David Karvala

Aquest any s’anaven a celebrar una multitud de protestes al carrer amb motiu de la jornada de l’ONU contra la discriminació racial, el 21 de març.

Va ser l’any 2014 quan KEERFA, Unitat Contra el Racisme i la Amenaça Feixista a Grècia, va proposar per primera vegada que, a més dels actes formals que ja se celebraven, es convertís aquesta data en una jornada de mobilització àmplia al carrer. La primera convocatòria d’aquesta naturalesa es va celebrar el dissabte, 21 de març de 2015; des de llavors s’ha convertit en un esdeveniment anual.

Fa un any i mig, la xarxa internacional que s’havia anat forjant de facto es va plasmar en l’espai de coordinació World Against Racism. Es va acordar convocar les mobilitzacions d’aquest 21M l’octubre passat, en sengles reunions internacionals a Londres i Atenes, trobades que van reunir representants de moviments unitaris d’una vintena de països diferents. La convocatòria del 21 de març de 2020 era la segona mobilització internacional coordinada mitjançant aquest espai —a la de 2019, hi van participar més de 60 ciutats del món— i tot indicava que aquesta seria més gran.

I després va arribar el confinament. Un rere l’altre, els moviments anaven acceptant que ja no podien celebrar les manifestacions previstes, i van buscar alternatives.

Protestes a l’època de virus

Els governs europeus, i ara els d’altres continents, han declarat mesures de confinament, per intentar frenar el contagi del virus.

Cal comentar de passada algunes de les contradiccions. Resulta que pots anar cada dia a treballar —per exemple en una empresa armamentística o construint pisos de luxe— viatjant en un metro abarrotat: això no representa cap amenaça per a la salut pública. En canvi, sí que és il·legal fer una passejada (si no portes un gos) i està totalment prohibit fer activitat política al carrer, per molt que mantinguis les distàncies de seguretat respecte d’altres persones (precaucions que no se solen prendre als llocs de treball).

D’altra banda, tal com ha denunciat la iniciativa Emergència contra el racisme, arran de la crisi del coronavirus s’estan produint casos de discriminació racista, per exemple als controls policials.

Sigui com sigui, de l’impressionant mapa de mobilitzacions que s’havia anat ampliant durant les setmanes anteriors —amb moltes accions a Europa i unes quantes de més enllà— en la majoria dels casos es van convertir en accions en línia, des de mítings via vídeo-conferència fins campanyes a les xarxes socials.

Aquestes accions van ser un èxit donades les circumstàncies.

Cal destacar la mobilització a Grècia, on KEERFA va celebrar una concentració a la plaça principal d’Atenes, guardant les distàncies entre unes desenes d’activistes que aguantaven diferents pancartes contra el racisme i el feixisme. Van intervenir una sèrie de ponents —des sindicalistes fins activistes migrants— amb la demanda central d’alliberar les persones refugiades dels camps, i que se’ls oferissin cases, tant a elles com a la gent sense sostre. Milers de persones van seguir l’acte via streaming. No només això, sinó que els grups locals de KEERFA van fer acte de presència, repartint octavetes amb les mateixes demandes, davant 50 supermercats per tot el país. (Aquí, cal tenir en compte que el virus té unes 50 o 100 vegades menys presència a Grècia que a l’Estat espanyol.)

També a França hi va haver accions simbòliques al carrer el 21 de març, com es veu en aquest vídeo, i com comenta aquest article.

Acte unitari a l’Estat espanyol

Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de Catalunya es va plantejar la idea de canviar la manifestació central per actes simbòlics i locals a les places, però a la fi, sota l’estat d’alarma, aquests haurien estat il·legals… mentre moltes empreses gens essencials segueixen obligant les seves plantilles a anar a la feina cada dia. També és cert que no hi hauria hagut consens entre les persones i entitats que formen UCFR per celebrar aquests actes presencials.

Així que en l’últim moment es va preparar “l’acte online”, amb intervencions i contribucions musicals molt diverses. Mentrestant, al llarg del dia es va fer una campanya molt activa a les xarxes socials, en què persones i entitats van enviar missatges, fotos, vídeos… amb hashtags com #WorldAgainstRacism, #ElRacismeÉsUnVirus, #ElRacismoEsUnVirus, #21MStopRacismo o #21MProuRacisme.

