Nissan en lluita

David Karvala

ES CA

El passat 28 de maig, Nissan va comunicar oficialment el tancament, a finals d’any, de les seves plantes a Catalunya. Aquestes generen 3.200 llocs de treball directes, entre la fàbrica principal a la Zona Franca i dos centres més petits, a Sant Andreu de la Barca i Montcada i Reixac. A més, impliquen uns 25.000 llocs de treball indirectes, a centenars d’empreses auxiliars.

La resistència davant el tancament va començar quan aquest encara era un rumor. Es va iniciar una vaga indefinida a la planta de Montcada el 4 de maig. El mateix 28 de maig, hi va haver una concentració enorme davant les instal·lacions de la Nissan.

Des de llavors, hi ha hagut una sèrie de protestes, de vegades molt contundents, amb bloquejos d’autovies i manifestacions pel centre de Barcelona.

Nissan no va incloure en el tancament altres dues plantes a l’Estat espanyol. La d’Àvila passarà a produir recanvis per la Renault. D’altra banda, volen mantenir oberta la planta càntabra de Corrales de Buelna, amb 600 llocs de treball: subministrarà a la fàbrica de Nissan a Sunderland, on es seguirà produint. Tot i així, l’empresa va proposar rebaixes salarials a Cantàbria de fins al 40% com a condició per mantenir la fàbrica oberta.

El comitè d’empresa càntabre va rebutjar aquest xantatge, i també una altra exigència de concessions menors… encara que no ha exclòs en principi la possibilitat d’acceptar algunes rebaixes.

Veus de la plantilla

Marx21 va parlar amb diverses persones que treballen a la Nissan en una multitudinària manifestació per la Rambla de Barcelona, la nit del 9 de juny. Miriam ens va dir: “estem lluitant perquè continuï la fàbrica, aquí no pararem fins que ens donin un futur”. També va proposar que el govern espanyol donés diners a l’empresa.

Un altre manifestant, Manolo, va insistir: “som competitius, i sabem fabricar cotxes”. Finalment, una altra persona ens va dir: “Estem protestant per intentar salvar els nostres llocs de treball i les nostres famílies”.

Van ser molt més concretes i dures les paraules de Javier Turrillo, membre de Comitè d’Empresa per la CGT, recollides al Diario16 per José Luis Carretero:

“La situació està molt malament. Portem més d’un mes de vaga indefinida. Hem estat setmanes com piquet davant la planta i no entra ni surt ningú, però la mobilització és complicada amb la pandèmia… Tot i les ajudes que han rebut, de l’esforç que hem fet els treballadors des de 2009, se’n van. Han estat molts anys sense pujada salarial. Hem cedit fins els horaris. Hem treballat fins els dissabtes. Hi ha hagut dobles escales salarials, amb menor sou per als que entraven nous. “

Tot això confirma que la política seguida per alguns buròcrates sindicals, de fer concessions, no serveix.

Javier contínua: “Nissan no hauria d’anar-se’n. La nostra alternativa és la nacionalització i la seva reconversió, per donar feina a tots els tallers, proveïdors, etc. Que l’Estat la nacionalitzi, com estan fent amb desenes d’empreses a tota Europa. “

Milions d’euros

Les quantitats de diners implicades en aquest assumpte són enormes. Durant l’any passat Nissan va anunciar pèrdues a escala mundial de més de 5.688.000 d’euros. En anys anteriors, en canvi, havia obtingut beneficis d’entre 4 i 8 mil milions.

D’altra banda, entre 2009 i 2019, la Nissan va rebre gairebé 180 milions d’euros de diners públics, entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya, segons va denunciar el comitè d’empresa al març de l’any passat quan l’empresa va anunciar acomiadaments massius.

Les estimacions del cost del tancament pugen a uns 1.450 milions d’euros, entre indemnitzacions per acomiadament, pagaments a proveïdors per la ruptura de contractes… En canvi, es calcula que mantenir la Nissan Barcelona funcionant costa uns 210 milions d’euros a l’any.

No obstant això, la proposta de tancar reflecteix una decisió empresarial per part de la Nissan, de deixar el mercat europeu principalment per la seva sòcia francesa, la Renault. Això simbolitza un canvi en el model de globalització regnant a les últimes dècades. No es resoldrà mitjançant debats sobre els costos, per a convèncer a l’empresa que seria més beneficiós seguir com fins ara.

Perquè s’atenguin els interessos de la gent treballadora, caldrà mantenir i enfortir les lluites.

Solucions

Fa 10 o 20 anys, potser es podria haver tractat el conflicte com un tema purament laboral, amb l’objectiu de mantenir la producció actual. Ara, amb la gravetat de la crisi climàtica, això no és possible. D’altra banda, qualsevol ecologista que pensi que la plantilla de la Nissan haurà de sacrificar-se pel planeta també s’equivoca. No hi ha solució al canvi climàtic que no passi per la justícia social i la defensa de la gent treballadora.

D’altra banda, més concessions respecte a les condicions de treball, o més ajudes estatals per a la fabricació de cotxes que destrossen el planeta, tampoc representen cap solució. Encara que passessin a produir cotxes elèctrics, no es resoldria el problema, tot el model de transport privat és un desastre ecològic.

Així que cal recollir el que va comentar Javier Turrillo, i el que defensen altres veus a l’esquerra alternativa: la nacionalització sense compensació —de fet, la Nissan ja ha rebut prou diners— i la reconversió de la planta i la seva xarxa de subministradors per fabricar productes necessaris que no destrossin el planeta.

Sembla que hi ha debats entre els sindicats sobre com s’ha de tractar aquest conflicte: com una disputa purament industrial, o més com una lluita política. En realitat, no hauria d’haver conflicte entre les dues coses. Seria un error perdre l’aspecte específicament sindical de la lluita obrera, a favor d’una campanya política basada en “l’opinió pública”. Però la lluita sí que té repercussions polítiques, i per guanyar-la cal tractar aquest aspecte, cal mobilitzar la solidaritat, sense perdre la centralitat de la gent treballadora. Sense oblidar tampoc que la gent treballadora també necessita un planeta en el qual viure.

Deixem l’última paraula a Albert Gil, estibador del port de Barcelona i portaveu de la OEPB (Organització d’Estibadors Portuaris de Barcelona), sindicat que ha declarat la seva solidaritat amb la plantilla de la Nissan. Va declarar a Marx21:

“Diuen que si no lluitem junts ens mataran per separat, això és el que acabarà passant al sector de l’automòbil, la lluita dels companys de la Nissan és la lluita de la necessitat d’una reconversió industrial, que ha d’anar de la mà de tots els col·lectius vinculats i d’una aposta clara de l’administració pel sector i davant el canvi climàtic.”


Caixa de resistència dels Comitès d’Empresa de Nissan Zona Franca i Montcada

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s