La #SentènciaProcés és un atac a la democràcia

Marx21

Aquest text es va redactar la tarda del 15 d’octubre. La situació canvia ràpidament però, com explica l’article, els arguments de fons no han canviat gaire als últims dos anys.

Castellano · Català · English

Les llargues penes de presó declarades el 14 d’octubre contra les i els presos polítics independentistes són un motiu d’indignació i ràbia per a qualsevol persona demòcrata. Tot i que esperada, la notícia va ser un xoc. Fins i tot el diari liberal britànic, The Guardian, va declarar que “Les sentències draconianes són una vergonya per a Espanya”.

Recordem les sentències: Oriol Junqueras, 13 anys; Raül Romeva, 12 anys; Jordi Turull, 12 anys; Dolors Bassa, 12 anys; Carme Forcadell, 11 anys i 6 mesos; Joaquim Forn, 10 anys i 6 mesos; Josep Rull, 10 anys i 6 mesos; Jordi Sánchez, 9 anys; i Jordi Cuixart, 9 anys.

Totes són escandaloses. Aquí només cap destacar dos aspectes.

Carme Forcadell ha estat condemnada per sedició pel fet d’haver, com a Presidenta del Parlament català, actuat en funció dels desitjos, democràticament expressats a les eleccions, de la població del país. El Tribunal Suprem l’ha empresonada per permetre un debat parlamentari sobre un referèndum. És un precedent terrible.

Els dos Jordis han estat condemnats per sedició pel seu paper destacat en unes manifestacions pacífiques. De nou, un precedent terrible i de gran envergadura. Com s’ha preguntat la PAH, en un excel·lent comunicat: “És sedició manifestar-se per desobeir una ordre judicial? És llavors sedició concentrar-se per aturar un desnonament?”

Tot això demostra de nou que l’Estat espanyol (no la gent espanyola, sinó l’estat com a tal, sobretot les clavegueres: “l’estat profund”) tem la mobilització massiva ciutadana. I aquesta li preocupa molt més que les accions armades d’ETA. Mai van acusar de sedició ni a militants d’ETA ni a la direcció política abertzale, tot i que, per descomptat, el moviment abertzale va patir una brutal repressió, mitjançant altres instruments, legals o no.

En tot cas, es confirma la seva hipocresia. Els partits de l’estat sempre han insistit que “sense violència es podia parlar de tot”. Ara queda clar que és mentida.

Estem davant d’un nou retrocés greu dels drets civils, i especialment del dret a protestar.

Mobilització de rebuig

La sentència va provocar una reacció popular i immediata, en forma de protestes massives. El matí del 14 d’octubre, manifestacions estudiantils van anar en columnes des de les universitats fins al centre de Barcelona, ​​on es van aplegar amb molts milers més de persones, en protestes per tota la ciutat.

Durant el matí, es va estendre la crida de anar a l’aeroport del Prat. La inspiració segurament va venir de les mobilitzacions de Hong Kong; és una nova mostra de com les lluites són internacionals i es reforcen mútuament. Amb el transport públic paralitzat, enormes columnes de manifestants van ocupar l’autovia per caminar fins a l’aeroport. Va arribar a haver-hi escenes increïbles al Prat, amb potser desenes de milers de persones ocupant diferents parts de l’aeroport. Es va viure una terrible brutalitat per part de les forces policials —tant Mossos com policia espanyola— que fins i tot van colpejar a periodistes, i van disparar bales de goma —il·legals a Catalunya— provocant la pèrdua d’un ull a un jove a l’aeroport. Al final, bastants manifestants van recórrer a extintors, mànegues d’aigua, escuts improvisats… per defensar-se dels atacs policials.

Mentrestant, hi va haver talls de carreteres per tot el territori, incloent a l’AP7, l’autopista de Catalunya a França.

Al vespre, hi va haver concentracions a multitud de ciutats i pobles de tot Catalunya. La Plaça de Sant Jaume a Barcelona estava tan plena que era impossible tan sols acostar-se.

I al final de la nit, hi va haver protestes davant la comissaria de la Policia espanyola a Via Laietana, Barcelona, ​​un lloc conegut sota la dictadura franquista com a centre de tortures. La Policia espanyola va protagonitzar càrregues violentes contra la gent concentrada, colpejant fins i tot a persones grans que es trobaven allà.

En el moment d’escriure, hi ha més accions, a una escala una mica menor, però encara importants. De totes maneres, hi ha moltes altres convocatòries importants en el calendari. Està per veure com transcorren les protestes als propers dies.

Tsunami_ElPrat6.jpg

Solidaritat internacional

La veritat és que el moviment independentista es va despertar tard i de manera desigual a la necessitat de connectar amb activistes i moviments socials en altres països. (Una iniciativa des dels moviments socials va ser WithCatalonia.org).

