ES CA

Amine Limam

La situació de crisi global provocada per la Covid-19 ens recorda la precarietat de la situació en què vivim i la fragilitat del model econòmic que hem posat en marxa.

Aquests moments de gran dubte, incertesa i por al futur no han de sumir-nos en una actitud individualista per sortir de la crisi, sinó que han convidar-nos a mirar i pensar en l’altre, així com en una alternativa a la injustícia i a la barbàrie que ens imposa el capitalisme.

Vaig decidir escriure aquest article per parlar sobre la situació del poble sahrauí abandonat per Nacions Unides, i sacrificat per Europa i Estats Units.

Per a això, vaig cedir la paraula a un amic meu i antic col·lega amb el qual vaig treballar als camps de refugiats sahrauís de Tindouf a Algèria durant més de dos anys.

Abdi és un sahrauí nascut el 1976 a un petit poble de nord de Mauritània durant l’èxode de la seva família, que va fugir de la guerra en curs al Sàhara Occidental contra l’ocupació marroquina.

Avui té 44 anys, l’edat del seu exili, i treballa a Oxfam, en la distribució d’aliments en benefici dels seus compatriotes als campaments, després d’haver estudiat biologia a Cuba.

Abdi, pots descriure la situació als campaments i les conseqüències de la Covid-19 en la vida dels refugiats?

Les restriccions de viatge decretades per les autoritats sahrauís per limitar la propagació de virus han afectat greument la situació socioeconòmica de la població.

S’ha observat una caiguda significativa de la renda de les llars després del cessament de la poca activitat econòmica que hi havia als campaments, és a dir, els taxis que operaven entre els campaments, les importacions de béns d’Europa i la seva revenda, el comerç tradicional que existeix amb la veïna Mauritània. Tot això s’ha aturat.

Fins i tot els pocs diners que es va injectar en l’economia local quan les famílies espanyoles van visitar els campaments ha desaparegut.

A això se suma que les ONG que treballen en el desenvolupament, han hagut de restringir o aturar les seves activitats, a causa de l’excepcional situació de salut.

Com es pot endevinar, això ha tingut un impacte molt negatiu en els preus dels aliments bàsics que han experimentat increments dramàtics que condemnen a una gran part de la població a la desnutrició.

Com va acollir l’opinió pública sahrauí la decisió del Polisario de retirar-se de l’acord de l’alto el foc?

La guerra va ser imposada al poble sahrauí, ja no és una opció sinó una obligació per sortir del estancament en què es troba el conflicte.

Cal recordar que l’alto el foc va ser ratificat el 1991, amb la promesa d’organitzar un referèndum d’autodeterminació supervisat per Nacions Unides. Llavors tenia 25 anys, avui tinc 46 i 4 fills, i encara no hi ha un referèndum a l’horitzó.

D’altra banda, el Marroc segueix explotant els recursos naturals sahrauís amb el beneplàcit de les empreses europees que es beneficien d’això.

Aquesta situació d’afartament va portar a la societat civil sahrauí a organitzar una asseguda destinada a bloquejar la circulació de mercaderies marroquines pel pas de Guerguerat a sud del Sàhara, territori reconegut sota el control del Polisario.

Com a reacció a aquesta mobilització, el Marroc va decidir enviar tropes militars per procedir a una reobertura forçada del pas, el que va portar al Polisario a respondre reprenent la lluita armada per alliberar la nostra terra, que ens va ser arrabassada.

Des d’aquest anunci, s’han obert escoles militars als campaments per preparar els joves que aniran a lluitar al front. Preferim enviar als nostres joves a les universitats, però lamentablement, la situació en què estem ens imposa una altra realitat.

Quina va ser la reacció de la societat sahrauí, després de l’anunci de Trump, del reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara?

El poble sahrauí mai es fa il·lusions sobre la posició d’Estats Units pel que fa a la nostra causa, ni tampoc de la Unió Europea.

Les declaracions de Trump van confirmar el que els sahrauís han entès durant molt de temps, que la política exterior d’aquests estats segueix la lògica del interès propi i no comporta cap aspiració a la justícia internacional.

La normalització de les relacions entre el Marroc i Israel reforça la nostra convicció que el Regne del Marroc és un estat colonitzador i un aliat dels colonitzadors.

Al mateix temps, aquesta situació ha reforçat el sentiment d’unitat entre el nostre poble i tots els pobles del món que pateixen les mateixes injustícies.

El que ens interessa és la solidaritat entre els pobles i guanyar la batalla de l’opinió pública a Europa i Estats Units, per pressionar als seus governs i obligar-los a optar per la pau i la justícia internacional.

Abdi, quin futur veus per a tu, els teus fills i la teva família?

Personalment, he viscut la guerra i no vull que els meus fills la visquin al seu torn. Vull que creixin sense preocupacions, que estudiïn i descobreixin el món. Totes les nits, quan me’n vaig a dormir, em turmenta el futur dels meus fills.

No vull que creixin com cabres esperant ajuda humanitària en un campament on l’únic horitzó és el cementiri de davant, però també em preocupa una guerra que se’ls imposarà, si no es troba una solució pacífica al conflicte.