Santi Amador
Després de gairebé deu mesos de l’entrada de Unidas Podemos al govern i després de decretar algun dels seus portaveus —com Pablo Echenique— la finalitat de l’austeritat després de l’anunci d’uns pressupostos generals de l’Estat (PGE) expansius, convé fer un balanç de les contradiccions de l’esquerra en el poder polític de l’Estat. Així mateix, hem d’analitzar el paper de l’esquerra social i alternativa més enllà d’aquest govern, així com la seva actuació i propostes.
Escut social?
No es pot fer balanç d’aquests mesos sense tenir en compte la pandèmia mundial de la Covid-19, que ha colpejat l’economia internacional d’una manera mai vista en la història. Però és en aquestes circumstàncies, quan les coses vénen pitjors, quan es veu el caràcter real de la política, ja sigui institucional o a peu de carrer.
Abans de res, cal reconèixer la veritat. Un govern PSOE-Ciudadanos estaria administrant la situació amb poques concessions per a la gent de baix. No diguem ja un “Trifachito” —PP, Ciudadanos i VOX— a l’estil d’Andalucía o de la Comunitat de Madrid. Seria un autèntic desastre per a les persones corrents; mirem com estan gestionant els seus partits homòlegs la pandèmia i la crisi econòmica a Estats Units, Anglaterra o el Brasil.
Però per a les persones que creiem que realment la superació dels mals que assoten la humanitat —atur, pobresa, guerres, racisme, etc.— i a la pròpia supervivència del nostre planeta tal com el coneixem, no passa per quatre ministeris i una vicepresidència, no podem enganyar, ni enganyar-nos a nosaltres mateixos, amb la sortida de la crisi que planteja l’esquerra al govern.
Per això cal analitzar en què estan quedant les polítiques socials de l’Executiu.
És cert que s’ha aprovat un Ingrés Mínim Vital, però que no arriba encara a l’1% de les persones que ho sol·liciten. S’han ajornat talls de subministraments bàsics —com la llum— si no es paguen fins al desembre, però se segueixen produint desnonaments sense alternativa habitacional. No s’han prohibit els acomiadaments, encara que es digui el contrari, i molts diners dels ERTOS han trigat a arribar als treballadors.
La gestió de serveis públics com la sanitat o l’educació —les competències les tenen les comunitats autònomes, però en les que el govern podria intervenir per l’interès general— ha estat realment decebedor. No s’ha intervingut la sanitat privada per posar els seus recursos al servei de la pública i s’ha acomiadat centenars de sanitaris tot i que estem en una segona onada de la pandèmia. Pel que fa a l’educació no s’ha reduït la ràtio com es deuria, ni s’ha contractat el nombre de docents que necessari per fer-ho. Els brots de virus que assota al professorat segueixen sense parar de créixer.
La política ambiental de govern tampoc està tenint gran acceptació. De fet, organitzacions ecologistes com Ecologistes en Acció han demandat al govern per inacció davant la crisi climàtica. D’altra banda, tot i agrair el paper dels treballadors migrants durant l’estat d’alarma, es treuen les concertines a les tanques de Ceuta i Melilla però es puja l’altura de les mateixes.
L’esquerra alternativa i la lluita social
A nivell parlamentari, partits a l’esquerra el Govern comprometen en molts casos l’actuació de l’Executiu. Gràcies al paper d’EH Bildu, les organitzacions de govern s’han compromès a derogar la reforma laboral, o els seus aspectes més lesius.
No obstant això, segueix sent difícil aixecar una crítica, per l’esquerra, al Govern. La brutal oposició al Govern per part de la dreta i la ultradreta pressiona les organitzacions i persones d’esquerres a una actitud en molts casos defensiva i per a altres sembla que qualsevol crítica al govern és fer el “joc” a la dreta.
Des de la nostra tradició política, no hi ha forma més gran de fer-li el joc a la dreta que callar davant les concessions a la mateixa —que per la dreta mai seran suficients— d’un Govern que s’autodenomina “progressista”.
Simplement no podem sortir a aplaudir en tromba els nous PGE que planteja el Govern avalats per la UE. És clar que un augment de la despesa pública —es parla de al 54%— si s’inverteix en polítiques socials serà un avanç per a la gent de baix; el problema és com no convertir els avenços d’avui en el deute i les retallades de demà.
Perquè no s’està parlant d’una reforma profunda de la recaptació fiscal. Es parla que s’augmentarà l’IVA de l’educació i la sanitat privada i una pujada d’impostos a les rendes superiors a 130.000 euros anuals. Un govern mitjanament socialdemòcrata hauria de tocar la butxaca dels rics, augmentant la càrrega fiscal sobre els impostos de patrimoni o de societats i impostos especials a les grans empreses.
No podem esperar del Govern la nacionalització dels sectors clau de l’economia o l’impagament del deute odiós. Però el mínim és exigir, a través de la mobilització social i l’organització des de baix, un programa de mínims que no deixi enrere a la gent treballadora que li dóna suport.
La gent revolucionària ho tenim clar. Les vagues educatives com les d’Andalucía o la vaga general que es pretén convocar per la CGT a Madrid aconseguiran arrencar més avenços socials a aquest govern que els ministeris d’Unidas Podemos.
