COP25: un mar de mentides contra el clima

ES CA

Sarah Bates

A Madrid, a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP25), els líders mundials debaten els “propers passos crucials en el procés de canvi climàtic”.

Les negociacions de la COP25 veuen funcionaris de centenars de països discutir sobre com implementar acords climàtics anteriors, el Protocol de Kyoto de 1990 i els Acords de París de 2016.

El que passi a Madrid és important. I el que passi a Glasgow l’any que ve és encara més important, ja que en aquesta cimera, els funcionaris registraran com estan aplicant els Acords de París.

Ambdues cimeres són una oportunitat perquè els i les activistes posin l’emergència climàtica com a prioritària i exerceixin pressió sobre els nostres governants perquè actuïn. Però, són organismes com l’ONU i els acords internacionals entre estats capitalistes la resposta a la catàstrofe climàtica?

Pot semblar un pas endavant que els polítics estiguin disposats a seure i negociar tractats per frenar la catàstrofe climàtica.

Les seves conferències de cooperació poden semblar una alternativa a la retòrica nacionalista dels dretans com Donald Trump, que va treure Estats Units dels Acords de París. Però els acords internacionals tenen un historial pobre pel que fa a aplicar les accions necessàries per enfrontar el canvi climàtic.

Promocionat com “innovador” en aquest moment, l’acord de París no ofereix cap possibilitat seriosa per enfrontar el caos climàtic. Uns 180 estats van prometre “aspirar” a mantenir les temperatures globals “molt per sota” dels 2 graus. Però des d’aleshores, l’organisme científic de l’ONU mateixa, el Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic, ha argumentat que 1,5 graus ofereix una oportunitat molt més gran d’evitar el pitjor dels escenaris. I els acords sobre emissions de carboni aconseguits després de dues setmanes de tenses negociacions no van ser, de totes maneres, legalment vinculants. L’acord incloïa el “pressupost del carboni”, la quantitat que, segons els científics, podria cremar sense inclinar la temperatura per sobre del nivell de 2 graus.

Pressupost

Però els polítics estableixen el seu pressupost de carboni en 2,5 vegades més alt que un nivell que només ens donaria un 66 per cent de possibilitats de mantenir la temperatura prou baixa.

Van prometre revisar les contribucions d’emissions dels països cada cinc anys. Però els polítics van trigar tres anys només per arribar a un acord sobre com registrar les emissions a la cimera de l’any passat a Polònia.

La manca d’efectivitat dels acords no es deu només a la incompetència dels polítics. Aquestes cimeres no es basen en un desig altruista de solidaritat internacional, sinó en una eina per mantenir “el de sempre” sota el capitalisme.

La competència capitalista fa que els gegants dels combustibles fòssils i altres corporacions sempre intentin maximitzar els seus beneficis a expenses dels treballadors i el planeta. Si no ho fessin, es quedarien enrere i un rival ocuparia el seu lloc.

Sota el capitalisme, l’estat no és un organisme neutral o democràticament responsable que pugui ser utilitzat per qualsevol partit que la gent triï. Són grans burocràcies que vetllen pels interessos dels seus propis capitalistes. I igual que les empreses capitalistes, els estats capitalistes competeixen entre si pels mercats i els recursos mundials. Per tant, les negociacions internacionals reuneixen funcionaris dels estats capitalistes que tenen l’encàrrec de promoure els seus propis interessos en l’escenari global.

Si bé aquests estats tenen interessos rivals, estan units per un objectiu comú, el de consolidar el sistema capitalista en el seu conjunt. Això vol dir que la classe dominant de vegades recorre a organismes internacionals per promoure els seus interessos. Però aquests comitès internacionals de la classe capitalista tenen una història sagnant de protegir els seus membres.

Potències imperialistes

La Lliga de les Nacions, precursora de l’ONU, sovint es presenta com un intent de construir la pau després dels horrors de la Primera Guerra Mundial. Els governants dels Estats Units, Gran Bretanya, França i els altres vencedors volien estabilitat després de la matança i l’onada revolucionària que va desencadenar la guerra. Però les potències occidentals volien una pau on encara poguessin dominar als països més febles. Així, per exemple, la Lliga va tenir un paper fonamental en el repartiment de l’Orient Mitjà dut a terme per les potències imperialistes europees després de 1918.

L’ONU ha donat suport a la guerra imperialista amb resolucions i tropes sobre el terreny, de vegades sota l’aparença de “missions de pau”. Quan els estats poderosos no estan d’acord amb les decisions de l’ONU, estan disposats a ignorar-les o a passar completament de l’organització.

Un exemple és la invasió de l’Iraq l’any 2003. I quantes resolucions de l’ONU s’han aprovat sobre el tracte d’Israel als palestins? No obstant això, l’aliat més important de l’imperialisme nord-americà a l’Orient Mitjà se surt amb la seva.

Lluny de frenar els poderosos i suavitzar la competència mundial, els organismes internacionals reflecteixen la desigualtat dins el sistema mundial. Per exemple, els organismes climàtics de l’ONU estan profundament dividits sobre com abordar la producció d’emissions de carboni. Reflecteix com l’interès compartit de mantenir “business as usual” (seguir com fins ara) pot entrar en conflicte amb els propis interessos de cada estat.