Ara ha quedat clar, de nou, que no es pot esperar res de la Unió Europea o d’altres governs, que donen tot el suport al seu soci, el govern espanyol.

En canvi, hi ha cert suport internacional per part de la gent: hi ha hagut concentracions de solidaritat a bastants ciutats d’altres països, com a Nova York, Montréal, París, Londres i Manchester a Anglaterra, Glasgow i Edimburg a Escòcia, fins i tot una petita acció a Varsòvia. Dit això, bastants protestes van ser convocades exclusivament per grups a l’exterior de l’ANC, o bé per CDRs a l’exterior, i conformades més per persones catalanes que viuen fora que no per gent local; és una cosa que s’haurà d’intentar canviar.

Respostes polítiques a l’Estat espanyol

Igual que a Europa, hi ha hagut respostes ciutadanes davant les sentències a diferents parts de l’Estat espanyol.

Els moviments bascos, i sembla que no només l’esquerra abertzale, han entès perfectament el seu significat i van respondre amb unes 200 concentracions per tot Euskal Herria: s’ha convocat una manifestació central per al dissabte 19 d’octubre que es preveu enorme. També hi ha hagut concentracions a bastants ciutats de Galícia, de les illes Balears, Granada i Sevilla a Andalusia… Hi ha protestes programades per al dimecres 16 d’octubre, com una concentració a la Puerta del Sol impulsada per l’admirable plataforma, Madrileñ@s por el Derecho a Decidir.

Però des del “mainstream” polític de l’Estat espanyol, la reacció ha estat previsible i depriment.

Denunciem, i amb raó, el “trifachito”, sabent que és important no perdre els matisos i entendre que el PP i Cs no són el mateix que l’extrema dreta… però en aquest tema no faciliten gens aquesta tasca. Tota la dreta —des de Cs fins als grupuscles feixistes— ha demanat més mà dura. En tot cas, en aquesta web parlem sovint de com combatre l’extrema dreta i no cal repetir-ho aquí.

La resposta de Pedro Sánchez va confirmar el gir cap a la dreta que ja vam veure en les seves amenaces a l’Open Arms i el tancament dels ports a la gent refugiada. Part de la seva hipocresia va ser la declaració que “Si deixem de banda els extremismes, podem iniciar una nova etapa en què la tornada de la concòrdia sigui un dels principals pilars de Catalunya.” Ho va dir en el mateix dia en què la policia espanyola, enviada especialment a Catalunya pel seu govern, estava reprimint persones que es manifestaven pacíficament.

Però el més hipòcrita va ser la seva afirmació que el respecte vers els tribunals suposava el “compliment íntegre” de la sentència, excloent així la possibilitat d’un indult. Sembla que s’oblida dels casos de l’exministre José Barrionuevo i altres alts càrrecs de l’anterior govern socialista a la guerra bruta contra l’esquerra abertzale, que van ser parcialment indultats pel PP el 1998, després de pocs mesos a la presó. En aquella ocasió, el PSOE va exigir el “indult total”. El govern socialista de José Luis Zapatero va concedir 62 indults en casos de corrupció. Es veu que en aquests casos no calia “respecte vers els tribunals”.

Pablo Iglesias va ser una mica millor, parlant de diàleg, expressant solidaritat amb les i els presos, dient que la sentència és injusta i assenyalant la hipocresia del PSOE sobre el tema d’indults. Tot i això, va insistir que “Tothom haurà de respectar la llei i assumir la sentència”. De les seves proclames sobre “asaltar los cielos” ja no queda ni tan sols una memòria llunyana. També va afirmar que “Unides Podem ha de representar una altra idea d’Espanya”: sembla no reconèixer que una part important de la població de Catalunya no vol formar part de cap “idea d’Espanya”.

Catalunya en Comú va estar més a l’alçada, sumant-se a les protestes. Jaume Asens —ell mateix un advocat— va titllar la sentència d’“injustícia”, afegint: “Amb aquesta condemna, avui són els independentistes, demà pot ser la PAH o d’altres. S’equivoquen els que creguin que això no va amb ells. És un atropellament contra uns, però una amenaça contra tots.”

Tsunami_ElPrat2.jpg

El bloc independentista?

Què podem dir dels partits i moviments independentistes?

La reactivació del moviment al carrer és evidentment positiva, però queden les preguntes de fons pendents des de l’octubre 2017. No va ser només la repressió: alguna cosa va fallar dins de l’independentisme i —tal com portem temps argumentant— s’ha d’analitzar i solucionar això si es volen evitar més decepcions.

El “pas enrere” després del referèndum per part dels partits del govern —especialment de l’espai de Convergència, però també, en un altre sentit, d’ERC— va revelar aspectes fonamentals, que encara pesen.

