ES CA

Jesús M. Castillo

El segle XXI es va iniciar amb la victòria dels i les veïnes de Cochabamba (Bolívia) en la coneguda com a “Guerra de l’Aigua”. Les mobilitzacions van aturar la privatització del servei d’aigua de la ciutat impulsat pel govern bolivià d’Hugo Banzer al costat del Banc Mundial i la multinacional nord-americana Bechtel.

Molt abans, el 1967, l’Estat racista d’Israel va envair els Alts de Golan (Síria) durant la “Guerra dels Sis Dies” per assegurar-se el control de les seves reserves d’aigua en una zona semidesèrtica. Això són només dos exemples dels conflictes militars i socials al voltant dels recursos hídrics.

Totes les expertes coincideixen que els conflictes hídrics augmentaran durant aquest segle en un context de canvi climàtic que s’agreuja cada dia. Segons els models de canvi climàtic, que estan encertant quan no quedant-se curts respecte a la realitat, l’escalfament global fa que plogui més globalment a la Terra, ja que s’evapora més aigua.

No obstant això, encara que sembli contradictori, plou menys a les zones semiàrides i àrides, impulsant la seva desertització. De fet, centenars de milers de persones migren cada any empeses per les sequeres i la desertització. Entre elles trobem moltes persones africanes que es juguen la vida en pasteres per arribar a l’Estat espanyol, atrinxerat a l’assassina “Europa Fortalesa”.

A l’escassetat d’aigua a les zones àrides, que s’estenen cada vegada més pel planeta, se suma un model agroindustrial totalment insostenible que consumeix les reserves geològiques d’aigua dolça (aqüífers), i embassa i canalitza rius per derivar les seves aigües cap als creixents cultius de regadiu.

Agroindustrial

Un model agroindustrial de monocultius, orientats a l’exportació i a alimentar el bestiar, amb una petjada hídrica insostenible a mig termini. Una agricultura intensiva en matèries primeres (incloent l’aigua) i que hipoteca el futur de milions de persones i de part de la biodiversitat.

A més de la possessió d’aigua dolça, la seva gestió també és un gran negoci. Així, grans empreses, com multinacionals constructores, i fons d’inversió es van llançar fa lustres al negoci de la gestió privada de l’aigua de pobles i grans ciutats, com Barcelona i Berlín. Un negoci segur, doncs aigua hem d’utilitzar sempre.

És en aquest context de crisi ecològica global en què les reserves d’aigua de Califòrnia van començar, el desembre passat, a cotitzar als mercats de futur de la borsa de Wall Street, com ja passava, per exemple, amb el petroli i el blat. Això vol dir especular amb un recurs natural bàsic per a la nostra supervivència i la de tots els éssers vius. És a dir, els drets de l’ús de l’aigua en el futur es poden vendre ja en el mercat financer. I això passa just en un moment en què els mercats borsaris estan molt desconnectats de l’economia real, ja que els bancs centrals han injectat una gran quantitat de diners barats que no està anant a inversions productives, sinó a alimentar l’especulació borsària. El resultat: l’aigua se la queda el millor postor!

És el capitalisme, estúpid!

La privatització i mercantilització de l’aigua no hauria d’estranyar en una economia capitalista en la seva fase de desenvolupament neoliberal. Una economia pensada per maximitzar els beneficis empresarials privats.

El funcionament del capitalisme converteix tot el que toca en mercaderia. Especialment interessant per als capitalistes és mercantilitzar les nostres necessitats més bàsiques, com la salut, l’educació, l’habitatge i l’aigua, ja que no podem passar sense elles. A més, a l’hora que un recurs es fa més escàs puja el seu preu i sorgeixen més oportunitats de negoci. És el que està passant amb l’aigua a moltes zones del planeta, com hem exposat abans.

L’aigua com a domini públic

Des de l’any 2010, l’ONU reconeix l’accés a l’aigua com un dret humà. Però ja sabem que les declaracions de l’ONU hi són, moltes vegades, com a guarniment. Més enllà de les grans declaracions i les legislacions, la clau per fer de l’aigua dolça de qualitat un dret universal està a les mobilitzacions.

Les veïnes de Cochabamba van mostrar el camí. Ara, per exemple, estan sent les mobilitzacions les que estan aconseguint la remunicipalització de la gestió de l’aigua a centenars de nuclis urbans europeus, com Manacor, Ermua, Arenys de Munt, Medina Sidonia, Valladolid, etc., sense anar més lluny.

A l’escenari actual de crisi polièdrica global (social, econòmica, sanitària i ambiental, entre d’altres), ens juguem el nostre futur en la gestió comunal i radicalment democràtica dels recursos naturals.Si la gent treballadora no decidim com gestionar els combustibles fòssils, entrarem en la fase de canvi climàtic brusc. Si no gestionem des de baix els boscos, acabaran convertint les selves tropicals humides, com l’Amazònia, en sabanes. Si no gestionem l’aigua democràticament, ens mataran de set. Cada dia ressonen més fortes les paraules de la revolucionària Rosa Luxemburg: socialisme o barbàrie.