Ibrahima Dabo i Laura Ribera
Als frondosos boscos de la regió de Casamance (Senegal) hi vam créixer en estat d’alarma escapant-nos de les metralletes i corrent per no ser capturats pels rebels. El cos sempre el teníem en alerta. La nostra precària vida ens ha fet estar contínuament en aquest estat; com s’alimentaran les nostres famílies? Com podem accedir a un treball digne? Els nostres cossos han corregut carrers i carrerons d’arreu del Senegal lluitant per dignificar el nostre futur. Algunes persones vam decidir marxar a altres països. Durant dos anys al Marroc difícilment recordem dormir una nit seguida, sempre en estat d’alarma, esperant que les forces policials fessin batudes a les cases on vivíem els sense papers. De res va servir intentar demanar una visa per entrar a l’Estat espanyol, alguns cossos del sud global tenim les fronteres permanentment tancades. És un estat d’alarma que es perpetua en el temps.
A l’Estat espanyol vam conèixer una altra realitat, durant anys nosaltres serem els sense papers, els desposseïts de tot. Caminem amb por a ser aturats per les forces policials i sempre amb la urgència de trobar un lloc a on viure, un lloc un parar la manta una estona, un lloc on no ser molestats. I no som els únics, els cossos migrats en estat d’alarma conviuen amb persones sistemàticament al marge d’aquest sistema les vides dels quals pateixen les conseqüències d’estar sempre a la perifèria i a l’exclusió.
Aquests dies tothom parla d’emergència global –europea- i els mitjans al servei del sistema només parlen d’això. Crisis, pandèmia, confinament… corredisses amunt i avall per assegurar les provisions de menjar i productes “essencials” per a passar els dies a casa. El govern de l’Estat espanyol declara l’estat d’alarma i tothom sembla estar en tensió. Quelcom nou per a qui sempre s’ha beneficiat d’aquest sistema, nou pels cossos que no han estat –gairebé- mai en estat d’alarma.
L’estat d’alarma pot ser, per primer cop, col·lectiu? La histèria que socialment vivim pot servir per a repensar-nos. Els cossos aquests dies fràgils tremolen davant d’un sistema que posa als beneficis per davant de les persones i que aquests dies n’afecta a moltes més però que no ha deixat mai de fer-ho. Individualisme, egoisme, irresponsabilitat col·lectiva són alguns dels fruits del capitalisme. Repensar la base de la fragilitat dels vostres cossos temporalment en estat d’alarma és essencial per fer front no només a aquesta situació sinó a les futures crisis que el sistema produirà: econòmiques, climàtiques, bèl·liques…
Adonem-nos que l’estat d’alarma actual afectarà a la classe treballadora i pensem-nos com a col·lectiu. La precarietat és part d’aquest sistema i amb la situació actual encara serà més estes.
Apropeu-vos a aquells cossos que fa anys que vivim en estat d’alarma i repensem-nos junts. Si situacions “excepcionals” ens reforcen per ampliar la base del nostre entendre’ns col·lectiu com classe treballadora, llavors podrem ser capaços de revertir l’estat d’alarma permanent en el que en realitat vivim.
