Socialist Worker (GB)
El socialista revolucionari tunisià, Jaouhar Bani, diu que la revolució ha deixat un règim en constant crisi i ha augmentat els esclats de resistència.
El que va succeir a Tunísia després de la caiguda de Ben Ali es va perdre de vista a mesura que l’atenció es va traslladar als aixecaments a Egipte, Síria i Líbia… i a les respectives contrarevolucions.
Els i les tunisianes no van trobar el mateix nivell de terrible repressió. Però tampoc van guanyar un règim que s’acostés a satisfer les seves demandes de justícia social. Més aviat, segueixen bregant amb la pobresa, la desocupació i la corrupció, així com amb una sèrie de governs en constant crisi.
És per això que el socialista tunisià Jaouhar Bani diu que la revolució “no ha tingut èxit”. “No podem simplement celebrar”, va dir a Socialist Worker, publicació germana de Marx21 a Gran Bretanya.
Les primeres eleccions després de la caiguda de Ben Ali van acabar amb un govern de coalició liderat pel partit islamista Ennahda, anteriorment prohibit per Ben Ali.
Jaouhar va explicar que “era un partit que havia estat exiliat i reprimit pel règim, i per tant estava de la mateixa banda que la població”.
“Però Ennahda sabia que havien de governar i governar de la mateixa manera”, ha afegit. “No els podries anomenar contrarevolucionaris, però volien aturar el procés revolucionari”.
El nou govern va quedar atrapat entre les demandes dels que el van triar i les dels rics. Els inversors atrets per la manca de drets laborals sota el règim de Ben Ali van començar a portar-se els seus diners després de la caiguda del dictador.
Ennahda va implementar reformes pro-mercat, com ara retallar els subsidis als combustibles, pujades de preus i congelació de la contractació de plantilla al sector públic.
Ràpidament, els i les treballadores tunisianes van anar a la vaga i van protestar contra el nou govern: les seves forces policials van respondre amb una violenta repressió.
Quan, en uns pocs mesos de 2013, es van assassinar a dos polítics de l’oposició d’esquerres, Chokri Belaid i Mohamed Brahimi, va haver-hi enormes vagues i protestes.
Moltes persones van acusar a Ennahda de ser còmplice dels assassinats. El partit es va veure obligat a dissoldre el govern i a convocar noves eleccions l’any 2014. No obstant això, la coalició d’esquerres de Belaid i Brahimi, el Front Popular, va obtenir menys del 4 per cent en les mateixes.
Reaccionari
Jaouhar diu que el Front no havia ofert una alternativa independent d’esquerres, i en la pràctica va donar suport el que veia com una “burgesia progressista o menys reaccionària”.
Els governs posteriors van continuar amb les mateixes polítiques pro-mercat exigides pels rics. La taxa d’atur a Tunísia ara —16 per cent— és pitjor que quan va començar la revolució l’any 2010.
La principal oposició, el “Partit Lliure Destouriano”, de dretes, manté que sota el règim de Ben Ali es vivia millor.
Jaouhar diu que això és producte de la crisi constant de la classe dominant tunisiana des de la revolució. D’altra banda, hi ha els repetits esclats de resistència per part de la gent corrent, que es troba constantment empesa a lluitar per alguna cosa millor, sobretot a les zones fora de les principals ciutats.
La gent exigeix més llocs de feina i una distribució més equitativa de la riquesa.
Les indústries mineres i energètiques treuen els recursos de les seves àrees, però la gent corrent no es beneficia.
Només el mes passat, tota la indústria del fosfat de Tunísia, molt important per a l’economia, va ser tancada per vagues i protestes exigint llocs de feina.
“Després de la dictadura, ha estat més fàcil per a la gent a protestar”, va dir Jaouhar. “Encara hi ha la perspectiva de lluitar degut a la contínua crisi. Cada un o dos anys hi ha un petit aixecament a l’hivern. És quan la gent sent més el pes de la pobresa. També és al voltant de l’aniversari de la revolució “.
No era inevitable que s’impedís a la revolució tunisiana guanyar un canvi fonamental.
Construir una organització de treballadors més forta, i una esquerra revolucionària, serà crucial per donar a les lluites una millor oportunitat d’èxit.
Jaouhar va advertir que l’esquerra a Tunísia ha de connectar amb les demandes i lluites de la gent corrent: “Les possibilitats hi són”, va dir. “La crisi de la revolució és també una crisi per al règim”.
