Alejandro García
El passat 1 de gener van entrar en vigor els pressupostos generals de l’Estat per a 2021, després de rebre la seva aprovació definitiva al Senat el 22 de desembre de 2020.
Va tenir 145 vots a favor (bàsicament els partits de govern, altres d’esquerres, i algunes formacions regionalistes), 118 en contra (PP, Vox, Cs, JxCAT…), i 2 abstencions. Prèviament, el 3 de desembre, ja havia obtingut la primera votació favorable al Congrés, amb 188 vots a favor (PSOE, UP, ERC, PNB, EH-Bildu, PDeCAT, Más País, Compromís i diversos partits regionalistes) i 161 a contra (de la dreta, PP, Vox, Cs, Junts… i de l’esquerra la CUP i el BNG).
El primer que crida l’atenció d’aquests pressupostos, catalogats per UP com “els pressupostos més socials de la història”, és que, d’una banda, els han donat suport partits de dreta (PNB i PDdCAT) i, d’altra, han estat rebutjats per partits d’esquerra (CUP i BNG).
Encara que cal tenir en compte la qüestió nacional a més de l’eix esquerra/ dreta per analitzar els suports i rebutjos als pressupostos, crida l’atenció que aquests pressupostos siguin catalogats com “els pressupostos més socials de la història” (expressió que sona molt grandiloqüent) quan hi ha partits de dreta que han votat a favor del mateix i partits d’esquerra que han votat en contra.
Sí que sembla que, a priori, hi ha aspectes que milloren considerablement els pressupostos anteriors del PP, aprovats per 2018 i prorrogats per 2019 i 2020.
En paraules del propi Pablo Iglesias en el debat al Congrés del Projecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2021: “aquestes són uns comptes que augmenten en un 70% la inversió en educació, un 46% en dependència, un 80% en investigació, un 22% en beques universitàries, un 30% en foment de l’ocupació, un 60% en lluita contra la pobresa infantil, un 70% en serveis socials, un 157% al polítiques d’igualtat”.
“Reformes”
És veritat que suposen un gran augment en el que podem considerar despesa social, però també és veritat que en aquest increment està afegit els diners que l’Estat espanyol ha de rebre de la UE l’any 2021 del “fons de recuperació europeu”, a causa de la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19. En total 140 mil milions d’euros, dels quals 72.700 milions són en ajudes directes.
Però la UE no va a donar tots aquests diners a canvi de res. De fet, ha sol·licitat una sèrie de “reformes” (que sol ser un eufemisme de retallades i privatitzacions) per “alliberar” la major part del fons de recuperació, entre elles la del mercat laboral i la de les pensions. És molt possible que això expliqui, en gran mesura, que encara no s’hagi derogat la reforma laboral del PP, cosa que està en l’acord de govern que van signar PSOE i UP, fa ja més d’un any.
És més, la UE va lloar aquesta reforma en el seu moment, i al febrer de 2020 “va recomanar” mantenir-la amb les següent paraules: “És important que qualsevol mesura nova només es prengui després d’una avaluació acurada del seu impacte potencial i que es conservin els èxits de les reformes passades”.
D’altra banda, la reforma de les pensions que el govern té previst enviar a Brussel·les suposa un nou atac al poder adquisitiu de la classe treballadora.
Entre altres mesures, el govern té la intenció de: pujar el còmput de la base de cotització a 35 anys (aquest any està en 24, i quedaria en 25 anys l’any 2022, segons l’última reforma), el que implicaria una baixada en les pensions del 5,5%; eliminar les bonificacions a la jubilació anticipada; pujar l’edat de jubilació; incentivar els plans de pensions privats, etc. Podem comprovar que “els pressupostos més socials de la història” porten amb ells certs aspectes que no tenen res de socials.
“Defensa”
Però encara hi ha més. El pressupost destinat al Ministeri de Defensa augmenta en un 6,5%, anant la major part d’aquest augment a promoure els Programes Especials d’Armaments. Per poder entendre millor què suposa això, comparem quants diners es dedica a alguns aspectes de Defensa i quants a despesa social:
El I+D militar té un pressupost de 861 milions, mentre que l’I+D sanitari és de 287 milions.
L’adquisició i manteniment durant un any d’un avió de combat Eurofighter EF-200 (programa que té un pressupost total que ascendeix a 13.749.000) costa 488 milions, el que donaria per pagar 93.440 lloguers d’habitatge de protecció oficial durant un any.
L’adquisició i manteniment d’un tanc Leopardo costa 48,20 milions, mentre que el pressupost destinat a l’impuls de les energies renovables és de 38,30 milions.
Valguin aquests tres exemples per entendre les prioritats pressupostàries. A l’anterior també se li pot sumar el manteniment del plus de conflictivitat dels policies i guàrdies civils destinats a Euskadi i Navarra, més de dos anys i mig després que ETA anunciés la seva dissolució, i gairebé 10 anys després que anunciés el cessament definitiu de la seva activitat armada. Finalment, però no menys cridaner, es pot assenyalar l’augment en un 6,5% del pressupost de la Casa Reial.
En definitiva, milloren aquests pressupostos els anteriors de l’PP? Sens dubte. Són aquests pressupostos els que realment necessita la gent treballadora? Rotundament no, perquè no impedeixen que sigui aquesta la que acabi pagant les crisis sistèmiques del capitalisme, incloent l’última provocada pel coronavirus. Perquè, com cridem als carrers, “la crisi que la paguin els rics” és necessària l’autoorganització des de baix de la classe treballadora, per mitjançant la mobilització i la lluita arrencar mesures que millorin la nostra vida. Cap govern, per molt pretesament progressista o d’esquerres que s’autoanomeni, ho farà per si mateix.
