Entrevista a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, realitzada per David Karvala per a Socialist Worker (GB) i altres publicacions germanes de Marx21. L’entrevista es va produir quan el Tribunal Suprem espanyol va tornar en Cuixart a la presó després d’un breu període de tercer grau.
1. Portes més de dos anys i mig com a pres polític. Com ho portes?
Quan assumeixes la condició de pres polític, la presó esdevé un altaveu de lluita. I lluitar per la llibertat no deixa de ser un privilegi, perquè saps que defenses una causa col·lectiva i perquè milers d’homes i dones ho han fet al llarg de la història abans que tu, en condicions infinitament pitjors que les nostres. Et sents, modestament, part minúscula d’una cadena infinita de persones que han fet molt més del que tu podràs fer mai, però alhora te’n sents part. “Sota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per a un home just és a la presó”, diu Thoreau. I jo hi sóc per exercir drets humans com la llibertat d’expressió o el dret a protesta, avui perseguits i condemnats a l’Estat espanyol. I fer-ho sempre des de la lluita noviolenta i la desobediència civil.
L’octubre del 2017, el primer dia que la meva parella i germanes em van visitar al locutori de Soto del Real, els hi vaig dir que es preparessin per un període de 10 anys. La condemna de 9 anys no va ser cap sorpresa, perquè al Tribunal Suprem ja sabíem que hi hauria un judici polític, que buscaven escarmentar públicament la dissidència política que representa el moviment per l’autodeterminació de Catalunya. Un judici d’Estat concebut des del dret penal de l’enemic, tal i com estem acostumats a veure en països com Turquia, fora de la UE. Per això acusem aquest Estat en lloc de defensar-nos d’un delicte que no hem comès: la fiscalia i l’advocacia compartien l’acusació de rebel·lió al costat de l’extrema dreta de Vox.
2. Quines lliçons treus de l’experiència del referèndum i del fallit intent de declarar la república l’octubre de 2017?
Jo soc el president d’Òmnium Cultural, la principal entitat cívico-cultural de l’Estat espanyol amb 185.000 socis i 60 anys d’història. I, com a societat civil, nosaltres vam exercir el dret de protesta contra els poders de l’Estat, en un manifestació contra el poder judicial el 20-S del 2017, així com la llibertat d’expressió per defensar i cridar a la participació dels ciutadans en el referèndum d’autodeterminació de l’1-O, organitzat pel govern català pocs dies després.
I això ho diuen el Grup de detencions arbitràries de l’ONU, Amnistia Internacional, Front Line Defenders, l’Organització Mundial contra la tortura o el PEN Internacional, que han exigit la meva llibertat. Vam defensar i defensem la legitimitat de l’acte de desobediència civil massiva que van fer més de 2 milions de ciutadans, defensant amb el propi cos urnes i paperetes prohibides per l’Estat, responsable de 1.000 ferits per la brutalitat policial.
L’Estat no tolera que se’l qüestioni ni que sigui mitjançant els seus propis mecanismes i a la que ha vist que milers de ciutadans deien prou, ha actuat amb violència, tan institucional com al carrer mitjançant la policia. Un dels gran aprenentatges és aquest, saber que l’estat no té límits per preservar el poder sobre la ciutadania, inclosa la Corona. El grau de violència institucional i abús de poder al qual estan disposats a arribar encara no el coneixem, però sí que hem pogut detectar una cosa: si bé hem rebut força mostres de suport dels pobles germans de l’Estat, i alguns avui també pateixen la repressió, uns poders de l’Estat i un sistema mediàtic al servei de la Unitat política d’Espanya al preu que sigui, contribueixen alhora a anestesiar una part molt important de la població.
En relació a la via repressiva: Ni la presó ni l’exili poden limitar la legítima aspiració de defensar drets humans fonamentals o d’exercir el dret de l’autodeterminació i, si així ho vol una majoria, construir la República catalana. Aquest dret ja està reivindicat des de Lenin i Marx “un poble que oprimeix a un altre mai podrà ser lliure”, fins al Nobel de la Pau Woodrow Wilson. La lluita noviolenta i la desobediència civil són uns dels millors instruments que té la gent per canviar situacions injustes.
3. El govern espanyol actual del PSOE i Podemos s’ha posat l’etiqueta del “més progressista de la història”. Com avalues la seva actuació respecte a la lluita catalana?
La indignació de la societat catalana aquests dies encara és més gran després de veure com el govern de Pedro Sánchez acaba de facilitar la fugida del rei emèrit Juan Carlos I, quan la corrupció ja és insostenible, i pactant-ho en secret amb el seu fill, el rei Felipe VI. Sempre hem valorat el suport de Podem als presos polítics catalans i la defensa del Dret a l’autodeterminació de Catalunya. Defensant que la repressió mai suposarà una resolució d’un conflicte polític. Podemos té un gran repte per endavant; la llei mordassa que havien promès derogar exemplifica una eina de repressió brutal, com la reforma laboral, si realment són progressistes i d’esquerres, que deroguin ambdues lleis com es van comprometre a fer.
