Marx21
Creixen protestes massives i revoltes per tot el món, des de Hong Kong fins a Xile.
Solen començar com a reacció a un problema específic però es poden convertir, ràpidament, en desafiaments generals al sistema.
Al Líban les protestes massives van començar el 17 d’octubre contra un pla del govern —una coalició del partit Futur del milionari pro saudita, Hariri, i el partit proiranià, Hezbolá— de cobrar impostos per trucades via WhatsApp i Messenger. L’endemà, el govern ja havia retirat la proposta però les i els manifestants ja cantaven: “Revolució, revolució” i “El poble vol la caiguda del règim”, el crit de les revolucions de 2011.
Davant les divisions sectàries que van ser inserides en la pròpia estructura política del Líban, aquesta és una lluita de classes. Gent pobre i treballadora lluita contra un sistema que dona el 80% dels ingressos al 11% més ric, sigui quina sigui la seva religió, deixant al 89% de la població —cristians, musulmans, drusos…— el 20% dels ingressos restants per sobreviure.
A Xile, la proposta d’apujar el preu del bitllet del metro va provocar manifestacions massives i combatives. Va desfermar el cansament popular després d’anys de creixent desigualtat i mancances als serveis públics; és a dir, de l’aplicació del neoliberalisme.
A Hong Kong, les protestes ja porten 20 setmanes; han aconseguit l’objectiu inicial, la retirada de la llei d’extradició, però s’han convertit en un moviment més general per la democràcia. (Veure entrevista a baix)
Altres països que han vist protestes de masses durant aquests mesos inclouen Puerto Rico, el Sudan, Haití, l’Iraq, Egipte, Algèria, Equador… Les Armilles Grogues mantenen les seves mobilitzacions a França, on són només un exemple de les lluites socials. Les protestes per tot el món contra el canvi climàtic tampoc són alienes a aquesta dinàmica.
La reacció de ràbia davant les condemnes als i les dirigents independentistes a Catalunya, que s’ha estès a altres territoris de l’Estat espanyol, s’ha de veure com un exemple més d’aquesta dinàmica. (Veure a baix)
Totes aquestes lluites reflecteixen una sensació que la gent corrent està farta del sistema.
Col·lapse
Les revoltes es produeixen una dècada després del col·lapse econòmic que va marcar el començament d’una brutal austeritat. Van retallar els nostres salaris, van retallar els nostres serveis socials, van retallar llocs de treball i van saquejar els sistemes de pensions.
Sovint ens diuen que aquest sistema és la millor manera d’administrar la societat. Però el crac de 2008 va minar la legitimitat del capitalisme. Fins i tot els defensors del sistema van haver de reconèixer que havia fracassat.
Van dir que l’austeritat arreglaria les coses, però no s’ha aturat la crisi, només ha permès que els rics s’enriqueixin més, mentre la resta patim. La desigualtat obscena entre rics i pobres ha crescut i és més evident per a més persones. Ja no confien en els polítics que els han fallat repetidament.
Per aquesta raó, moltes protestes ja no passen per “camins normals”; no sorgeixen en resposta a convocatòries de partits d’esquerres, sindicats o moviments establerts.
De vegades, la dreta ha intentat aprofitar-se de la ràbia per buscar audiència. L’extrema dreta fingeix combatre una elit que està fora de contacte amb “la gent corrent”. En realitat, el feixisme no representa cap alternativa, sinó una forma encara més brutal de capitalisme.
Però si sembla que ningú més li fa cas a la gent, l’extrema dreta pot guanyar suport. Recordem que, sobretot en els seus inicis, sectors de l’esquerra van titllar a les Armilles Grogues de moviment reaccionari. Se sol identificar el vot a favor del Brexit simplement amb el racisme —que sí que és un factor— però per a molta gent treballadora el vot contra la UE reflecteix el rebuig a l’austeritat.
Direcció
Davant mobilitzacions que realment representen els interessos de la gent corrent i treballadora enfront d’un sistema explotador, és essencial que l’esquerra radical hi participi activament. La direcció que prenguin aquests moviments no està escrita, depèn de les idees i propostes que es presentin a la gent.
Això s’aplica a la necessitat d’expulsar d’ells l’extrema dreta i qualsevol idea que fomenti l’opressió i la discriminació. Però també cal combatre, dins dels moviments, la influència del reformisme.
Aquestes protestes poden enfrontar-se a les forces repressives de l’Estat, però aquesta combativitat no resol màgicament tots els problemes.
Sovint, els líders reformistes de sempre intenten afeblir les lluites, cridant a la desmobilització a canvi d’engrunes.
D’altra banda, de vegades hi trobem activistes nous que es deixen enlluernar per accions més aviat minoritàries, i que perden de vista la necessitat de guanyar un suport més ampli dins la classe treballadora, que és l’única força capaç de derrotar definitivament al capitalisme.
Idees
A cada lluita contra el sistema també hi ha una batalla interna d’idees.
Si volem que les lluites guanyin, no n’hi ha prou amb simplement donar-hi suport. Cal participar amb idees i estratègies que les puguin portar cap endavant, en funció de la situació concreta de cada moment. En això, un grup d’activistes anticapitalistes, marxistes, pot jugar un paper important.
No es tracta en absolut d’anteposar unes teories carques a la realitat. El marxisme de veritat (no la visió abstracta que surt de l’acadèmia ni les fórmules mortes que defensava la burocràcia stalinista) representa l’experiència de dos segles de lluites de classes, dos segles de lliçons essencials que ens poden ajudar a guanyar les lluites actuals i futures.
Les jornades de Marx21, que se celebren a Barcelona l’1 i 2 de novembre, seran una oportunitat per compartir idees i experiències, per promoure una anàlisi marxista del món i —sobretot— per parlar sobre com canviar-lo.
A l’acte final de les jornades de Marx21 hi haurà intervencions sobre les lluites a Equador, Puerto Rico, Hong Kong, França… Les jornades se celebren a Nou Barris, divendres 1 i dissabte 2 de novembre. Inscriu-te aquí.
