Paco Priego
Aquests dies estem assistint al tancament del darrer cicle, d’allò que hem acordat anomenar Procés, que es va iniciar amb la convocatòria del referèndum per la independència del 1 d’octubre de 2017, i que tanca amb la recent inhabilitació del President Quim Torra, i la imminent convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya.
Un cicle intens, del que la primera conclusió que treiem es que tota la retòrica de la transició «de la llei a la llei», i la possibilitat d’una sortida pactada al conflicte, es va demostrar falsa el dia 1 d’octubre.
La intensa activitat censora els dies previs, i la brutal repressió policial d’aquell dia, van obrir els ulls a moltes persones que pensaven que Espanya ja no era aquell estat dels segles XIX i XX, que responia a qualsevol qüestionament de la seva essència amb la força abans que amb la raó.
I per si algú no ho tenia prou clar, el discurs del Borbó del dia 3 va terminar de posar els punts sobre les is.
La historia posterior de judicialització de la política, repressió i maquinària de clavegueres, és prou coneguda, i no cal aprofundir més en ella. És més interessant analitzar la resposta ciutadana i política.
Puigdemont
Arran del resultat electoral del 21 de desembre de 2017, emergeix la figura del President Puigdemont, exiliat a Bèlgica, amb una aura mítica, aconseguint evitar el «sorpasso» de ERC, que tothom donava per segur. L’esquerra independentista, amb la seva marca electoral CUP, no aconsegueix rendibilitzar la seva feina per fer possible el referèndum de l’1-O, i pateix una forta davallada de representació a la cambra.
Al bàndol unionista, Ciutadans es fa aleshores amb l’hegemonia, amb el seu discurs populista, en el que pot haver estat el seu cant del cigne, davant l’emergència de nous actors, que rendibilitzen més eficientment aquest populisme de dretes.
Pel que fa a actors socials, l’aparició dels Comitès de Defensa de la República (CDRs) evidència les limitacions de les entitats clàssiques, ANC i Òmnium. Cal dir, però, que la manca d’un discurs polític clar, ha llastrat la seva incidència, més enllà de l’àmbit estricte de la protesta. I a mesura que sí han desenvolupat posicions una mica més definides, en molts casos aquestes s’han centrat en la independència a seques, sense gaire canvi social; molt lluny de la promesa inicial d’aquests espais.
Un altre actor interessant va ser l’efímer Tsunami Democràtic, que, si bé va desaparèixer tan misteriosament com va arribar, ens va deixar les primeres imatges de ràbia del Procès. Algunes de les seves accions, com l’ocupació de l’aeroport de Barcelona, van causar un fort impacte internacional.
I ara què? La inhabilitació del President Torra arriba en un moment convuls dins del bàndol independentista.
Dins l’espai post-convergent, hi ha una guerra fratricida per l’hegemonia. ERC pateix el qüestionament de la seva estratègia d’afavorir el diàleg. L’esquerra independentista sembla no ser capaç d’articular un discurs prou contundent per fer-se sentir. Al bàndol unionista, el neofranquisme de VOX ha desposseït Ciutadans de la seva millor arma, el populisme. Tot això, en mig d’una situació distòpica, provocada per un virus amb qui ningú comptava.
Quina hauria d’ésser la resposta?
Classe treballadora
Des de l’esquerra revolucionària, hauríem de tenir clar que som a les portes d’una greu crisi social, i que les respostes basades en l’èpica nacional, no son vàlides.
La independència, si no significa una resposta basada en l’enfortiment del sector públic, davant del privat, en polítiques socials, i en l’abandonament del mantra neoliberal, no serveix de res a la classe treballadora.
No lluitem només per canviar el color d’una bandera, i continuar gestionant el capitalisme, i això s’ha de dir de forma clara, si es vol guanyar el suport de la classe treballadora.
També cal entendre que l’extrema dreta ja és un actor polític influent, davant el qual cal una resposta ferma i ampla, i no basada només als espais afins.
Finalment, si quelcom ens ha ensenyat el virus Covid-19, es que no existeixen illes aïllades al segle XXI, i que cap poble pot prosperar, donant l’esquena a la resta. L’internacionalisme de classe es la millor resposta al populisme de la dreta i l’ultradreta, que vol medrar, en aquests temps distòpics.
Els reptes que ens planteja aquest final de 2020 son colossals, i si no som a l’alçada, ho pagarem durant molt de temps.
