar 30 diputats, per acabar amb 6. L’altre beneficiat de la caiguda taronja va ser el neofranquista VOX, que s’estrena al Parlament amb 11 diputats. Un PP tocat per noves revelacions del seu passat, perdia un diputat, quedant-se amb 3. En Comú Podem no aconseguia capitalitzar la seva presencia al govern espanyol, però mantenia els seus 8 diputats.
ERC, amb 33 diputats, arrabassava l’hegemonia independentista a l’espai postconvergent, que va acudir a les urnes dividit entre Junts, que va obtenir 32 escons, i el PdeCAT, que no va aconseguir representació. La confluència CUP-Guanyem va recuperar, amb 9 representants, bona part de la força perduda anteriorment per l’anticapitalisme.
Crispació
Però apart dels moviments dins dels blocs, poca cosa canvia. El PSC guanya, però no podrà governar. La dreta espanyolista seguirà abonada a la crispació, i ara encara més, amb la pujada de VOX, que no te cap necessitat de guardar-ne les formes.
Al bàndol independentista, ERC i Junts es veuen abocats a repetir la fórmula repleta de recels de l’anterior legislatura, amb l’afegit que ara ERC voldrà fer notar la seva posició dominant. La rapidesa per obtenir el suport de la CUP-G per la investidura de Pere Aragonès pot ser un primer indicador dels temps que venen, i també una novetat. Però està per veure si representa un veritable gir cap a l’esquerra.
I ara? Com ja acostuma a passar, la investidura ha resultat fallida al primer i segon intent, i comença un període de negociacions, amb la data límit del 26 de maig. La política catalana ja ens ha acostumat a acords al darrer segon, així que millor analitzem quin escenari es trobarà el govern que es formi.
Llibertats
Les mesures per fer front a la Covid-19 han portat una retallada de llibertats sense precedents des de la restauració de la democràcia. Les restriccions de mobilitat han tingut un dur impacte en una economia molt depenent del turisme. Una societat massa castigada, especialment les persones més joves, comença a aixecar la veu, i ja hem tingut un primer tast, amb les protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasél. Però aquesta ràbia serà inútil, si no és canalitzada políticament.
És deure de l’esquerra anticapitalista animar aquesta pressió al carrer, participar-hi, i donar-li contingut polític, perquè, finalment, esdevingui palanca de canvi. I al Parlament, l’esquerra anticapitalista ha de fer sentir aquesta veu del carrer. En aquesta legislatura, aquesta és, sens dubte, la seva tasca més important.
