César-Darío Chaparro Giraldo
Actualment, vivim en una societat que té les noves tecnologies com una de les principals branques de la tecnologia a atendre. Noves formes de comunicar-se i relacionar-se, noves formes d’ensenyar i aprendre, noves formes de treballar. Totes aquestes novetats, introduïdes fa relativament poc a les nostres vides, s’han convertit, com tot, en la nova excusa discursiva per a justificar la precarietat, tant del treball com de la vida, en general. Ara, però, em centraré en els efectes sobre el treball que patim les Riders, extrapolable a altres realitats laborals, degut a la uberització de l’economia que impulsen les grans empreses.
Glovo, Deliveroo o Amazon Flex (servei de repartiment a domicili d’Amazon) es basen en plataformes digitals. Aquest desdibuixament d’allò físic es comença amb la globalització, els tractats de lliure comerç i l’adquisició del paper de gestors per part dels Estats. Les plataformes digitals no són més que una contribució més d’aquesta globalització al desdibuixament de les fronteres nacionals, però també dels llocs de treball. Aquests llocs de treball, la reunió física de les treballadores sota una mateixa fàbrica, oficina o centre educatiu, per exemple, permetia, per se, una relació interpersonal que era susceptible a ser convertida en l’associació de treballadores i la creació de sindicats.
Així doncs, el primer fet del qual es beneficien les empreses a causa de l’ús de noves tecnologies és la segregació i atomització de les treballadores, tot i que per si sola no significa inequívocament la impossibilitat d’associació. Hi ha alternatives empresarials que es basen en aquestes noves tecnologies i que no deixen de costat l’assemblearisme i l’associació entre treballadores (com és l’exemple de Mensakas, exemple del que parlaré més endavant).
Precarització internacional
Per un altre costat, aquesta globalització, com deia abans, fa que el comerç es basi en dinàmiques supraestatals i sigui totalment regit pels interessos de les empreses: si es veu més benefici fiscal en tenir l’única seu a un país amb més permissivitat fiscal, la portarà allà. Les polítiques també permissives pel que fa a les noves tecnologies aquí a l’Estat espanyol fan que els impostos que haurien de pagar aquestes empreses es desdibuixin, tot pel bé de l’emprenedoria i de les noves tecnologies. Aquest frau fiscal forma part de la normalitat d’empreses com Glovo, que ja ha sigut condemnada a pagar 14 milions d’euros però al final continua actuant, pel que fa al frau, amb plena impunitat.
Aquesta evasió permet que hi hagi preus més “competitius” que en diuen, que realment és sinònim de “preus baixos a força de vulnerar drets laborals nacionals, de la precarització laboral internacional o de l’evasió fiscal que permet abaixar els preus”, o de tots tres factors alhora. Les conseqüències d’això en són moltes: precarització laboral i feminització de la pobresa, divisió internacional del treball i competència deslleial. Pel que fa a la precarització laboral i la feminització de la pobresa, ens trobem en un moment en què l’atur juvenil està per sobre del 50% i els contractes que tenim són, en la gran majoria, molt precaris; els serveis públics estan en constant amenaça no només per l’infrafinançament, sinó per l’externalització (que és un dels eufemismes que empren els Estats per parlar de privatització), cosa que obliga les dones a assumir totes les tasques de cures que l’Estat deixa de donar i que hem assumit històricament.
Quant a la divisió internacional del treball, hi ha conseqüències tant al país d’origen (presumiblement el sud global) com al de destinació (nord global). La conseqüència d’aquesta divisió que atendré serà la dels preus baixos gràcies a l’explotació laboral i espoliació dels territoris sense cap impediment. Ans al contrari, a base de sotmetre el sud global a polítiques privatitzadores del Banc Mundial i de l’FMI, portant el món a un nou procés d’acumulació primitiva. Competir amb aquests preus tan baixos és molt difícil si el que es vol és garantir drets laborals i un equilibri dialèctic amb la terra i que no contribueixi a la seva fractura metabòlica. Aquesta és una de les dinàmiques que es reprodueix amb empreses com Glovo, UberEats o Deliveroo: són capaces d’abaratir els costos mitjançant diferents mecanismes capitalistes, fent molt difícil la competència de petites i mitjanes empreses locals i de proximitat. I el fet que les grans empreses de què parlo siguin internacionals i segueixin dinàmiques capitalistes sota la globalització no fa més que agreujar el problema, ja que no només competeixen deslleialment, sinó que a sobre introduiran necessitats alienes a les consumidores que, amb la retòrica de la globalització, portarà a la creació de la necessitat (consumir en qualsevol moment del dia i productes d’arreu del món) i, alhora, la solució (serveis immediats i, en la majoria dels casos, precaritzants per a les treballadores, així com l’oferta de productes comprats a gran escala al mercat internacional que afavoreix la baixada de preus i la competència deslleial).
Hem de recordar que el comerç local és aquell que neix a un territori i que atén les necessitats d’aquest basant-se en la seva realitat. Aquestes noves necessitats poden ser ateses per les grans empreses, però es torna difícil per al comerç local degut a limitacions sobretot econòmiques. A més a més, algunes d’aquestes empreses s’omplen la boca dient que comercien amb establiments locals, però en el millor dels casos suposa el 5% de la seva activitat. L’altre 95% són grans empreses d’alimentació, electrodomèstics, etc. És per aquest motiu que no es pot entendre la globalització si no és en termes de precarietat laboral, destrucció de la vida, feminització de la pobresa, ofegament del comerç local… Tot un seguit d’“efectes col·laterals”, com ens ho volen vendre, que realment són la base de la globalització i, per tant, incomprensible l’una sense l’altra.
