David Karvala
Les eleccions a Parlament de Catalunya, celebrades el diumenge 14 de febrer, tenen lectures molt diverses. Comencem per una visió general, com ara el fort vot a partits d’esquerres (en un sentit ampli) i partits independentistes. Després tractarem la terrible notícia que l’extrema dreta, sota la forma de VOX, hagi aconseguit representació.
Inestabilitat i polarització
Els resultats confirmen el que veiem arreu del món: inestabilitat política i polarització, amb grans canvis en el destí dels partits.
A les eleccions catalanes anteriors, de 2017, Ciutadans (Cs) —que es va llançar com un partit de “centre” abans de girar ràpidament cap a la dreta— va ser el guanyador absolut amb més del 25% dels vots i 36 escons. Aquesta vegada s’ha enfonsat, quedant en el setè lloc amb 6 escons i menys del 6% dels sufragis. L’any 2017, el PSC va perdre vots massivament a favor de Cs, aquesta vegada ha estat el guanyador oficial. Això pot reflectir en part que (a diferència de Cs) encara tenen alguna base real, i que això segueix sent important en un món de TV i xarxes socials. Però també serà en part pel fet de presentar Salvador Illa, amb la seva constant visibilitat televisiva durant la crisi de la Covid-19 (i ningú pot negar que semblava centrat i competent… en comparació amb Isabel Díaz Ayuso!). El PP ha continuat la seva gradual desintegració a Catalunya. L’any 2010 va ser el tercer partit amb 18 escons; aquesta vegada el vuitè, amb només 3 representants.
En Comú Podem ha aconseguit mantenir-se, més o menys: ha quedado en sisè lloc amb 8 escons. Podemos va créixer massivament arreu de l’Estat quan va començar l’any 2014: fins i tot es va arribar a parlar del “sorpasso” al PSOE. No obstant això, una sèrie de retrocessos polítics i maniobres des de dalt van fer que perdés gairebé la meitat del seu suport només entre 2016 i 2019. La seva participació al govern actual amb el PSOE ha agreujat la situació. A Catalunya, mai va créixer tant com en altres territoris, però la seva caiguda ara és menor: per bé o malament, aquí sempre ha estat més lligat a Iniciativa-EUiA, que té menys carisma a TV i Twitter, però encara té una capa (una mica envellida) de lleials activistes locals.
Com es diu sovint, la política catalana actual funciona no només en l’eix esquerra-dreta, sinó també al voltant de la qüestió nacional. Aquí la gran notícia ha estat que els partits independentistes no només han repetit la seva majoria parlamentària, sinó que per primera vegada han obtingut més del 50% dels vots. Dins d’això, el partit independentista de centre-esquerra, Esquerra Republicana de Catalunya, ha superat per primera vegada Junts per Catalunya, de centre dreta. ERC ha obtingut els mateixos 33 escons que els socialistes però, a diferència d’ells, tenen la possibilitat d’aconseguir la majoria per formar govern.
Junts per Catalunya, de l’expresident Puigdemont, ha continuat patint el declivi de l’espai polític de Convergència, el partit que va dominar la política catalana durant dècades i ara es troba fragmentat. Aquesta baixada ha acompanyat l’enfortiment de l’independentisme. Un altre senyal que l’independentisme és majoritàriament d’esquerres és que la CUP ha més que doblat els seus escons —de 4 a 9— amb gairebé el 7% dels vots. Es tracta d’un vot enorme a un partit que declara el seu suport a les lluites per un canvi social radical… encara que la seva participació a la política institucional li ha passat factura, revelant certes limitacions i tensions dins la CUP.
Així que el nou Parlament té una majoria d’esquerres i una altra majoria —diferent— independentista.
El resultat més probable és una nova coalició independentista entre ERC i Junts, amb el suport passiu de la CUP, però aquesta vegada liderada per Esquerra.
