ES CA

Nora Casalanga

Sóc una argentina que viu des de fa molts anys a Sevilla, no vaig emigrar per plaer, ho vaig fer per necessitat. Vaig arribar a Espanya cagada de por perquè no tenia papers… quan em vaig anar portava en els meus pensaments tot el viscut al meu país, el bo i el dolent, però el record dels meus m’acompanyava i entre aquests moments bonics hi ha el Diego…

Perquè si bé no vaig passar gana, sí vaig passar necessitats i sé de la discriminació dels oligarques del meu país, de viure en un barri obrer, d’anar a l’escola de dilluns a divendres i dissabtes i diumenges ajudar el meu pare a aixecar una casa…

Els meus vells van ser seguidors del Boca i sempre van plorar amb Maradona i varem plorar quan varem sortir Campions del món… no va ser només guanyar un Mundial, va ser cridar-los a la cara a aquesta classe que et mirava des de dalt, va ser la venjança dels caparrons negres, de les obreres que anàvem a estudiar amb forats a les sabates, passant fred i hores interminables esperant mentre arribava un ‘colectivo’.

Vam viure una dictadura que ens va deixar seqüeles de per vida, però varem saber posar en la història la paraula dictadura i crims de lesa humanitat… i allà estava Diego donant suport a les ‘Madres y Abuelas de Plaza de Mayo’. Mai vaig justificar la violència que va poder exercir contra les dones, em sembla menyspreable, però d’aquí a que tothom només parli de Diego com maltractador, com si la seva postura política i el seu futbol no existissin, no em sembla bé.

És com quan es queda tot en drogata… com si visquéssim en una societat on ningú consumeix, aquesta hipocresia fa fàstic, no pretenc que ningú comparteixi aquest escrit, només que em deixin, que ens deixin plorar el Diego, sense estar donant explicacions als que van donant lliçons de vida.

“Les pido que me dejen vivir mi vida. Nunca quise ser un ejemplo”. Diego Maradona.


Nora Casalanga és activista de Somos Migrantes, Sevilla