Tot i que diferents grups es veuen afectats de manera diferent pel racisme, això no ha de dividir la lluita contra ell, diu Yuri Prasad.
Haurien les protestes de Black Lives Matter centrar-se únicament en un tipus de racisme?
És una pregunta plantejada per alguns dins del moviment, amb un suport entusiasta per part d’una capa d’acadèmics centrats en qüestions d’origen ètnic.
Argumenten que hi ha quelcom tan específic sobre la forma en què es tracta a les persones afro-caribenyes que les seves lluites no han de “subsumir-se” en categories més àmplies, com la minoria ètnica negra o fins i tot en “l’antiracisme” en general.
El catedràtic libanès-australià Ghassan Hage va escriure a The Guardian la setmana passada que “el racisme anti-negre és històricament un dels racismes més letals que existeix. Ningú més ha hagut de viure la història traumàtica combinada del colonialisme, l’esclavitud i l’exclusió racial com ho ha fet la gent negra.”
Tenen raó a l’assenyalar que la història i la identitat negres s’han esborrat en gran mesura de la història.
I és cert que el racisme no afecta tots els grups afectats per ell de la mateixa manera, i que els prejudicis tenen diferents arrels socials i històriques.
Però argumentar que els negres són les principals víctimes del racisme, mentre que les experiències de totes les altres minories ètniques són, d’alguna manera, secundàries, és un gran error.
Primer, i el més important, divideix l’oposició.
Jugar a posar un grup contra un altre va ser el segell distintiu de l’Imperi Britànic.
A l’Índia van enfrontar a musulmans contra hindús. En el que es va convertir en Nigèria, van crear conflictes entre els pobles Igbo i Hausa.
Per generar odi, van atorgar avantatges relativament insignificants a un grup i al mateix temps se les van negar a l’altre. La seva tàctica va tenir tant èxit que una força d’ocupació relativament petita de britànics blancs va poder dominar nacions de milions de persones racialitzades.
Boris Johnson estaria encantat si el moviment Black Lives Matter es reduís a limitar-se a lluitar només contra les formes de discriminació que afecten principalment a les persones negres.
Islamofòbia
En segon lloc, crear una llista de classificació de les opressions i col·locar la gent negra a la primera posició no reconeix la forma en què el racisme canvia constantment i prioritza nous objectius.
Pensem en els musulmans a Gran Bretanya a partir de l’11 de setembre del 2001.
Des de llavors, l’Estat els va atacar com a “l’enemic intern” i es va atorgar poders, fins llavors inaudits, per oprimir-los.
Les cases musulmanes han estat invaides i la policia ha disparat contra persones innocents.
I una paraula mal entesa pot donar com a resultat que fins i tot els nens musulmans siguin expedientats, designats com “en perill de radicalització”, i forçats al programa de reeducació Prevent (aquí Proderai).
Suggerir que les experiències dels musulmans britànics, que són aclaparadorament del sud de l’Àsia, són menys reals que les de les persones de raça negra, en el millor dels casos és no veure el que tens al davant.
Això apunta a un altre problema dins de l’argument per a un moviment centrat en la negritud. Es discuteix la noció de qui és negre.
El catedràtic Kehinde Andrews imagina una “nació” negra que s’estén des d’Amèrica a Europa i Àfrica. Però la seva concepció no inclou aquelles poblacions musulmanes africanes que, segons ell, van ser conquerides pels àrabs.
Què significa això per a la gent musulmana negra de Mali, Níger, Txad, Sudan o Somàlia?
Han abandonat d’alguna manera imaginària seva negritud?
Hi ha una manera de superar aquestes divisions infernals, i és tractar d’unir a tots aquells que s’enfronten al racisme amb totes aquelles persones compromeses amb combatre’l.
El més important és que hem d’entendre que el racisme, en qualsevol forma, té un únic punt d’origen: el sistema capitalista i la seva necessitat de dividir i governar.
Els socialistes entenen que les persones oprimides no fan una causa comuna automàticament, i que les experiències de racisme de les persones no són totes iguals.
I quan fem retrocedir el racisme en qualsevol de les seves formes, millora enormement la vida de la nostra classe en general.
Les i els socialistes diem que a menys que trobem formes de lluitar junts, l’opressor ens derrotarà totes.
Aquest article va aparèixer a la nostra publicació germana a Gran Bretanya, Socialist Worker.
