ES CA

Amine Limam

El 22 de febrer de 2019, Algèria es va despertar amb grans manifestacions mai vistes des de la independència del país el 1962.

De fet, milions de dones i homes van sortir als carrers dels quatre racons de país per oposar-se al cinquè mandat de president Bouteflika i exigir canvis polítics importants al país.

Tot i els intents de contenir i reprimir les protestes, les autoritats no van poder fer front a aquesta onada d’éssers humans decidits a acabar amb aquest poder corrupte.

Encara que ningú podria haver previst aquesta mobilització, la societat algeriana, que acabava de sortir de 20 anys de guerres civils en què van morir més de 250.000, estava en constant ebullició.

Des de les protestes a Kabilia on 126 joves van ser assassinats per les forces repressives a diverses vagues educatives, passant per les protestes dels desocupats en Ouargla (una ciutat petroliera al sud-est d’Algèria on la majoria dels joves viuen a l’atur), contra l’explotació de gas de lutita.

El país no va passar un sol dia sense que la població tallés una carretera o acomiadés a un funcionari, en protesta per la mala gestió i la corrupció que van caracteritzar el regnat de l’enderrocat president Abdelaziz Bouteflika.

Aquest moviment, que ningú va anticipar, ha anat més enllà de les estructures polítiques existents, la majoria de les quals graviten més o menys a prop del poder polític existent.

Per primera vegada assistim a una presència femenina massiva i demandes radicals com el rebuig al malbaratament de la riquesa nacional per part de les multinacionals que treballen en el petroli i el gas.

Contrarevolució

Davant d’aquesta mobilització popular, el govern en el poder no s’ha quedat de braços creuats.

Després de totes les maniobres l’any 2019 destinades a estendre l’estatus quo, el president va renunciar sota pressió popular i es va nomenar un president interí. Missió assignada: salvar el règim mitjançant eleccions falsejades que garantiran la renovació de la façana del mateix.

Com en intents anteriors, el poble va boicotejar aquestes eleccions i va assenyalar al comandament militar per estar darrere d’aquesta agenda contrarevolucionària.

Pandèmia i aturada de les manifestacions

La pandèmia va jugar un paper important en aturar les protestes. Davant aquesta situació, la gent sabia que el sistema de salut existent no podia resistir.

Va ser un fins després i no un adéu, encara que el règim comptava amb l’alentiment del moviment per aprovar les eleccions presidencials que van servir per posar al capdavant de l’estat a una figura coneguda del govern anterior. “Una nova Algèria”, va dir el candidat; “Amb la mateixa gent i les mateixes pràctiques”, va respondre la gent.

Impulsat pel poder militar, Abdelmajide Tebboune es converteix en president de la república algeriana, a l’edat de 74 anys, elegit pel 39,83% dels algerians.

Repressió política i empresonament d’activistes

Per instaurar el seu regnat i aprofitant la fi de les protestes per la Covid-19, el govern va empresonar a tots els activistes polítics que havien destacat durant els moviments de protesta.

Periodistes, activistes polítics, fins i tot caricaturistes han estat condemnats a presó i acusats de, conspiració contra l’Estat!!

Es van formar col·lectius de suport als detinguts, els advocats van acudir voluntàriament a defensar als imputats, demostrant el caràcter polític de les seves acusacions.

Però com diu la gent a Algèria, és “la justícia del telèfon la que decideix”, el que implica que els magistrats reben ordres per condemnar a tal o qual persona i que la defensa no pot fer res al respecte.

Crisi econòmica i social, quin paper tenen els sindicats?

Abans del segon aniversari del Hirak, es van llançar convocatòries per tornar a ocupar els carrers per completar la missió que es va emprendre però que va ser suspesa per força major.

La novetat aquest cop és el caràcter social de les reivindicacions que es van iniciar amb vagues que van afectar a diversos sectors, però el més publicitat va ser el dels treballadors de Numilog. Aquesta empresa —del multimilionari algerià, Rebrab— va rebutjar la constitució de seccions sindicals dins del seu grup, decisió a la que els treballadors van respondre amb aturades molt fortes i amb la paralització de tota l’empresa.

Cal dir que les condicions socioeconòmiques de les llars algerians són cada vegada pitjors, situació que reforça la convicció dels manifestants a les seves empreses per desafiar el règim vigent i per a la construcció d’una alternativa democràtica que pugui garantir una vida digna a tota la població d’Algèria.

Les organitzacions sindicals i polítiques revolucionàries no van poder acompanyar el Hirak de 2019, per diverses raons lligades a la repressió del règim vigent, però també a errors de l’anàlisi política donat que no van veure en aquest moviment alguna cosa que pogués conduir a una revolució proletària.

Protestes massives i pànic a dalt

Mateixa determinació, però menor presència femenina a causa de la repressió temuda per la població.

Davant d’aquesta situació, presa del pànic, la televisió pública emet imatges d’un presumpte terrorista que seria un dels instigadors d’aquest moviment de protesta per soscavar el caràcter pacífic de les manifestacions i deixar en l’aire sospites d’un vincle amb organitzacions terroristes.

Davant d’aquest grotesc error de comunicació, el poble respon amb “no sucumbirem al xantatge amb el retorn del terrorisme”.

El president Tebboune, que estava en tractament a Alemanya, va tornar ràpidament a casa per anunciar una reorganització del govern, la dissolució del Parlament i l’organització d’eleccions anticipades.

Uns cinquanta presos de consciència han estat alliberats en un esforç per calmar la situació general que no convenç ningú. Mesures de façana que sempre arriben massa tard, contrastant amb la radicalitat d’un moviment que exigeix ​​un canvi radical en el sistema polític i l’allunyament dels militars dels cercles polítics de presa de decisions.

Aconseguirà el Hirak V2.0 construir una organització revolucionària capaç de liderar la transició política desitjada per milions d’algerians? Només el futur ho dirà, però la veritat és que l’escola del carrer està formant a milions de dones i homes en la lluita política que tard o d’hora durà al tancament del taüt d’un règim senil i moribund.