David Robles
No volem tornar a la normalitat ni a la “nova normalitat” si aquesta suposa mantenir les mateixes bases productives, les mateixes desigualtats i les mateixes injustícies. No volem una normalitat ni una nova normalitat que suposi que l’1% de la població controli el 99% de la riquesa, que el motor de l’economia sigui el guany, que les forces productives segueixin sent forces destructives i que la força de treball i la naturalesa segueixin sent mercaderies.
La crisi no l’ha provocat el coronavirus, la crisi l’ha provocat el sistema capitalista i la solució a aquesta crisi ni pot passar simplement per assegurar la liquiditat de la gran banca i de les empreses, ni perquè l’endeutament públic es pagui en futur amb més austeritat, memoràndums, condicionaments, amb retallades i més privatització dels serveis públics.
La crisi més profunda
Ens enfrontem a la major i més ràpida crisi econòmica global viscuda. L’Organització Mundial del Treball (OIT) preveu la pèrdua de més 195 milions de llocs de treball i el Fons Monetari Mundial estima una caiguda del PIB global al voltant del 3%. A l’Estat espanyol es preveu la caiguda en 12,4 punts percentuals i el deute públic no baixarà del 115% del PIB en els propers anys i tot això es podrà veure agreujat en el supòsit de rebrots de la pandèmia, quedant de manifest la irresponsabilitat que ha suposat deixar en mans del lliure mercat tant la sanitat com les respostes per fer front a la pandèmia provocada pel virus COVID-19.
S’ha sortit anteriorment de les crisis econòmiques socialitzant les pèrdues, sent les classes populars i treballadores les més perjudicades, pagant la crisi, amb noves reformes laborals en contra seva, amb major precarietat, marginació i exclusió social. Aquesta crisi no pot ser utilitzada per tornar a rellançar el capitalisme, un sistema que s’ha vist incapaç de millorar les condicions materials de la immensa majoria de la ciutadania, que ha posat en joc la reproducció social i la vida, convertint les forces productives en forces destructives i permetent una acumulació de riquesa mai vista en tan poques mans.
Tampoc l’Estat del Benestar ha sabut respondre satisfactòriament a la crisi econòmica i sanitària. Després d’anys de polítiques d’austeritat, limitacions en la despesa, retallades en els serveis públics i privatitzacions s’ha vist desbordat i alhora atrapat en la globalització, incapaç de subministrar una resposta contundent a la crisi.
Ni plans per salvar el capitalisme ni reformisme per salvar l’Estat del Benestar. Cal un nou sistema més just, solidari i democràtic, en base a un nou model de producció, que garanteixi el repartiment de la riquesa, la vida digna de tota la ciutadania, les cures i la reproducció de la vida en el més ampli sentit .
La resposta de l’Estat espanyol
Segurament la resposta social i potser econòmica des del govern espanyol hagués estat una altra amb un govern diferent a l’actual o sense el suport de Unidas Podemos. Entre les mesures adoptades es troben el procediment simplificat d’accés als ERTOs, la prestació per desocupació per causa de força major, la prohibició de talls de subministraments bàsics, la moratòria del pagament de les hipoteques d’habitatges i locals i oficines de treballadores i treballadors autònoms, les pròrrogues o lleves en els contractes de lloguer, la creació del subsidi per a les empleades de la llar d’alta a la Seguretat Social o la restricció de la publicitat de les cases d’apostes durant l’estat d’alarma.
Encara que amb matisos —per exemple, l’Estat no hauria de finançar ERTOs d’empreses amb beneficis milionaris— són mesures que reforcen l’escut social per a gran part de la societat, però ens enfrontem a un perill imminent. Les mesures socials s’estan pagant amb ajudes de la Unió Europea i un augment del deute públic i no pas amb la monetització d’aquesta, tampoc està prevista una reforma fiscal que augmenti la pressió sobre les rendes més altes i els grans capitals. Per això, el caràcter real del govern es veurà en funció de en quina manera, al llarg dels pròxims mesos, faci front a la pressió dels mercats i a les exigències de retallades i austeritat per equilibrar els comptes públics.
“En aquesta crisi ningú es pot quedar enrere”, no pot ser només un lema publicitari del govern espanyol. Els i les migrants en estada irregular, manters, el precariat, gran part de les treballadores de la llar, la classe treballadora informal o les treballadores sexuals, s’han quedat enrere durant l’estat d’alarma. I “la nova normalitat” tampoc comptarà amb ells i elles. L’Ingrés Mínim Vital, encara que pot fer front a part de la pobresa extrema, segueix deixant abandonats a alguns col·lectius vulnerables.
Desafiar el sistema
El resultat després de la pandèmia de la COVID-19 i la sortida que se li doni a la ciutadania serà el que la ciutadania vulgui, amb les nostres accions i les nostres contradiccions. Som el subjecte i en pocs mesos ens podrem enfrontar a una nova onada d’atacs socials com a conseqüència del pagament de la crisi. Però una de les lliçons on hem tret l’aigua clara durant l’estat d’alarma i el confinament és que sense la classe treballadora el sistema de reproducció del capital s’atura. Som la palanca del canvi.
La lluita de classes s’intensificarà. Les retallades de serveis públics, els EROs, la tornada a la feina sense la protecció adequada contra el coronavirus o la pèrdua de drets també és un reflex de la lluita de classes… però del capital contra la classe treballadora. També ho és plantar-se davant l’hospital d’IFEMA exigint Sanitat Pública, les vagues de la NISSAN o Alcoa i negar-se a treballar per manca de mesures contra el contagi o les xarxes de suport mutu i de solidaritat.
No pagarem més crisis. I per això és necessari articular una resposta des de baix. El 15M va ser una de les respostes a la crisi de l’any 2008. Es pot obrir aviat una oportunitat de canvi, obrim els ulls i desafiem el sistema.
David Robles és militant de Marx21 a Sevilla.
Foto: Alberto López, Banc d’aliments a Lugo