Els països del Sud Global, com la Xina o l’Índia, s’estan industrialitzant ara a un ritme molt més ràpid que altres. El seu desenvolupament va ser en part frenat per la dominació occidental, però ara s’estan posant al dia. I els estats que es van industrialitzar abans, com Estats Units i Gran Bretanya, diuen que no estan disposats a reduir les seves emissions de carboni fins que altres ho facin. No volen arriscar-se a quedar darrere dels seus rivals a l’economia global.

A Gran Bretanya, la Llei de Canvi Climàtic de 2008 compromet el govern britànic a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 80 per cent respecte als nivells de 1990. El projecte de llei diu que això hauria de passar per a l’any 2050. Però en lloc de treballar per reduir realment les emissions, els organismes governamentals maquillen les xifres perquè sembli que això està succeint.

El Comitè sobre Canvi Climàtic afirma que l’any 2018 les emissions van ser un 44 per cent més baixes que el 1990. Però això es deu al fet que les seves xifres no inclouen les emissions de l’aviació internacional, el transport marítim i les importacions, tots grans contaminants.

Aquesta dinàmica és la raó per la qual les dècades de negociacions climàtiques poden acabar sent el joc més mortal del món de passar-se la pilota. Inger Andersen, directora executiva del Programa de Medi Ambient de l’ONU, va explicar: “El subministrament d’energia en el món segueix dominat pel carbó, el petroli i el gas. Impulsen nivells d’emissions que són incompatibles amb els objectius climàtics”.

Però no sorprèn que les emissions segueixin augmentant quan l’acord de París no va esmentar les reserves de gas, petroli i carbó. La producció de combustibles fòssils no s’atura ni s’estanca. Està creixent, i un dels llocs clau es troba a poques milles de la costa d’Escòcia. Deu companyies petrolieres estan invertint uns 8 mil milions de euros en inversions en sis projectes al Mar del Nord.

Mim Black de Extinction Rebellion Scotland va atacar els plans, que s’aprovaran el proper any. “Ells obstinadament i amb avidesa continuen bombant la major quantitat de petroli possible del Mar del Nord a la recerca de guanys privats”, va dir.

“Si es permet que aquesta avarícia continuï, ens enfrontem a un futur d’apartheid climàtic, on els més rics poden permetre’s el luxe de protegir-se dels pitjors efectes del canvi climàtic i la resta pateix enormement”.

Mike Coffin, analista de Carbon Tracker, va dir: “Les empreses que han expressat la seva intenció de alinear-se amb l’acord de París estarien contradient aquesta aspiració amb les seves decisions”.

Promeses incomplertes

El grup d’experts ha esbossat plans sobre com els gegants del petroli haurien de fer grans retallades en la seva producció per a l’any 2040, amb l’objectiu de mantenir les emissions en la línia de l’Acord de París. Va dir que BP hauria de reduir la producció en un 25 per cent, i que altres empreses s’enfrontarien a una retallada de fins al 85 per cent. I va dir que la indústria de combustibles fòssils en el seu conjunt hauria de reduir la seva producció en més d’un terç per a l’any 2040.

“La indústria està tractant de repicar i anar a la processó, el que tranquil·litza els accionistes i aparenta donar suport l’Acord de París mentre segueix produint més combustibles fòssils”, va dir Coffin.

L’ONU va reconèixer la setmana passada que les nacions més riques del món estaven en camí de superar, per molt, els límits d’emissions establerts a París. Va esbossar deu nacions que tenien plans per extreure combustibles fòssils a un ritme 50-120 per cent més alt que el proposat a l’acord.

L’ONU analitza els plans d’Alemanya, Austràlia, Canadà, Estats Units, Gran Bretanya, l’Índia, Indonèsia, Noruega, Rússia i Xina. Segons els plans actuals, aquests deu països generarien 39 gigatones d’emissions de carboni, un 53 per cent més del que faria falta per reduir l’augment de temperatura a 2 graus.

La investigació també calcula que és un 280 per cent per sobre de la quantitat que podria limitar l’escalfament a 1,5 graus.

Les previsions fan que la lectura sigui bastant pessimista. Però, les advertències cada vegada més desesperades dels científics del clima han ajudat a provocar un moviment de crisi climàtica molt més gran i combatiu.

El passat 27 de setembre, set milions de persones van participar en la Vaga Mundial pel clima per exigir una acció immediata per salvar el nostre món. Així com les ocupacions organitzades per Extinction Rebellion a tot el centre de Londres han creat consciència en la gent que és possible resistir-se als líders i lluitar pel planeta.

Les vagues, protestes i ocupacions han aconseguit algunes victòries.

L’acció de la gent corrent, que té el poder per acabar amb el sistema, és la forma de guanyar un canvi genuí. Esperar que els rics i poderosos arribin a un acord segurament ens portarà al pitjor escenari pel que fa al clima.

La classe dominant comparteix un interès fonamental: el desig de mantenir la seva riquesa i poder. És aquest interès el que els serveix de guia i els impedeix desmantellar les empreses contaminants que destrueixen el nostre planeta.

La veritable solució rau en construir un món en què les persones normals i corrents prenguin les decisions significatives sobre les seves vides.


Aquest article es va publicar a Socialist Worker, setmanari de l’organització germana de Marx21 a Gran Bretanya.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s