Jorge Mancebo
CA ES
Aquesta setmana, la notícia de l’apertura d’un nou centre vinculat a l’extrema dreta al barri obrer i multicultural d’Orriols, Casal Romeu, propicià que més de 300 activistes del barri i de València es congregaren en protesta al crit de “No passaran” i “València serà la tomba del feixisme” reivindicant un barri lliure d’odi. La organització Valentia Forum pretén instal·lar el seu local, no casualment, en un dels barris amb més multiculturalitat i desigualtat econòmica de la ciutat.
A l’acte de presentació, acompanyat de membres d’España2000 i de la seu neonazi El Galeón, agermanat a Hogar Social (Madrid), posà en marxa l’inici d’un nou projecte identitari a la ciutat, el qual pretén ser un lloc de referència per al moviment ultradretà al País Valencià, i reforçar els vincles de l’extrema dreta tradicional amb les principals associacions “culturals” lligades al regionalisme antivalencianista i catalanòfob. En paraules del líder d’Espanya2000, José Luis Roberto, “El Coix”, pretén ser un local d’unitat per als grupuscles “patriòtics i nacionalistes”.
Aquesta organització però, Valentia Forum, vol mostrar-se com una associació cultural, amb una biblioteca oberta i presentar el nou local com un espai de debat respecte les qüestions polítiques i culturals. Així mateix, encara que presenten aquesta imatge de “legitimitat”, els lligams amb els principals actors violents del territori no s’han fet esperar, membres de El Galeón (Elda), els principals aliats del moviment identitari, ja tenen un recorregut farcit de violència i procediments judicials: (radiografiats membres de la seu El Galeón, amb l’anterior marca de referència, Lo Nuestro) al Setmanari El Temps, a l’article “La nova pell de la ultradreta”[1]. Tot i que volen aconseguir legitimar la seua imatge en la ciutat de València, i sobretot al barri d’Orriols, aquesta estratègia forma part dels moviments anomenats “identitaris”.
A la portada de la pàgina de Facebook Valentia Forum, podem observar els quatre eixos ideològics: justícia social, identitat, sobirania i Europa de les pàtries. En 2017, va firmar-se l’anomenat “Manifest ultra” per organitzacions arreu l’estat com Ibèria Cruor (Jaén), Acción Social (Cádiz), Málaga 1487 (Málaga), Asociación Cultural Alfonso I (Cantabria), Centro Social i Nacional (Salamanca), Lo Nuestro (Murcia: actualment inactiva, però amb la refundació de la seu neonazi “El Galeón” defensant exactament el mateix: “defensa de la soberania nacional”, “justícia social”, “preferència nacional” i “defensa dels valors espanyols”). Un acord que reflecteix l’estratègia unitària que aquestes organitzacions, amb matriu nacional-socialista, amb menys o més èxit, pretenen consolidar. Encara que existeixen diferències entre elles, sobretot territorials, una vegada més, proven de crear una marca consolidada, amb els quadres que han anat arrastrant aquests anys.
Tal i com estem veient els darrers anys, i apunten diversos especialistes, el terrorisme i la violència neonazi es perpetua i creix, obrint el debat de comparar-lo amb la violència gihadista, per això mateix cal repassar aquest magnífic article sobre l’evolució i el terrorisme neonazi els darrers anys: “ocho años de la matanza de Utoya” (Ramos, 2019)[2].
Aquests col·lectius encenen la flama del racisme més virulent: la islamofòbia com a corretja de transmissió principal, l’antigitanisme, l’antisemitisme… i tota mena de racisme en general, fomentant un caldo de cultiu que acaba amb violència i atacs mortals. Aquest mateix any, hem vist atacs massius a mesquites i sinagogues com l’atemptat de Christchurch (Nova Zelanda), que va acabar amb la vida de 51 persones o en Pittsburgh (els Estats Units) cobrant-se 11 morts, entre malauradament, molt altres més als llargs dels darrers anys, deixant de ser casos aïllats, sinó més aviat la conseqüència de la normalització del discurs d’odi. Aquestes organitzacions comparteixen una retòrica similar, basada en un fart discurs anti-immigracionista i activitats sustentades en la preferència nacional, especialment en arreplegades de menjar. Així mateix, centren, per el moment, totes les seues activitats en els barris humils, treballant a mitjà i llarg termini buscant eixir de la irrellevància política i tornar a implantar a l’actualitat els anhels dels vells feixismes.
A la foto Steven Bissuel, segon per l’esquerra, líder de Bastion Social. Sébastien de Boëldieu, al mig, responsable de relacions internacionals de CasaPound. Melissa Ruíz, segona per la dreta, líder de Hogar Social Madrid, en una trobada de CasaPound a Roma el setembre de 2017.
