Alex Callinicos
Guanyi o perdi, Donald Trump ha canviat la política d’Estats Units. L’opinió liberal de tot el món va menysprear la seva victòria, al novembre de 2016, com un robatori fet possible gràcies a la intromissió russa.
Les eleccions presidencials de 2020 van oferir una oportunitat perfecta per corregir aquesta anomalia. Durant setmanes, l’establishment neoliberal dominant —el que Tariq Ali va etiquetar com el “centre extrem”— estava predient amb confiança una victòria “aclaparadora” per al seu candidat, el mediocre polític demòcrata Joe Biden. Els demòcrates fins i tot esperaven arrabassar el control del Senat als republicans i acabar amb la saturació de tribunals federals amb jutges de dretes.
Però en unes poques hores el dimarts a la nit i dimecres al matí, aquestes esperances es van evaporar. L’estratègia de Trump de polaritzar implacablement l’electorat sobre la base de la raça, l’ocupació i la llei i l’ordre li va permetre consolidar, i fins i tot ampliar, la seva base popular. Va obtenir prou suport entre els llatins per evitar que Biden guanyés a Florida o Texas.
Reduït
Pot ser que això no sigui suficient per mantenir a Trump a la Casa Blanca. Però els republicans han reduït la majoria demòcrata a la Cambra de Representants, amb tota probabilitat es refermaran al Senat i enfortiran el seu control sobre les legislatures i els governadors estatals. L’economista liberal demòcrata i columnista del The New York Times Paul Krugman va lamentar:
“Què elecció tan terrible… ¿podrà governar Biden?… Probablement s’enfrontarà a un Senat republicà, el que també significa una Cort Suprema arreglada; i tot el que sabem és que seran despietats a l’hora de sabotejar tot el que ell faci… Estats Units es veurà cada vegada més com un Estat fallit.”
I Trump ha transformat els republicans. The New York Times va reconèixer a contracor: “Si es veu obligat a abandonar la Casa Blanca el 20 de gener, és probable que Trump demostri ser més resistent del que s’esperava i gairebé segurament seguirà sent una força poderosa i inoportuna en la vida nord-americana. Va rebre al almenys 68 milions de vots, o cinc milions més que l’any 2016, i va obtenir al voltant del 48 per cent de vot popular, el que significa que va retenir el suport de gairebé la meitat del públic tot tot i els quatre anys d’escàndols, revessos, judicis polítics i el brutal brot de coronavirus que ha matat més de 233.000 nord-americans”.
Edward Luce, del Financial Times, escriu: “En un futur previsible el partit republicà serà trumpià. ‘Ara som un partit de la classe treballadora. Aquest és el futur’, va tuitejar Josh Hawley, el senador de Missouri que té aspiracions presidencials per a 2024”.
Per descomptat que és una ximpleria que els republicans siguin “un partit de la classe treballadora”. El proteccionisme i la retòrica polaritzant de Trump poden haver alienat als grans bancs i corporacions transnacionals que s’han beneficiat de la globalització neoliberal. Però la seva base de classe és el que l’historiador marxista Mike Davis diu memorablement els “multimilionaris lumpen”, superrics foranis com ell i les classes propietàries dels petits pobles d’Estats Units.
Descontent
Trump ha aprofitat el seu estatus de celebritat i nouvingut per jugar amb el descontentament dels nord-americans principalment blancs que creuen que han perdut a l’era neoliberal. Això va funcionar de nou el dimarts. Les enquestes a peu d’urna mostraven que el major problema per als votants era l’economia i no, com esperaven els demòcrates, la pandèmia de la Covid-19.
Biden va ser, com Hillary Clinton l’any 2016, el candidat de la continuïtat. Els demòcrates segueixen tancats en l’estratègia que ella i Bill Clinton van idear a la dècada de 1990 i que Barack Obama va seguir, sent eficients però, suposadament, administradors més humans del capitalisme neoliberal. El desafiament d’esquerres de Bernie Sanders va ser esclafat.
L’elecció presidencial de 2020, a l’igual que el doble cop de 2016 —el referèndum Brexit i la victòria de Trump— és una prova més que l’hegemonia ideològica i política neoliberal forjada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher a la dècada de 1980 s’està esquerdant. Va ser prou fort com per contenir el descontentament durant la crisi financera global de 2007-9 i les seves seqüeles immediates.