Un aspecte molt positiu de l’acte, i de la jornada en conjunt, va ser la col·laboració entre moviments de diferents territoris. No només va formar part d’una campanya internacional en teoria; a l’acte van intervenir activistes des Lesvos, Atenes, Berlín i Nova York, així com activistes a Catalunya de Dones Brasileres contra el Feixisme o del moviment italià Sardines. Un altre pas endavant va ser el fet de comptar amb intervencions de moviments a València, Múrcia, Andalusia, Madrid…

Això és un reflex del gradual creixement del model de lluita unitària contra el racisme i l’extrema dreta per més territoris de l’Estat. A poc a poc, més activistes comencen a reconèixer que la unitat i la col·laboració són totalment compatibles amb la diversitat, fins i tot amb les diferències; que d’aquesta manera tenim més possibilitats d’avançar en aquesta lluita. Fem un breu repàs de l’experiència en aquest sentit a Catalunya.

10 anys d’UCFR

Aquests dies m’he adonat que han passat 10 anys des que vaig escriure en el meu bloc que “Cal una Plataforma Aturem el Feixisme”, (recordem que a Catalunya, les massives protestes contra la guerra a l’Iraq de 2003 van ser convocades per la Plataforma Aturem la Guerra, una potent experiència de lluita unitària). Dos mesos més tard, al maig de 2010, es va publicar l’article “Feixisme avui: Què és i com combatre’l”. Van ser intents inicials de plantejar les idees bàsiques subjacents en moviments com Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

En aquells articles de fa 10 anys ja es van comentar alguns dels tòpics que se segueixen sentint avui dia. Només cal citar alguns d’ells: “no cal parlar de l’extrema dreta, això és donar-los publicitat”; “ja estem sota el feixisme”; “l’única manera de combatre el feixisme és mitjançant l’acció directa per part de l’esquerra radical”… (Un objectiu central del llibre No Pasarán… aunque lleven trajes va ser posar sobre la taula respostes a aquests tòpics.)

Es va aconseguir convertir en realitat aquella proposta d’una Plataforma Aturem el Feixisme. A la tardor de 2010 es va celebrar l’acte de presentació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme. El seu objectiu inicial —derrotar el partit feixista amb vestit, Plataforma per Catalunya (PxC)— es va aconseguir. Després de les eleccions municipals del maig de 2011, on PxC va aconseguir un avanç important, aquesta formació ultra només va conèixer retrocessos, perdent gairebé tota la seva representació municipal al maig de 2015, i finalment es va autoliquidar. Aquell mateix mes de maig de 2015, el centre neonazi a Barcelona, ”Tramuntana”, va baixar les persianes després d’una forta campanya unitària local.

No només això, sinó que des de llavors, UCFR ha aconseguit fer una feina molt important contra la islamofòbia —per exemple, amb l’anual “Fòrum Social contra la islamofòbia i tota mena de racisme”—així com en altres àmbits, sense oblidar les incomptables iniciatives dels grups locals d’UCFR.

En una època en què ens hem acostumat que els nostres projectes polítics no aconsegueixin els seus objectius, es tracta d’una victòria notable, testimoni de la feina de la gent molt diversa que forma Unitat.

Per #StopVOX: UCFR per tot arreu

Davant la creixent amenaça del partit ultra VOX, el més lògic és aprendre d’aquestes experiències i intentar aplicar-les en altres llocs.

Ja hi va haver intents d’establir moviments tipus UCFR l’any 2014, però en cap cas es va poder consolidar. Després, fa uns anys, un grup d’activistes van aconseguir crear un moviment unitari sòlid a Alacant, al sud del País Valencià. Crida Contra el Feixisme i el Racisme ara s’ha arrelat també a València ciutat, on fa anys que calia un moviment més ampli contra la perillosíssima extrema dreta.

I davant la pujada de VOX, activistes a més llocs comencen a plantejar-se la creació d’un moviment d’aquest tipus, com s’ha comentat abans. El mapa de les mobilitzacions programades per al 21 de març inclou diverses iniciatives en aquesta línia.

No obstant això, els tòpics que es van comentar l’any 2010 segueixen fent acte de presència. Davant el lema “StopVOX” és molt típic sentir l’argument que per frenar aquest partit, no se l’ha de denunciar, sinó que cal parlar d’una altra cosa. Així mateix, avui encara més que l’any 2010, s’insisteix que “ja vivim sota el feixisme”… amb la qual cosa VOX no representaria cap amenaça especial, ni res diferent que el PP, Cs i PSOE. D’altra banda, molta gent a l’esquerra radical insisteix en prioritzar moviments tipus “Acció Antifeixista”; la mateixa estratègia que se suposa que aquesta esquerra porta aplicant des dels anys 90 i que, si bé pot funcionar contra grups aïllats de matons neonazis, no té efectivitat contra un partit amb milions de vots.

