Marx21
Els titulars de les últimes setmanes s’han omplert de preocupació pel tràgic final de diversos contenidors a les protestes contra l’injust empresonament de Pablo Hasél, així com per les noves revelacions de la impunitat del corrupte “‘rei emèrit”‘.
Un tema molt important que ha atret menys l’atenció és la situació desastrosa de l’habitatge.
Emergència habitacional
Ho explica una recent iniciativa molt necessària, “Una Ley de Vivienda para Todas”, recolzada per un ventall important d’entitats, com la PAH, el Sindicat d’inquilines i Llogaters, CCOO, UGT, la CGT… Diu el seu manifest:
“La crisi habitacional és innegable: [Hi ha] més de 32.000 persones patint sense llar, 12 milions de persones en risc d’exclusió social, 1 milió de desnonaments entre 2008 i el 3r trimestre del 2020, molts agreujats amb clàusules abusives i executats amb una legislació contrària als estàndards europeus sense importar que hagués menors o ancians dependents.”
“A L’Estat espanyol, el 36,1% de la població destina més del 40% dels seus ingressos al pagament d’habitatge i subministraments bàsics, i altres milers de llars joves ni tan sols poden formar-se, de fet, únicament el 18,5% de la població entre 18 i 29 anys s’ha emancipat per les enormes dificultats per accedir i mantenir un habitatge estable.”
“Mentrestant, segons l’INE (2011), hi ha 3,4 milions d’habitatges buits, molts d’ells en mans de grans tenidors, el Parc d’Habitatge Públic i Social és entre 7 i 10 vegades menor que el d’altres països desenvolupats d’Europa . Després d’haver lliurat més de 60.000 milions de diners públics per al rescat bancari que no han estat retornats, és de justícia que la nova Llei faci front a l’emergència habitacional…”
A això hem d’afegir una última notícia: hi va haver 29.406 desnonaments l’any 2020, en ple confinament, mentre el govern ens aconsella a quedar-nos a casa tant com fos possible.
Traïció
Recordem que la investidura de Pedro Sánchez per part de diverses forces progressistes es va basar en un acord signat a finals de 2019 entre el PSOE i Podemos que incloïa el compromís de “regular les pujades abusives del preu del lloguer”.
No obstant això, a finals de febrer el ministre del PSOE José Luis Ábalos, va anunciar que el seu partit no anava a complir el pactat. En comptes de regular els preus d’aquesta necessitat humana —ni parlar de les mesures més contundents que serien més que justificables davant la crisi actual— el PSOE va declarar la seva preferència per “incentius fiscals”: el que es pot traduir com “donar encara més diners als especuladors”.
Evidentment, no és una traïció aïllada. També van prometre reemplaçar la “Llei mordassa” per així “garantir l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i reunió pacífica” (sobren paraules), i van dir que “Derogarem la reforma laboral. Recuperarem els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012”.
Ábalos va anunciar que “l’habitatge és un dret, però també un bé de mercat”. Aquest és el problema. Se suposa que a ningú se li ocorreria permetre la compravenda del dret a torturar o assassinar a la gent. Però amb l’habitatge, sí que es permet que un dret humà fonamental se sotmeti a l’especulació.
Durant moltes dècades, sota el keynesianisme, els partits socialdemòcrates acceptaven aplicar límits i certa regulació al mercat —de fet, fins i tot els partits conservadors lo feien— però ara aquestes mesures es descarten com utòpiques.
El capitalisme en crisi ha de cercar beneficis en tot per sobreviure. No és un problema puntual, d’un acord no complert, sinó una mostra que una solució real al problema de l’habitatge passa perquè deixi de ser una mercaderia. Passa per trencar amb el sistema actual.
Mentrestant, campanyes com “Una Ley de Vivienda para Todas” —amb les lluites àmplies i unitàries que hauran de impulsar— poden aconseguir millores essencials a curt i mig termini.
Masclisme i racisme
Aquest mes es marquen dues jornades importants: el 8 de març amb el dia internacional de la dona treballadora, i al voltant del 20 de març hi ha una mobilització internacional amb motiu de la jornada contra el racisme i l’extrema dreta.
Aquests temes també es relacionen amb la qüestió de l’habitatge.
Per exemple, ara hi ha un consens ampli —fins i tot al Congrés, amb l’única excepció de VOX— sobre la importància de combatre la violència de gènere, però no n’hi ha prou amb declaracions cada 8 de març o altres dates assenyalades. La manca d’habitatge assequible és un obstacle perquè moltes dones puguin escapar de situacions de violència.
El racisme també s’expressa molt fortament en aquest assumpte. Entre altres coses, com denuncia el moviment català Stop Racisme Lloguers, a la ja existent dificultat de trobar un pis, les persones joves racialitzades pateixen els efectes afegits del racisme, quan propietaris i/o agències de finques es neguen a acceptar-les com a inquilines.
En resum, hem de lluitar en molts fronts, tant en les dates marcades com la resta de l’any. Cada lluita i campanya concreta, amb les seves especificitats, és essencial.
Però en el fons, el problema és general i es diu capitalisme. La solució real passa per trencar amb ell, i construir una societat basada en les necessitats de les persones, no en els interessos de les grans empreses.