No obstant això, l’esquerra independentista segueix sense tenir una estratègia realment pròpia, ni una anàlisi d’allò que va sortir malament l’any 2017. Així que segueix depenent de la dreta. I aquesta no té cap interès en el canvi radical que la independència podria i hauria de portar, i la promesa del qual seria necessària per conquerir aquells sectors de la classe treballadora als que no els inspira la qüestió nacional com a tal.
Per tant, no existeix una alternativa d’esquerres que combini la defensa de principis polítics més amplis amb una orientació vers les lluites obreres reals del dia a dia, on la independència és un element, però no necessàriament el central.
L’absència d’aquesta esquerra és un factor que ajuda l’extrema dreta a fingir ser la solució als problemes —molt reals— de la gent treballadora en la crisi actual.
#StopVOX
VOX, el partit racista i populista d’extrema dreta que acaba d’entrar al Parlament català, va sorgir com una escissió del PP l’any 2014, però el seu creixement real només va començar el 2018. És típic dir que va créixer com a resposta a la lluita independentista, o a la situació de les persones refugiades. Seria més correcte dir que el fet que els partits principals tractessin aquests fets com “amenaces” —promovent la repressió contra el moviment independentista i tancant les fronteres a la gent refugiada— va permetre que VOX es presentés com una resposta més dura a aquests “perills”.
VOX va fer un salt endavant en les eleccions andaluses de desembre de 2018 i es va convertir en el tercer partit de l’Estat espanyol en les eleccions legislatives de novembre de 2019, amb més del 15% dels vots. Tot això els va fer un pol d’atracció per a autèntics feixistes i neonazis, incloent les restes de Plataforma per Catalunya (PxC), l’antic partit feixista amb corbata que havia estat derrotat uns anys abans per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). Així que ara VOX combina afiliats que realment només volen un PP més extrem, amb altres que estan oberts a una estratègia completament feixista.
Des del moment en què es van convocar les eleccions, amb només unes poques setmanes d’antelació, UCFR va posar en marxa la campanya #StopVOX. Això va implicar reiniciar alguns grups locals d’UCFR que havien estat pràcticament inactius des de la derrota de PxC l’any 2015, a més de construir grups en territoris nous. La campanya de carrer de VOX, organitzada per un neonazi històric, va ser rebuda per desenes de protestes i desenes de milers de cartells i adhesius, per gairebé tot arreu (el mateix partit ultra es va queixar d’això!).
Malgrat tot, es van complir les pitjors prediccions: VOX va obtenir el 7,7% i 11 escons, superant tant a Cs com a PP.
Tot i això, VOX va obtenir només la meitat del suport que rep al conjunt de l’Estat espanyol i un terç o un quart del que aconsegueix en algunes regions. I donada la massiva abstenció, només van rebre el vot d’un de cada 25 potencials votants a Catalunya.
No obstant això, la seva presència al Parlament dóna confiança als neonazis al carrer; ja hem vist un augment dels atacs físics feixistes al llarg de la campanya electoral. La lluita contra VOX haurà d’intensificar-se.
Les protestes urgents que van tenir lloc a més d’una el vespre després de les eleccions van ser una magnífica resposta. Els grups locals d’UCFR —alguns dels quals s’havien format només uns dies abans— van aplegar, amb poques hores d’antelació, desenes o fins i tot centenars de persones… amb les precaucions anti-Covid necessàries.
Caldrà una feina seriosa per consolidar aquesta resposta urgent en un moviment organitzat i durador.
Marx21
En això, les i els activistes de la petita xarxa anticapitalista, Marx21, juguen un paper important. D’una banda, lluitem perquè el moviment unitari segueixi sent ampli i enfocat en la lluita que li pertoca. De l’altra —i en un esforç a molt més llarg termini— treballem per construir, des d’una base modesta, una esquerra revolucionària que pugui, amb el temps, oferir una alternativa real a la diversa classe treballadora d’avui.
David Karvala és militant de Marx21 i activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme. És autor del llibre El Antifascismo del 99% (Ediciones La Tempestad, 2019).
Foto: Khalid Ghali Bada @kghalib
