Xoán Vázquez
Cal reconèixer que el sector bancari és capaç de posar sempre un toc d’humor negre en els seus anuncis de reestructuracions o processos de transformació. Als plans per tancar més de 4.000 oficines entre aquest any i el que ve, així com el reduir les seves plantilles en més de 15.000 empleats, per mitjà de prejubilacions i baixes voluntàries i incentivades, l’anomenen eufemísticament “acomiadaments no traumàtics”.
L’anterior procés de reestructuració es va iniciar en 2007/2008, motivat per la crisi financera per la qual va travessar el sistema bancari i que va derivar en una crisi econòmica. La regulació bancària va provocar la unificació i concentració del sector entre els anys 2010 a 2014, exercicis en què es van iniciar les fusions, el que va tenir com a conseqüència la desaparició de més de 300 caixes d’estalvi, bancs i cooperatives de crèdit i l’acomiadament de més de 89.500 persones que treballaven en aquestes entitats.
En les últimes setmanes diverses entitats financeres han comunicat la seva intenció d’emprendre noves reestructuracions. Les raons esgrimides són molt variades: la crisi de la Covid-19, la digitalització, els nous actors tecnològics que han entrat en el negoci financer, els negatius tipus d’interès i el canvi de costums dels clients en la seva relació amb la banca.
Més de 3.000 el Santander; 2.000 (el 15% de la plantilla) el Sabadell al que caldria afegir 900 en la seva filial britànica TSB. A les sortides de Santander i Sabadell cal sumar les que duran a terme Bankia i CaixaBank després de la seva fusió (entre 7.000 i 8.000 llocs de treball). Liberbank i Unicaja també tenen sobre la taula la seva fusió, amb la sortida d’uns 1.500 empleats.
La resta dels bancs mitjans o petits també tenen alguns ajustos sobre la taula pel que caldria remetre’s a 2013 per trobar un exercici amb més “sortides de personal” a la banca espanyola que el proper any.
Per al sindicat CGT: “La situació actual és l’escenari perfecte perquè els bancs, sense més contratemps, destrueixin ocupació de manera constant. Són diversos els factors que afavoreixen aquesta situació: Una regulació permissiva; la pèrdua de la por a la deterioració de la imatge i reputació de l’empresa; uns sindicats majoritaris derrotats i presoners de les prebendes que reben i unes plantilles desclassades i en permanent estat de por.
“Reestructuració”
Hi ha un evident abans i un després en la forma en què el sector financer ha emprès històricament els seus processos de reestructuració de plantilles, molts d’ells fruit també d’innombrables fusions. A ningú se li escapa que les reformes laborals dels anys 2011 i 2012 han facilitat i permès que les empreses bancàries hagin passat de les tradicionals prejubilacions, amb càrrec íntegre a les seves Reserves i Comptes de Resultats, a fórmules menys costoses per a elles. Fórmules que, gràcies a aquesta regulació permissiva que facilita els procediments d’acomiadaments col·lectius, comunament coneguts com ERO, traslladen part d’aquests costos a l’Estat. Una facilitat aquesta que les empreses no deixen d’aprofitar davant d’un Govern covard que, per la via dels fets, l’empara i la permet, al mantenir vigents en tota la seva plenitud aquestes reformes laborals, malgrat les seves reiterades promeses electorals de derogar-les.”
Però les fusions també tenen un fort impacte en el personal que es queda. “La sobrecàrrega de treball és brutal, assumint la meitat del personal tot el treball. S’apliquen polítiques comercials molt agressives, amb objectius comercials creixents que suposen horaris flexibles i sense limitació (jornades de 50-60 hores); una retallada permanent de salaris i en la resta de condicions laborals; prolifera l’abús de contractes temporals i a temps parcial amb mobilitat geogràfica” assenyala un responsable del sindicat CIG-Banca.
Finalment, els clients veuen com les entitats restringeixen i encareixen els serveis financers. Amb cada nova fusió són més grans els territoris que queden al marge dels serveis financers i cada vegada més les entitats que marginen la clientela menys rendible.