I finalment, se suggereix que no cal un moviment específic com UCFR, que la resposta a l’extrema dreta és la lluita social en general, segons les prioritats: la lluita sindical, moviments tipus 15M, la PAH… Per descomptat que aquests moviments són importants, i poden contribuir a la lluita contra el racisme i l’extrema dreta. Però ningú sembla haver-se fixat en el fet que a França, un país amb un nivell altíssim de moviments i lluites socials d’aquest tipus, el Front Nacional és la primera o segona força política. També és un fet que la PAH existeix arreu de l’Estat espanyol, però això no va evitar la pujada electoral de VOX (i tampoc era la seva tasca: ja en té prou amb intentar aturar els desnonaments).

No és tan complicat; calen sindicats, moviments socials i culturals de tot mena, partits i altres organitzacions polítiques… i també cal un moviment unitari que tingui com a eix central la lluita contra el racisme i l’extrema dreta.

Hi ha d’haver un moviment dedicat a aquest tema, perquè els altres moviments ja tenen altres tasques. Però ha de ser un moviment unitari i plural, no simplement un col·lectiu, perquè es necessiten les forces dels diferents espais per poder dur a terme les mobilitzacions i altres accions necessàries per derrotar l’extrema dreta, encara més davant d’un partit amb tota la visibilitat que ha aconseguit VOX.

Per tant, igual que a Catalunya, per construir els moviments unitaris que calen, caldrà comptar amb persones als diferents territoris capaces de fer front a les objeccions típiques, persones que puguin explicar, amb moltíssima paciència, els arguments darrere de l’estratègia unitària.

Idees polítiques: la lluita unitària i el socialisme des de baix

Aquí cal parlar no només dels moviments amplis i plurals, sinó també dels debats dins l’esquerra.

S’han comentat abans algunes de les objeccions típiques davant la idea d’una lluita unitària. La veritat és que aquestes objeccions les solen expressar, no la gent del carrer, ni tampoc persones noves dins les lluites socials, sinó activistes amb molt bagatge als moviments socials existents, i sobretot militants de les organitzacions tradicionals de l’esquerra: siguin aquestes de inspiració social demòcrata, comunista/estalinista, trotskista, anarquista… També, cal dir-ho hi ha persones de totes aquestes sensibilitats que donen ple suport a la lluita unitària, i ajuden a impulsar-la.

No obstant això, hi ha organitzacions i tradicions polítiques senceres que s’han bolcat de manera col·lectiva en la construcció d’aquests espais unitaris. Si es miren els llocs on hi ha moviments d’aquest tipus, en la majoria dels casos es descobreix que hi ha persones implicades que comparteixen la mateixa visió política general que Marx21, activistes i grups del corrent socialisme internacional (IST en les seves sigles en anglès).

L’Anti Nazi League (Lliga Anti Nazi) que va derrotar el Front Nacional britànic a finals de la dècada de 1970 va ser un moviment molt ampli i potent… però l’impuls inicial va venir d’activistes del Socialist Workers Party (SWP), organització germana de Marx21. Ara activistes de l’SWP treballen colze a colze amb dirigents del Partit Laborista, amb sindicalistes, amb activistes d’organitzacions de migrants i de gent musulmana… dins el moviment unitari actual, Stand Up To Racism.

A Grècia, KEERFA inclou gent de l’esquerra diversa, del moviment sindical, de moviments de dones i de gent LGTBI+ i, de manera molt important, de diferents comunitats de migrants. Però aquí també, activistes del SEK, partit germà de Marx21, juguen un paper clau.

I hi ha més exemples. També hi ha casos de moviments unitaris impulsats per gent sense connexió amb aquest corrent, però no són tan nombrosos.

S’explica això no per guanyar punts, sinó per demostrar que les diferències polítiques no sempre són una qüestió de sectarisme, com en el sketch de la pel·lícula La Vida de Brian. A la majoria d’organitzacions polítiques d’esquerres els costa assumir el model de lluita unitària, per diferents motius. Els partits reformistes solen intentar canalitzar les demandes a través de les institucions, sota la tutela del seu propi partit: un moviment de base, no hegemonitzat pel seu partit, xoca amb aquesta manera d’actuar. Molts grups més radicals reaccionen davant d’un moviment unitari intentant fer que aquest assumeixi tot el seu programa polític, totes les seves demandes i, en la mesura que realment sigui un moviment unitari, això no passarà. Així que —ja sigui des de visions “trotskistes” o bé des de la defensa d’una variant de la teoria decolonial, o d’una altra visió— molts grups radicals tenen greus dificultats per treballar en espais unitaris.

