ES CA

Nikos Lountos

La primera ministra de Myanmar, ministres de govern, legisladors, diversos escriptors, artistes, periodistes i altres celebritats de la generació del 88 (l’any del moviment contra la dictadura militar) són a la presó des de dilluns 1 de febrer. El poder del país ha passat a l’exèrcit. El cop havia estat anunciat anteriorment. L’exèrcit havia amenaçat que, si no acceptaven les seves objeccions al resultat de les eleccions, prendria mesures. Finalment, dilluns, quan el nou parlament anava a fer el seu jurament, va ser envoltat per tancs i soldats.

Les eleccions del novembre passat van col·locar el partit de la primera ministra Aung San Suu Kyi en condicions de formar un nou govern, augmentant la diferència respecte a 2015, amb el partit de l’exèrcit. Els generals van declarar que s’havia comès frau mentre que tots els observadors internacionals afirmen que el resultat no va ser producte d’un frau. De fet, el partit de l’exèrcit va perdre més del que s’esperava, tot i que Suu Kyi ha perdut gran part de la seva popularitat.

Suu Kyi paga el preu de la seva convivència amb l’exèrcit. Està pagant el preu amb violència, com la violència que ella mateixa va desencadenar brutalment contra la població musulmana Rohingya en 2016-17. Centenars de milers de Rohingya van ser obligats a fugir del país després d’una campanya d’assassinats, crema de les seves aldees i violacions. Potser Suu Kyi ni tan sols parlés amb els generals a nivell personal, però van col·laborar perfectament amb la massacre dels Rohingya.

El problema ara és que el preu del fracàs de Suu Kyi ho pagarà la gent de Myanmar, la classe treballadora, la joventut i els moviments que ja estan assetjats. Han tancat Internet i els mitjans de comunicació estan sota el control dels militars.

Suu Kyi s’havia convertit en un símbol internacional de resistència a la dictadura de Myanmar i els militars la van mantenir sota arrest domiciliari durant 15 anys. Quan finalment es van dur a terme les eleccions l’any 2015 i es va convertir en primera ministra, Suu Kyi ràpidament enviar un missatge sobre quina era la seva visió: continuar amb la política de la dictadura sota control parlamentari. Els generals es van reservar “constitucionalment” el dret de controlar una part del parlament i intervenir quan ho creguessin oportú. Aquest “dret”, diuen ara mateix, és el que estan exercint.

Suu Kyi no només va acceptar aquesta convivència, sinó que anar més enllà. Va manar a l’exèrcit dur a terme una de les massacres més grans de la seva història, a l’hora que va convertir el racisme en una política oficial d’Estat més obertament que mai.

Si la junta va governar durant anys amb fuets i armadures als carrers, Suu Kyi volia governar mobilitzant la majoria budista del país contra les minories.

De fet, la visió de Suu Kyi es veia abans d’arribar al govern. El moviment de 1988 i altres intents posteriors d’enderrocar a la junta van ser frenats per Suu Kyi i el seu partit quan es sortien dels límits. Les mobilitzacions estudiantils i obreres, per no parlar de les de les minories, no podien formar part del moviment “democràtic”.

Hi haurà resistència davant el nou cop. El poder polític dels militars ha disminuït al llarg dels últims anys i estava més clar que mai que el desafiament electoral els posaria sota més pressió i els faria perdre privilegis. Però Suu Kyi no serà qui inspiri un retorn a la vella democràcia. Els aixecaments a Tailàndia i Hong Kong podran inspirar molt més a la gent de Myanmar que es resistirà als tancs.