Resistència gitana a Hongria

Marina Morante

Es Ca

Lluny de les fotos de postal típiques de Budapest, viatgem a la menys coneguda trinxera contra l’autoritarisme de Viktor Orbán que perviu a la capital hongaresa

“Soc un home gran amb una samarreta de ‘Refugees Welcome’, em veuràs ràpidament, aquí això no és comú”. Així s’identifica Sandor Szöke, activista antifeixista hongarès, vicepresident del Parlament Gitano –organització política romaní independent– i membre de Roma Versitas –agrupació internacional per a la promoció escolar gitana. Ens presentem i es presenta: “Soc l’únic membre paio de l’organització, però… Què havia de fer? La situació és molt greu, hi ha grups paramilitars agredint brutalment comunitats gitanes. Em recorda al nazisme i no vull ser-ne còmplice”.

De fet, Szöke explica com han d’organitzar-se, de manera clandestina, cada any per preparar les accions de boicot a la Marxa de l’Honor, un acte que honra la memòria del nazisme i les forces feixistes de la Creu de Fletxa hongaresa, derrotats per l’Exèrcit Roig Soviètic el febrer de 1945. “El govern i la policia l’avalen i la marxa atreu membres del moviment neonazi internacional”. El 2019 hi van assistir uns 3.000 individus.

Govern de la repressió

Szöke deixa ben lluny el telèfon mòbil per poder parlar tranquil·lament. No és un excés de zel, ja que el govern de l’ultradretà Viktor Orbán ha fet ús d’una repressió feroç per desarticular espais, moviments i lluites. En les eleccions de l’abril de 2010, Orbán, líder de la formació conservadora i nacionalista Fidesz – Unió Cívica Hongaresa, va obtenir el 52,73% dels vots, un resultat que li va permetre no només ser primer ministre sinó fer modificacions a la Constitució del país. Així, la nova carta magna prohibeix els matrimonis entre parelles LGBTI+ i els mecanismes de decisió política i judicial també n’han sortit perjudicats. El 2014, Orbán va revalidar la victòria, i en les eleccions parlamentàries de l’any passat la seva llista va obtenir el 48,9% dels vots –actualment és la primera força política d’Hongria.

Des de llavors, assegura Szöke, uns quinze espais que acollien experiències d’autoorganització popular han estat clausurats. En l’actualitat, pràcticament l’únic que queda actiu a Budapest és l’Aurora, convertit en un símbol de resistència. El centre –pel qual es paga un lloguer a un propietari establert a Àustria– alberga organitzacions LGBTI+ o de suport a la població romaní i ha de desenvolupar la seva activitat amb nombroses restriccions de permisos i horaris. El govern busca desarticular qualsevol espai que pugui teixir un discurs alternatiu.

“Però, a més de restriccions i traves legals, quins altres mecanismes de repressió utilitza el govern?”, pregunto. “A vegades truques a un contacte i es reprodueixen converses teves anteriors”. També relata com a ell mateix li inspeccionen els comptes dues vegades a l’any i que la premsa, controlada directament pel govern després de diverses modificacions legislatives, difama i humilia activistes i organitzacions. “Fins i tot marquen amb adhesius i pintades els espais socials, com en l’època nazi amb l’estrella jueva”, explica.

A la diana

Rescatant la menció als grups paramilitars, li pregunto per la situació del poble gitano i les xarxes de resistència. I és llavors quan em convida a traslladar la nostra conversa a un barri gitano, on l’organització Parlament Gitano desenvolupa gran part de l’activitat. Passem una porta metàl·lica i entrem a un gran pati interior, envoltat d’edificis amb balcons plens de flors. A l’entrada hi ha imatges i noms d’activistes –principalment gitanos– per la defensa dels drets humans. Allà, m’adverteix del risc de fer fotografies: és un espai on es desenvolupen programes educatius i on viuen famílies, i, per tant, és un blanc desitjable per a l’extrema dreta.

Entrem als baixos d’un dels edificis, on hi ha Aladár Horváth, membre del Parlament Gitano, primer candidat del Partit Gitano Hongarès (2014) i primer gitano al Parlament hongarès (1990-1994). La conversa deriva envers l’estratègia governamental permanent de guetificació del poble gitano. Horváth va ser un dels fundadors del comitè antigueto a Miskolc, i afirma que la creació de guetos, mitjançant processos violents de desallotjament, és una pràctica habitual. Traslladen les famílies a zones allunyades del centre, àrees que no tenen ni aigua corrent. Però també recorda, amb la mirada il·luminada, com van sostenir quatre setmanes de mobilització permanent per romandre a casa seva, impulsant els comitès antigueto com a experiències d’autoorganització gitana.

“És aquesta segregació la que permet les agressions a les famílies gitanes”. Horváth explica que sis persones gitanes van ser assassinades en mans de grups paramilitars entre el 2008 i el 2009. El cas més extrem va ser la mort de Robert Csorba i el seu fill Robika, de cinc anys, assassinats a trets mentre fugien d’un foc a casa seva provocat amb bombes incendiàries d’un grup paramilitar. “Aquests grups continuen patrullant pobles i ciutats a Hongria”, lamenta Horváth.

La resistència, segrestada

Reben una trucada i em comenten que han de marxar, però m’ofereixen acompanyar-los. Agafem el cotxe i ens dirigim a una zona que sembla un polígon. Arriba un altre home amb diverses cintes mètriques i una dona amb una carpeta. Szöke em situa. Fa dos anys, l’organització Parlament Gitano, fundada el 1991, va ser desallotjada del districte vuitè de la capital, on duien a terme la seva activitat. El govern apel·lava als problemes estructurals de l’edifici on es trobaven i a la suposada existència d’impagaments mai acreditats. Així doncs, la que llavors era la seu del diari Amaro Drom Roma, d’un servei jurídic gratuït contra la discriminació, de projectes educatius i d’una galeria d’art gitana contemporània, va ser condemnada a l’abandó.

“I tot el material històric? I les obres d’art?”, pregunto. “Per això hem vingut”, respon l’home amb les cintes mètriques. Es tracta de Csaba Szilágyi, coordinador del programa de drets humans de l’Arxiu ÓSSA. Tot va ser requisat pel govern, i actualment es troba en un soterrani del polígon on som. Ens hi dirigim. És un edifici en mal estat, amb esquerdes a les parets. Entrem, baixem les escales i allí hi ha el material. Trec la càmera de fotos i el servei de vigilància s’alerta. Szöke els explica que soc periodista i li comencen a fer preguntes: “Per a què vol les imatges?”, “D’on és?”. Al final, podem prosseguir. Enterrades en aquell soterrani hi ha les obres d’art de la Galeria d’Art Gitano –ara en mal estat–, equips informàtics danyats i centenars d’obres literàries de memòria històrica i cultura gitana, que Szilágyi mesura amb paciència. L’objectiu és registrar tot el material que el govern d’Orbán va requisar a l’organització civil gitana.

Lluny del pessimisme, la resistència segueix tractant d’organitzar-se malgrat la repressió. Encara queda molt per lluitar i guanyar. “Ara que encara podeu, feu de l’antifeixisme un moviment de masses a la teva terra”, clama Szilágy. De camí a la parada d’autobús, em creuo amb centenars de turistes decidides a participar al Sziget Festival a la capital hongaresa, un esdeveniment que té com a lema “Revolució de l’amor, illa de llibertat”.


Marina Morante és militant de Marx21. Article publicat al número 485 de la Directa.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s