El problema és que el poder polític, econòmic, mediàtic o judicial a Espanya és hereu de diverses inèrcies franquistes, és fruit d’una transició democràtica amb conquestes socials que crèiem consolidades, però alhora de la veritat s’ha mostrat que hi havia una clara voluntat de mantenir l’antic règim i els seus privilegis. Fixeu-vos amb l’actitud del Rei emèrit, més pròpia de començament del segle passat que no de l’actual.
Des de l’inici de la transició, els poders de Madrid han renunciat a oferir un projecte real i sincer als catalans, tant des del punt de vista plurinacional com federal, d’un Estat que realment defensi el benestar i futur digne per a tothom, de tots els pobles d’Espanya, també de tots els ciutadans dels Països Catalans. Per començar cal que l’Estat reconegui que hi ha un conflicte polític, més enllà dels empresonaments i els milers d’encausats… avui n’està molt lluny.
4. Se’t coneix per destacar la part social de la lluita nacional. Com respondries a algú que pensa que la independència només suposaria un canvi de banderes, i no portaria millores socials per a la majoria?
Si fos per canviar una bandera i prou us asseguro que jo no seria a la presó. Nosaltres volem la República catalana per conviccions democràtiques i de justícia social. No entenem la lluita nacional sense la lluita social perquè són dues cares de la mateixa moneda. Jo vaig ser insubmís al servei militar obligatori i tan me feia que hagués sigut per la Monarquia espanyola com per la República catalana. Ho vaig fer per profundes conviccions pacifistes i antimilitaristes. Arran de la Covid-19 hem vist militars uniformats actuant de portaveus del govern per lluitar contra una pandèmia sanitària…
La monarquia parlamentària on vivim pateix una fallida social, econòmica i democràtica evident. Vivim en un Estat espanyol que va rescatar amb 60.000 milions a la banca, quan des d’aleshores hi han hagut més de 600.000 mil desnonaments; o bé ara també amb un govern pretesament d’esquerres que manté una política migratòria que nega el dret a la vida, guàrdia civils que han sigut absolts després d’assassinar 15 persones al Tarajal. I contra els tòpics que dibuixen una Catalunya com una regió rica, 1 de cada 4 veïnes nostres pateix pobresa o risc d’exclusió social. L’emergència social és una fractura social intolerable i també com a entitat hi lluitem; estem enfortint la xarxa ciutadana i l’empoderament de la ciutadania, el Projecte Lliures engegat l’any 2016 amb entitats del tercer sector i la Banca ètica respon a aquesta necessitat; amb la Covid plou sobre mullat, però també la resposta ciutadana ha estat molt més contundent.
5. El nostre primer contacte va ser quan vas ajudar a difondre i vas participar a la manifestació d’UCFR del març de 2016. Com veus l’amenaça del racisme i l’extrema dreta a l’àmbit internacional, i també pel que fa a la petita però creixent extrema dreta catalanista?
En les protestes contra la nostra sentència que esmentava, joves catalans d’origen magrebí van ser doblement reprimits pel color de la seva pell, amb deportacions i presons preventives de fins a 8 mesos que després han quedat en no res. Barcelona va protagonitzar la manifestació pro refugiats més massiva d’Europa, com havia fet abans en contra de la guerra d’Iraq.
L’antiracisme és també una lluita compartida, que no hi entén de països. El catalanisme cultural i polític veu de les essències de la diversitat de la societat catalana i una versió etnocèntrica no crec jo que tingui cap tipus de possibilitat d’èxit. Jo sóc fill de murciana i mes del 70% dels catalans tenim el nostre origen familiar fora de Catalunya, però això no ha estat mai un escull sinó al contrari, la llengua i cultura catalanes han estat també un dels principals eixos vertebradors de la cohesió social al país. El fet migratori a casa nostra és molt més estructural que estrictament conjuntural i, per tant, un motiu d’orgull i autoestima immensos. Les noves onades migratòries són i seran de ciutadans extracomunitaris, el gran repte és que ningú no hagi de renunciar a res per sentir-se part d’un projecte nacional construït sobre la base de la tolerància, el respecte a la diversitat i el sentiment de pertinença col·lectiva; això és la catalanitat del S.XX i XXI i no penso que estigui en risc, sinó tot al contrari. La literatura catalana és tot allò que s’escriu en català a qualsevol lloc del món i cultura catalana és tot allò que es fa arreu dels Països Catalans, no ens perdrem en debats estèrils.
