ES CA EN RU

Rubén James Vargas

“El vostre ordre està fet de sorra. Aviat demà la revolució s’alçarà de nou en armes i en horror vostre proclamarà amb trompes: Jo era, jo sóc, jo seré!”

Rosa Luxemburg

Aquest matí (divendres, 19 de febrer) l’Estat espanyol s’ha aixecat amb la ressaca dels esdeveniments de la nit anterior. Des dels mitjans de comunicació i les seves tertúlies han condemnat la violència i han titllat de radicals als joves que participaven a les protestes. Al llarg i ample del país a diferents ciutats hi ha hagut concentracions, protestes i manifestacions per l’empresonament de l’artista de rap Pablo Hasél, també s’ha demanat la seva llibertat.

En la majoria d’aquestes ciutats les manifestacions han estat pacífiques, sense violència. En altres hi va haver repressió policial i càrregues contra les i els manifestants pacífics, com ha estat el cas de Granada, València i Tarragona. I, finalment, en algunes capitals els manifestants han contestat a aquestes càrregues amb autodefensa, edificant barricades per impedir la càrrega violenta de les autoritats policials, com ha estat el cas de Madrid i Barcelona.

Els mitjans han estat ràpids en condemnar el jovent que participava; fins i tot han intentat racializar-los, mirant amb lupa la pigmentació de la mà d’un noi que tirava contenidors. Han titllat aquestes protestes de “violència irracional”, intentant justificar les accions de les forces de la llei, encara que aquesta postura queda molt lluny de la realitat. Tot i que la condemna i empresonament de Pablo Hasél hagi estat el detonant d’aquestes manifestacions i disturbis civils, només ha estat l’últim fet en una sèrie de successos que han anat augmentant el malestar entre la població.

A Pablo Hasél se l’ha condemnat per dos “delictes” en les seves cançons i pels seus comentaris en Twitter.

El primer, injúries contra la corona, d’acord amb una llei poc democràtica que es remunta a la transició i restauració de la monarquia borbònica. Resulta que aquesta part de la condemna al final no se sosté: se suposa que per la fugida indecorosa del Rei emèrit a Abu Dhabi l’estiu passat, després de l’espoli a la població, el seu finançament més que irregular i la corrupció que ha anat sortint a la llum.

El segon delicte, enaltiment del terrorisme, pel qual també se’l condemna, es presenta com una aberració ja que ETA es va dissoldre fa 10 anys.

Amenaça general

No cal amagar el fet que les idees polítiques de Pablo Hasél són francament estalinistes, molt llunyanes de les que defensem a Marx21.

Hasél va comentar en una entrevista que “Stalin i l’URSS van ser bons i necessaris”, i que sota el comandament de Stalin “ningú va ser brutalment explotat”. Es va referir a Trotski, dirigent de la revolució russa d’octubre de 1917, com “traïdor, una vil rata envejosa… col·laborador de la CIA” (Trotski va ser assassinat per Stalin el 1940; la CIA va ser creada el 1947). Aquestes mentides es mereixen una forta crítica política, però no ho han perseguit per elles, sinó per dir algunes veritats sobre la monarquia. La seva condemna representa una amenaça general, més enllà de l’opinió que cada persona tingui de Hasél.

És que les condemnes d’aquest tipus han anat “in crescendo”: Pablo Hasél només és l’últim d’una sèrie d’artistes i persones a les que es condemna, no per les seves accions sinó pel que diuen. El raper Valtònyc també espera el seu torn per càrrecs similars, trobant-se exiliat a Bèlgica. Cal recordar que els joves de Altsasu també van ser condemnats per “enaltiment del terrorisme” per una baralla de bar amb agents fora de servei. Els titellaires de Madrid han estat condemnats per la mateixa llei per una pancarta satírica que deia “Gora Alka-ETA”. Cal no oblidar la polèmica que el presentador de El Intermedio Dani Mateo, entre altres personalitats, van patir per fer acudits sobre l’atemptat contra el dirigent franquista, Carrero Blanco. O com oblidar l’aplicació de la llei “contra l’ofensa dels sentiments religiosos”, intentant protegir el monument franquista del Valle de los Caídos o l’atac contra la processó satírica i reivindicativa del “Coño Insumiso” per part de l’Església Catòlica. Per no esmentar les condemnes del Procés i l’aplicació de l’155 a la població catalana.

També hem de tenir en compte que portem cinc anys de l’aplicació de la Llei Mordassa que “el Govern més progressista de la història d’aquest país” no ha derogat. Aquestes lleis, més que garantir la convivència ciutadana —que és el que la classe dominant ens diu des dels mitjans de comunicació— coarten la llibertat d’expressió de la ciutadania.

Linares

No fa més d’una setmana que a la ciutat de Jaén, Linares, dos agents del Cos Nacional de Policia fora de servei van apallissar a un pare i la seva filla menor d’edat, sota la mirada horroritzada i les càmeres de mòbil dels transeünts. Quan van arribar els seus companys, en comptes de posar-los les manilles als agressors, els van envoltar i van permetre que aquests es mofessin dels veïns que van ser testimonis de tal atrocitat.

Tal afartament de la població va desembocar en disturbis que van obligar el trasllat dels agressors a la ciutat de Jaén. Només llavors es va cessar a aquests agents. Cal sumar a aquest malestar de la població totes les altres agressions policials que s’han dut a terme amb cada vegada més intensitat sobre la població, nativa i estrangera, des que va començar la pandèmia de la Covid-19.

Totes aquestes repressions policials i successos han anat caldejant l’ambient, quan simultàniament la ultradreta campa al seu aire, protegida per les forces de seguretat, realitzant els actes que li dóna la gana. Cal preguntar-se on era la càrrega policial contra la desfilada feixista, racista i antisemita en homenatge a la División Azul el 13 de febrer? Aquí veiem com sembla ser que la policia té dues formes d’actuar diferents segons la classe de persones que es manifesten.

Què ha d’aprendre la gent treballadora de tot això? Que la coalició reformista que governa és incapaç de donar solució als problemes que ens afecten. Sembla ser que només quan prenen els carrers els i les treballadores i exerceixen pressió sobre el govern, aquest accedeix a prendre decisions a favor de la nostra classe. El que veiem ara és que aquestes protestes que demanen la llibertat de Pablo Hasél han tingut com a conseqüència que Podem hagi presentat una petició d’indult per a ell.

Els tertulians s’esquincen les vestidures pel mobiliari urbà danyat, intentant fer-nos creure que aquests actes són aïllats i que la violència és irracional o desmesurada. Però els disturbis no són més que el malestar i cansament de la gent treballadora, sobretot de les persones més joves, que cada vegada es troben en una situació social i econòmica més precària. La classe treballadora veu com les lleis serveixen per discriminar i perseguir, més que per garantir drets. Els disturbis reflecteixen aquesta situació: encara que per si mateixos tinguin un impacte limitat, mostren la força que té la classe treballadora, encara desorganitzada.

Per tant, cal que la classe treballadora s’organitzi per poder fer front a l’arrel de sistema econòmic que impera en aquest capitalisme i la seva expressió neoliberal. És important participar organitzar i construir moviments de masses socials als barris i llocs de treball per fer front a les situacions que el capitalisme imposa sobre la societat. És important construir una organització política revolucionària per lluitar pel socialisme des de baix.


Fotos d’en Jordi Borras.