Però el preu pagat llavors per la gent corrent amb la pèrdua de llocs de treball i llars, la caiguda dels ingressos i la reducció dels serveis públics ha creat un enorme pou d’ira. Els èxits de Trump i dels republicans, així com la recerca del Brexit per part de Boris Johnson, han desalineat el sistema polític dels interessos del gran capital.
Això és el que Krugman realment vol dir quan tem que Estats Units es converteixi en un “Estat fallit”, encara que això pot ser exagerat. Tant amb Biden com amb Trump, l’imperialisme estadounidenc seguirà resistint l’ascens de la Xina i desplegarà el seu poder militar i financer a nivell mundial.
Reforçat
Lamentablement, fins ara, aquesta crisi d’hegemonia ha reforçat principalment l’extrema dreta. Però, és clar, també hi ha lliçons per a l’esquerra radical. A Gran Bretanya, el Partit Laborista sota Keir Starmer ha retrocedit bruscament cap al centre extrem, és a dir, cap a la política del Nou Laborisme que es va adoptar amb Tony Blair i Gordon Brown. L’escandalosa expulsió de Jeremy Corbyn simbolitza aquest canvi.
Però la candidatura de Biden representa l’últim sospir d’aquesta política. Fins i tot si arriba al Despatx Oval, serà una victòria buida. Haurem de veure com es desenvolupa això dins del Partit Demòcrata, ara que el “Esquadró” de congressistes d’esquerra encapçalat per Alexandria Ocasio-Cortez ha estat reelegit i reforçat. Luce adverteix: “Una presidència de Biden corre el risc de quedar atrapada entre dues forces irreconciliables: una dreta trumpiana fermament arrelada i una esquerra demòcrata amargada”.
Starmer és incapaç d’aprendre d’aquest revés. Però l’esquerra laborista s’enfronta a un dilema. L’expulsió de Corbyn, i l’amenaça d’acció disciplinària que plana sobre qualsevol que la impugni, indica que els socialistes del Partit Laborista ara no tindran l’espai per discutir i actuar, espai del què sí van gaudir fins i tot amb Blair.
Acceptaran ser silenciats en nom de la “unitat del partit” (realment de la supervivència)? Això seria una traïció als centenars de milers de persones que es van unir als laboristes quan Corbyn va liderar el partit. O prenen el camí del desafiament? Aquest curs significa enfrontar-se a l’expulsió.
En el passat, l’esquerra laborista va poder evadir aquest tipus de dilema. L’alt grau d’oposició massiva a la guerra de l’Iraq els va oferir protecció. No tenen això ara. Haurien preparar-se per trencar amb la política en fallida de centre extrem que s’està imposant de nou a la força sobre els laboristes i formar un nou partit socialista.
Aquest partit haurà d’aprendre les lliçons no només de l’era de Corbyn, sinó també dels recents partits de la “nova esquerra” a Europa com Syriza a Grècia i Podemos a l’Estat espanyol. Aquests van donar prioritat a guanyar les eleccions i van acabar implementant polítiques neoliberals.
El lideratge de Corbyn va fer concessió rere concessió a la dreta laborista per tal de mantenir el partit unit i aconseguir la victòria electoral. De manera similar, la major part de l’esquerra nord-americana es va alinear darrere de la candidatura buida de Biden amb l’esperança de vèncer Trump i el que ara és la inútil tasca d’aconseguir reformes a través d’un Congrés on els republicans romanen atrinxerats.
Un nou partit socialista hauria de donar prioritat a construir lluites en lloc de guanyar eleccions. Només els moviments de masses que lluiten per millorar les condicions materials dels i de les treballadores i per combatre el racisme poden esperar aturar i revertir l’avanç de l’extrema dreta. Això és tan cert a Estats Units com a la Gran Bretanya i a altres parts d’Europa.
Dins d’aquesta esquerra més àmplia, necessitem un pol revolucionari organitzat més fort. Els èxits de l’extrema dreta a Estats Units i Gran Bretanya han exposat els límits de la política reformista que persegueix la il·lusió de l’èxit electoral per transformar la societat.
Necessitem construir el SWP a Gran Bretanya i les seves contraparts a altres llocs [com Marx21 – N.del T.], que entenguin que només les lluites dels i les treballadores des de baix poden lliurar el món del capitalisme i l’imperialisme, així com de totes les opressions a les que aquests donen suport. Unir-se a aquest esforç és un primer pas vital per a reconstruir l’esquerra.
Aquest article va aparèixer en anglès a Socialist Worker, la nostra publicació germana a Gran Bretanya.