Vox té 52 escons al Congrés espanyol, però el més preocupant és que marca l’agenda sovint al govern del PSOE i ja no parlem de la dreta sociològica espanyola… Aquest és un dels problemes més greus que tenim actualment. La legitimació per part de molts mitjans de comunicació dels postulats totalitaris i intolerants de l’extrema dreta espanyola, sigui dins del partit que sigui.
6. Com veus la relació entre el moviment independentista català i la població espanyola normal i corrent? Com es podria millor la situació?
Com vaig dir al judici del Suprem, mai no aconseguiran confrontar-nos entre pobles ni ciutadans. Som solidaris i co-responsables de qualsevol defensa dels drets humans arreu del món. Avui d’en Dani Gallardo que fa 8 mesos que és en presó preventiva només per participar en una manifestació a Madrid contra la nostra sentència.
Cal conèixer-nos millor els uns als altres. Molts mitjans de comunicació, partits i institucions remen en sentit contrari perquè volen que la gent es confronti els uns contra els altres. L’ «a por ellos» és això: enviar policies de diferents racons d’Espanya a pegar els catalans. La instrucció no té res d’innocent. Gent del carrer pegant germans seus. Aquí ens cal no escatimar cap tipus d’esforços en explicar-nos, cada dia, més i millor i sense defallença. El retrocés democràtic a Catalunya afecta de la mateixa manera a Vallecas, Oviedo, Cáceres o Murcia, perquè el rerefons, el que realment molesta als poders de l’Estat, és la simple hipòtesi que la ciutadania qüestioni l’estatus quo vigent i que es posin en risc, els seus privilegis.
7. El moviment independentista es veu molt dividit actualment i sobretot, crec jo, sense estratègia. I ara tenim la crisi del virus. Quines propostes planteges tu, o vosaltres com Òmnium, de cara al proper període?
Nosaltres no tenim un full de ruta polític tradicional, no ens pertoca fer, ni dir, el que han de fer els partits, però com a entitat sí que seguirem treballant per enfortir la cohesió social des del món de la cultura i l’educació, sempre ha estat la nostra obsessió i avui ho és més que mai. També seguirem exercint els drets fonamentals avui condemnats pel Tribunal Suprem perquè sabem que és la millor manera de protegir-los, i òbviament seguim treballant perquè Catalunya pugui exercir i fer efectiu els seu dret a l’autodeterminació.
Ara per ara sabem que un referèndum pactat amb el govern espanyol, com van fer Escòcia i el Regne Unit, és impossible. I certament, el sobiranisme ha de consensuar una estratègia compartida per donar resposta a l’objectiu que compartim, respectant la pluralitat i diferències que enriqueixen el moviment però sense oblidar que ens enfrontem a un Estat que no ens regalarà res. Perquè cap conquesta social ha sigut mai guanyada sense lluita ni sacrificis. Nosaltres mai no actuarem ‘de part’ de ningú, tenim molt clar que això no va de guanyar eleccions autonòmiques ni quotes de poder, sinó d’exercir drets avui vulnerats i de millorar les condicions de vida de tothom.
8. Per què aquest tema els hauria d’importar a activistes anticapitalistes internacionals, i què poden fer per ajudar?
Nosaltres lliurem un combat democràtic en unes condicions molt favorables si les comparem amb altres causes legítimes i altres presos polítics d’arreu del món. Però que al 2020 la Unió Europea permeti la condemna penal dels drets fonamentals de protesta i expressió, l’empresonament d’activistes en nom de la integritat territorial d’un Estat membre és una situació que, cinisme del relat oficial de Brussel·les a banda, té conseqüències per al conjunt de la ciutadania europea i del món i per extensió, pels seus activistes que lluiten per millorar la societat. Des d’Extinction Rebellion per lluitar contra l’emergència ambiental, del moviment feminista per enderrocar el patriarcat o del moviment per un habitatge digne com representa la PAH a Espanya, on va denunciar les conseqüències de la sentència que ens manté empresonats.
Perquè una trinxera que s’abandona és una trinxera que perdem tots, i quan un govern trepitja drets i llibertats impunement i sense cap resistència social, el risc que altres governs facin el mateix és evident. Patim prou l’impacte global de Trump, Bolsonaro o Orban.
Com va acomiadar-se Leone Ginzburg de la seva companya Natalia, poc abans de ser afusellat : «Tinguem coratge».
Més articles de Marx21 sobre la lluita de Catalunya:
Marx21, La #SentènciaProcés és un atac a la democràcia, 16/10/2019
Marina Morante: “L’única cosa que ens queda per a la construcció de la república és la nostra classe”, 14/10/2018
Marx21, El referèndum un any després, 28/09/2018
Marx21, Per una república: Reconstruïm des de baix, 12/03/2018
Marx21, Com aconseguirem la república, 15/12/2017
Fotos de capçalera i final: ©Dani Codina/Òmnium