Un partit burgès com Convergència (per molt que canviï de nom) es va deixar arrossegar per les seves bases (més aviat petit-burgeses) per donar suport a la independència. No obstant això, en el moment de la veritat, no va estar i mai estarà per la ruptura que cal per aconseguir la independència. Encara menys volen els canvis socials fonamentals que són, per a molta gent treballadora, un motiu clau per voler la independència.

El revolucionari socialista i independentista irlandès James Connolly va escriure fa més d’un segle: “Si demà expulseu l’exèrcit anglès i hisseu la bandera verda [republicana] sobre el Castell de Dublín, llevat que emprengueu l’organització d’una república socialista tots els vostres esforços hauran estat en va.” Això s’aplica igualment a la república catalana; el canvi social hauria de ser tant el motor com la principal raó de ser de la lluita per la independència. Però això implica una estratègia que no compta amb Convergència.

I no vol dir optar per un altre partit “més independentista”, en la línia dels espais “hiperventilats” que estan sorgint davant la decepció amb els partits actuals; la dreta xenòfoba i neoliberal no forma part d’un canvi positiu, per molta estelada que agiti.

En principi ERC sí que vol la independència i també més justícia social. El problema és que si segueix lligada a Convergència, i si segueix basant-se en la gestió del sistema actual des de les institucions, no es compliran cap d’aquests desitjos. De nou, no es tracta de “traïcions” per part d’individus, sinó de les limitacions d’una política, en aquest cas, socialdemòcrata.

Fa dos anys, aquests partits es van fer enrere en el moment clau, i les raons d’això segueixen vigents. Si es manté la mateixa estratègia, de bloc ampli independentista, de la mà de polítics burgesos, no hi ha motiu per pensar que no es repeteixi la decepció. Aquests mateixos dies, tenim l’espectacle dels Mossos, força policial controlada per Convergència, reprimint manifestants que protesten contra sentències que afecten dirigents convergents. Quim Torra anima la gent a manifestar-se i Miquel Buch justifica la brutal actuació policial.

I ara què?

Davant d’aquest escenari, a més d’impulsar les mobilitzacions actuals, cal plantejar-se les qüestions estratègiques de fons. Si volem que les coses surtin de manera diferent, cal fer les coses de manera diferent. Cal superar el model del “bloc transversal independentista”, de la mà de partits del sistema.

L’alternativa, però, no pot ser un moviment limitat a l’esquerra radical independentista. Cal obrir el moviment en un altre sentit, en el sentit de classe. Si realment creiem que la gent treballadora de Catalunya té alguna cosa a guanyar amb la independència, en termes socials i materials, hem de orientar-nos en aquesta classe, com a classe, no només en la mesura que una persona treballadora se senti “indepe”.

Cal impulsar la lluita pel canvi social i nacional, de manera prioritària, als barris obrers i castellanoparlants. Passos endavant en aquest sentit obririen el camí per construir aliances i solidaritats amb la gent treballadora de la resta de l’Estat espanyol. D’aquesta manera s’escaparia de la dicotomia buida entre un “unilateralisme” —que és justificable en l’abstracte, però incapaç de superar la repressió estatal— i la idea d’un “canvi pactat amb l’Estat”… quan és evident que l’Estat no vol cap canvi.

Algunes persones, en alguns barris, ja treballen en aquesta direcció, però s’hauria de generalitzar i sistematitzar com a orientació de l’esquerra radical sobiranista. En un article recent, “El Mandat del 3 d’Octubre”, dues activistes destacades de la CUP, Laure Vega i Maria Sirvent, defensen una cosa més o menys en aquest sentit. Argumenten que: “El Mandat de l’1-O ha quedat buit de contingut i sense possibilitat de transformar-se en estratègia. En aquesta relectura dels fets d’octubre, es proposa a l’independentisme focalitzar-se en les forces desplegades durant la jornada de vaga general del 3-O.” Encara està per veure si la CUP aplica aquesta visió i com.

Les manifestacions d’aquests dies inclouen gent d’espais molt més enllà de l’independentisme. El divendres 18 d’octubre, dos sindicats catalanistes han convocat una vaga general. És tasca urgent de l’esquerra radical de Catalunya treballar per teixir les connexions entre la lluita nacional i la lluita social, enteses ambdues com processos d’alliberament i canvi des de baix, no com meres gestions i reformes des de dalt.

Mentrestant, a la resta de l’Estat, és urgent mobilitzar la solidaritat contra la repressió. No cap la “neutralitat” davant un atac tan greu contra els drets democràtics.


Amb les nostres forces reduïdes, la gent de Marx21 defensem aquesta visió, tant dins com fora de Catalunya. Si t’interessa col·laborar amb la nostra xarxa, o només vols saber més, deixa les teves dades aquí, o apunta’t per a les nostres jornades,  l’1 i 2 de novembre.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s