En canvi, des de la visió del socialisme des de baix, amb l’autoorganització de la gent treballadora com el seu eix central, el model de lluita unitària —de gent diversa que col·labora al voltant d’uns objectius de mínims compartits— aquests problemes no existeixen. A diferència dels partits reformistes, no tenim cap interès en canalitzar-ho tot mitjançant les institucions… tot i reconèixer que com ciutadania, podem i hem d’exigir coses a les autoritats. A diferència de molts grups d’inspiració trotskista, no ens obsessiona un vell programa amb demandes escrites per endavant: ens interessa molt més saber quines són les demandes actuals de la gent, quines demandes concretes ajudaran el moviment a avançar ara mateix. I sobretot, com un corrent basada en l’autoorganització i la democràcia des de baix, no tindria cap sentit fer trampes per imposar la nostra visió. És cert que defensem les nostres idees, però ho fem amb l’objectiu d’inspirar més persones a compartir-les i lluitar per elles. Fer maniobres perquè s’adopti una posició formal que la gent realment no comparteix seria com fer trampes jugant al solitari.

Tot això no contradiu el que s’ha dit sobre la necessitat que els moviments unitaris incloguin gent molt diversa. És essencial que hi hagi activistes de procedències i sensibilitats molt diverses que entenguin i lluitin per enfortir aquests moviments. El que passa és que sovint les persones que militen als partits establerts de l’esquerra troben obstacles per aconseguir que la seva organització s’impliqui en la lluita unitària. De vegades el partit es nega a donar-li suport —potser citant algun dels tòpics esmentats abans— però més sovint, dóna el seu suport formal, però a la pràctica segueix havent-hi fortes resistències internes, enfront de la idea global d’impulsar un moviment unitari, o de vegades respecte a algun aspecte concret, per exemple, amb la defensa d’un “laïcisme” mal entès com a una excusa per no combatre la islamofòbia.

L’avantatge que tenen les persones que formen el grup Marx21 és que la seva organització (actualment molt petita) dóna ple suport a la lluita unitària, i no té cap dubte respecte a la importància de combatre la islamofòbia —actualment la forma més estesa del racisme—juntament amb altres tipus de racisme, com l’antisemitisme, l’antigitanisme, etc. Al seu torn, Marx21 forma part d’un corrent d’organitzacions, més grans o més petites, que també donen suport a aquestes lluites als seus respectius països.

Així que es tracta de dir que les persones que comparteixen la idea més general de lluita des de baix, d’autoorganització, de rebuig a tota opressió, i amb una visió de classe… en definitiva, de l’anticapitalisme revolucionari, haurien de saber que a més de participar a moviments com UCFR, els podria interessar i agradar participar en un espai polític com ho és Marx21.

I les moltes persones que participen activament en aquests moviments des d’altres visions polítiques, són benvingudes. Sense aquestes persones, aquests moviments tampoc existirien.

Seguim lluitant

Tornem al tema original, la mobilització —poc usual— del 21 de març ha de ser un pas més en l’enfortiment dels moviments unitaris contra el racisme i l’extrema dreta.

En el moment d’escriure, enmig de la crisi del COVID-19, VOX diu que vol treure el dret a l’atenció sanitària a migrants sense papers. També, i com s’ha comentat a dalt, el virus està oferint l’oportunitat d’intensificar el racisme institucional ja existent. D’altra banda, i en un sentit més positiu, estan florint per tot arreu xarxes de suport mutu. La seva naturalesa solidària ha de significar que siguin automàticament antiracistes, però fins i tot aquí pot ser necessari tenir alguns debats; el racisme està molt arrelat en les idees dominants. En tot cas, hi ha molta feina per fer.

Les i els activistes a diferents territoris de l’Estat espanyol on encara no hi ha un moviment unitari contra el racisme i l’extrema dreta haurien de plantejar amb altra gent dels moviments la necessitat de crear-lo. On ja hi ha iniciatives en marxa, s’hauria de fer tot el possible per ajudar a que tirin endavant, mitjançant el treball pràctic i els debats que facin falta.

Aquest 21 de març no vam aconseguir sortir al carrer, però les manifestacions només s’han posposat, no s’han anul·lat. Ja tornarem, i quan ho fem, hem de ser molta gent. Ara, des de les nostres cases, podem seguir teixint les xarxes que necessitarem en el futur.

David Karvala és militant d’Marx21 a Catalunya. És, a més, un dels fundadors d’UCFR Catalunya i forma part de la coordinadora internacional, World Against Racism.