El “feixisme del tercer mil·lenni”
No és novetat l’obertura del local del Casal Romeu, els homòlegs italians, Casa Pound, una organització que ella mateixa s’autodefeineix com el “feixisme del tercer mil·lenni” ja han obert centenars de locals arreu d’italià, protagonitzant múltiples episodis de violència. La marca principal a l’Estat espanyol, Hogar Social, està en Madrid, capitanejada per Melisa Ruíz, encausada pels atacs islamòfobs de l’organització neonazi contra la Mezquita M-30 i que a més és el punt de connexió amb els principals moviments germans de la resta d’Europa.
La líder de l’organització neonazi i referent, pregona un discurs antifeminista, xenòfob, i ultranacionalista. No és cap sorpresa veure dones al capdavant d’aquestes organitzacions d’extrema dreta, algunes referents com Marine Le Pen (RN), o Alice Weidel (AfD) – dona i lesbiana- són les principals caps visibles d’organitzacions d’extrema dreta, encara que el rerefons del seu eix ideològic forme part d’una mentalitat patriarcal, natalista i conservadora.
Per tant, l’estratègia és anteposar la nació als drets socials, enfrontant els diferents col·lectius vulnerables sota la seua idea de “nació” i un discurs de “classe” nacional, això sí, excloent, reaccionari i violent, contra els processos migratoris i les refugiades, reivindicant que la identitat està en perill davant la globalització. Encara que, en el fons, apunten a unes elits abstractes, no es més que una estratègia per créixer i propagar-se, ben lluny de protagonitzar una lluita de classes real, perquè els seus vertaders enemics són les minories i tots aquells qui no combreguen amb les seues idees.
A més, en paraules de Melisa Ruíz en unes declaracions a Público, declaren que amb nostàlgia no es guanya, així mateix abandonen tot allò que els pot identificar amb el passat, eviten deixar-se veure amb simbologia nazi o feixista portant una estètica molt ben acurada. A les manifestacions podem trobar banderes nacionals i logos de l’organització, i reivindicacions de lemes maximalistes: “mantenir-se en peu en un món en ruïnes”, o imatges que recorden a batalles heroiques com “Les Termòpiles” o en el cas del Casal Romeu, vinculant-lo a un guerriller que participà en la guerra d’independència.
L’estratègia de comunicació, una de les claus importants per entendre la “nova política”, passa per la normalització als mitjans, des dels claveguerams dels fòrum d’internet, creant portals digitals, o aconseguint ser altaveu en els principals mitjans convencionals, qui amb freqüència els donen espais tractant-los com una opinió legítima. I es que els hereus del feixisme (neofeixistes), han aprés del passat, i ja fa temps que llegeixen autors tradicionals de l’esquerra, com Gramsci o Marx, sabent que l’èxit polític rau en la batalla de les idees, així mateix, aprofiten les fragilitats quotidianes i estructurals i les conseqüències del model neoliberal, perquè on hi ha precarietat hi ha por; de la mateixa manera inseguretat, i aquesta és la clau per aconseguir convèncer, ampliar les seues organitzacions, instal·lar discursos i relats entre la gent humil, i justificar la violència i el seu odi contra les qui més pateixen.
Reivindicacions “obreristes”
En aquest sentit, no ens ha d’estranyar veure’ls apropar-se a reivindicacions obreristes i a favor dels drets de la classe treballadora, on els hi és clau propagar el seu discurs tòxic. A més a més, el discurs camaleònic que presenten, edulcorat de proclames socials i reivindicacions clàssiques de l’esquerra, confonen a la classe treballadora, permeten el trasbalsament de militants d’esquerres a les seues files, o fa comprar a “mitges” una part del discurs, considerant-los un actor més que cal atendre. El relat perfecte dels “bons” salvadors, tal com va créixer el nazisme i el feixisme: dividint les classes populars, i construint un discurs de “seguretat autoritària”, conservadorisme i tradicionalista.
En el cor de la precarietat, els barris on més pateixen la vulnerabilitat, són entesos com a contextos més fràgils al sofriment i la violència del neoliberalisme, i veuen una oportunitat d’introduir discursos xenòfobs i excloents, a més que el racisme social i d’Estat està instal·lat a l’estructura social, el qual ja ha matat, exclòs i discriminat sistemàticament miyjançant diferents violències: les organitzacions neonazis i racistes ho saben i només llancen més gasolina al foc, empitjorant encara més aquesta situació. Un altre punt que cal remarcar és la indiferència i l’individualisme que ens aboca aquesta societat, on la inseguretat traspassa a convertir-se en odi, perquè tenim aprés que els nostres drets són individuals, i no patrimoni del conjunt de la societat.