Aquesta realitat és aplicable parcialment a les empreses uberitzades, ja que, a part, utilitzen altres mecanismes per poder destruir el comerç local i, per tant, la vida comunitària del barri, vila o poble. Aquest mecanisme es basa en la venda de dades que permeten abaixar els seus preus. Això fa que l’especulació i la comercialització amb dades personals, de gran interès tant per a les grans empreses per poder especialitzar la seva àrea d’acció com per a governs que volen controlar cada cop més la seva població, sigui una de les bases econòmiques d’aquestes empreses. Així doncs, amb el benefici que s’obté d’aquesta activitat el valor real d’una empresa no es defineix per la força de treball que posseeix, sinó per la plusvàlua (totalment neta) que pot obtenir d’unes dades obtingudes gratuïtament.
I aquestes dades no només s’extrauen de la consumidora, sinó que la treballadora també està constantment geolocalitzada, una realitat que s’accepta també amb les condicions de treball però que realment no és legal en el nostre cas perquè suposa un control de l’empresa sobre nosaltres, un control que una persona autònoma no hauria de patir.
Falses autònomes
Entrant en com afecten aquestes empreses a les treballadores, aquesta és una de les causes per les quals es pot dir que som falses autònomes. A part d’això, la dependència gira al voltant d’un marcador d’excel·lència, la falta de negociació dels preus i el sotmetiment a unes normes que no han sigut pactades entre les treballadores i l’empresa. Pel que fa a l’excel·lència, s’obté amb un percentatge d’entregues exitoses, temps d’entrega, valoració de les consumidores… I amb aquest percentatge l’empresa decideix unilateralment quines i quantes franges horàries et dóna. Si no treballes durant un temps o si participes d’una vaga convocada, de ben segur que et costarà més trobar el proper bloc i et faran sentir d’una forma més acusada la teva dependència vers l’empresa, havent d’estar constantment pendent de quan es dignaran a donar-te franges horàries a les quals treballar.
Pel que fa a la negociació dels preus, com a autònomes tenim el dret de poder negociar el preu amb les empreses que ens contracten. El fet que això no sigui així (no passa en cap de les empreses esmentades) fa que, de facto, la relació no sigui mercantil (autònomes) sinó laboral (assalariades). A més a més, aquests preus han d’estar plasmats en una factura que hauríem de fer les mateixes treballadores, una altra vulneració dels drets que hauríem de tenir si fóssim treballadores autònomes.
Aleshores, és obvi que som falses autònomes i que hauríem de ser assalariades d’aquestes empreses. Quines són les passes que s’han fet o que s’haurien de fer per poder acabar amb aquesta problemàtica?
Estratègies
Per fer-li front, plataformes com RidersXDrets i sindicats com la IAC hem optat per dues vies principals. La primera que és judicial, reclamant a Inspecció de Treball la nul·litat del contracte i, per tant, l’acceptació de la relació laboral entre les treballadores i les empreses. Aquesta via està donant cada cop més fruits i ja sembla una tònica general arreu de l’Estat fallar a favor de les treballadores (com hem vist fa pocs dies a Madrid, amb un cas de més de 500 treballadores que han guanyat el judici). Dins de la via judicial, en tant que treball precaritzat també hem patit acomiadaments improcedents, com és el cas de les fundadores de RidersXDrets. Tot va començar amb nou treballadores que van sindicar-se i van ser acomiadades. La denúncia d’acomiadament improcedent va fallar a favor nostre, i avui portem multitud de judicis guanyats arreu de l’Estat, inclús a Tribunals Superiors amb la creació de jurisprudència que això significa.
La segona, però no per això menys important: el sindicalisme no només es limita a l’acció judicial i institucional, ja que, com bé sabem, en un estat burgès les lleis no estan fetes per ni per a la classe treballadora. Per això, la lluita és entre una empresa que té el suport de l’estat i les treballadores que tenim la força tant de les eines institucionals a través del sindicat com el poder socialitzador i transformador als carrers. Pel que fa a això, el que s’ha fet aquests anys de lluita ha sigut mediatitzar la problemàtica, conscienciar que la precarietat que vivim és un producte més del capitalisme adaptat a les noves dinàmiques tecnològiques.
Des del sindicalisme, reformista per naturalesa, la tasca que tenim és la de crear una massa obrera que entengui que les seves condicions materials no són les idònies perquè són les donades. I, en el nostre cas en particular, la tasca és fer entendre quines característiques específiques fan que les condicions en què vivim són millorables gràcies a reformes. Per evitar que el reformisme sigui la norma de la política, el sindicalisme té aquesta limitació.
Per això, paral·lelament, la tasca que hem de fer és la d’entendre que les reformes han de ser les mostres parcials que la lluita (des dels sindicats, des dels moviments socials, des de la política institucional limitada) és el camí per assolir canvis en el sistema i, per tant, que és l’única via per la qual es pot, finalment, assolir el canvi de sistema.
La superació del capitalisme no l’entenc si no és en termes de lluites parcials (sindicalisme, feminisme, antirracisme…) que, ideològicament, s’ubiquen sota el paraigua del marxisme revolucionari. La qüestió hauria de ser portar a la pràctica aquesta unió teòric-pràctica. Però en cap cas podem quedar-nos només amb el sindicalisme o els moviments socials, ni creure que el partit institucional solucionarà tots els problemes de la classe treballadora. I d’això en tenim un exemple prou clar en la revolució soviètica, on la seva victòria es va donar gràcies a la unió sota els consells obrers del sindicalisme i els moviments de base amb el partit bolxevic.
César-Darío Chaparro Giraldo és militant de Marx21 i treballa en aquest sector.