El discurs que plantegen aquestes organitzacions apel·la als sentiments i les emocions de la gent, així doncs, aprofiten els escenaris dolorosos com els atemptats terroristes, les catàstrofes mediambientals o les desgràcies convertides en shows televisius per donar-se propaganda i erigir-se com a punta de llança contra les elits, simplificant els problemes complexos de la gent humil i construint una distòpia entre “nosaltres i ells”. Així, els hi és fàcil criminalitzar les refugiades, tractant el drama com una conspiració i no apuntant a les causes de la guerra, persecucions polítiques i la misèria estructural.
Per tant, l’extrema dreta ens proposa una guerra cultural (enverinada) davant aquells consensos establerts com a societat en matèria de drets humans, allò de la correcció política, intoxica els debats quotidians, tornant a replantejar debats que abans no teníem: la defensa dels drets humans, i els avanços socials. Per altra banda, és important analitzar el llenguatge i les formes que travessen el rerefons, colpejant l’ètica, els valors humanistes i la moralitat, introduint el fenomen “políticament incorrecte”, venent una imatge de “rebels” i “víctimes” contra tot aquell discurs que defensa les minories. La trampa de l’extrema dreta és clara, enfrontar i dividir les treballadores: dones, comunitat LGTB, musulmanes, ecologistes, sindicalistes…
Protestes contra l’obertura del centre vinculat a l’extrema dreta, Casal Romeu. Foto: David Segarra.
Lluita veïnal i unitària
Així mateix, el darrer dissabte, el moviment veïnal del barri obrer i multicultural d’Orriols va convocar una concentració pacífica, amb la participació d’entitats i col·lectius del barri, i amb activistes de València, sumant així unes 300 persones. I és exactament això el que no volen, que la gent unida, diversa, treballadora i humil es mobilitze contra l’odi, l’exclusió, la precarietat i la violència. Perquè els veritables problemes de la gent són la pèrdua de drets i llibertats en general, i en definitiva, l’embat del capitalisme que oprimeix les vides de la majoria de la gent. No obstant això, mai resoldrem els problemes de la gent humil sense unir-nos, acceptar i reconèixer-nos en la nostra diversitat i diferències a l’hora d’entendre el món.
Per tant, és necessari identificar l’enemic(s), i saber que les lluites entre nosaltres, no són més que l’execució d’un pla i un marc, que ens proposa el neoliberalisme i l’extrema dreta, una trampa ben ordida. La lluita pel tancament del local Romeu, lligat a l’extrema dreta, serà llarga, però hem d’aprendre d’altres experiències, com la lluita del moviment antifeixista contra l’organització neonazi i paramilitar d’Alba Daurada a Grècia, ja molt debilitada. El moviment unitari Keerfa, un dels principals precursors del macro-judici per l’assassinat (ara fa 6 anys) a Pavlo Fyssas, encara crida a les mobilitzacions per extirpar tota possibilitat de supervivència de l’organització i pel tancament dels seus locals i tota mena d’espais, amb els principals clausurats; o el tancament del centre neonazi Tramuntana a Catalunya, organització vinculada al partit d’extrema dreta i islamòfob PxC, en la qual la lluita veïnal i popular impulsada per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (Catalunya) va aconseguir debilitar-lo, fins el seu tancament. Les mobilitzacions i protestes àmplies, l’assenyalament i mobilització continuada, així com les pressions judicials funcionen si colpegem juntes.
Així mateix, és necessari una estratègia comuna, accions unitàries de tots els sectors possibles, i treball conjunt per una mateixa causa entenent la situació concreta de la nostra realitat concreta. És hora de multiplicar la solidaritat entre la gent, compartir lluites i teixir complicitats en tot allò que ens afecta, acompanyar-nos en la nostra proximitat i defensar la vida com un bé comú, de barri a barri, poble a poble, braç a braç. No com una frase dita, sinó com una premissa que transforme la nostra realitat i els anhels col·lectius. No hi ha recepta màgica ni camí curt, més enllà que la capacitat que tinguem per treballar i retrobar-nos al front.
[1] Lagunas, J.C. (2017). “La Nova Pell de la Ultra Dreta”. El Temps, (1723). Recuperat de: https://www.eltemps.cat/article/1629/la-nova-pell-de-la-ultradreta-lonuestro
[2] Ramos, M. (2019) Ocho años de la matanza de utoya. La Marea. Recuperat de: https://www.lamarea.com/2019/07/23/ocho-anos-de-la-matanza-de-utoya-la-evolucion-del-terrorismo-neonazi/
Jorge Mancebo és activista de Crida Contra el Racisme
