Marx21
ES CA
Acaba per fi aquesta llarga campanya electoral. Ja vam fer balanç de les eleccions legislatives, aquí comentarem els diversos comicis del 26 de maig.
Sobre el 28A vam dir: “Hi ha molts titulars sobre les eleccions…: la victòria del PSOE de Pedro Sánchez; l’entrada al Congrés espanyol de l’extrema dreta de VOX; la contínua importància de la lluita catalana…” Es podria dir més o menys el mateix aquesta vegada.
En termes globals, el PSOE va ser el gran guanyador de la jornada electoral, pujant en un milió de vots a les municipals i duplicant el seu suport a les europees, alhora que va ser el primer partit votat a gairebé totes les autonomies en què se celebraven eleccions. Com veurem, també hi ha problemes, com a Madrid, on la dreta pot governar… i en tot cas el PSOE no deixa de ser el que és.
Pel que fa a l’extrema dreta, VOX va patir una baixada significativa respecte a les legislatives de fa un mes, però va tornar a obtenir un suport molt preocupant i no deixa de representar una greu amenaça.
Finalment, el creixent suport a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) —incloent el fet d’haver guanyat a Barcelona ciutat per primera vegada des dels anys 30— confirma de nou la vigència de la lluita nacional i també el continuat (encara que desigual) gir d’aquesta lluita cap a l’esquerra.
Repassem els comicis per després treure unes conclusions generals.

Eleccions municipals

Com s’ha comentat, el PSOE va guanyar en general, però en les eleccions municipals hi ha mil matisos i factors locals. Aquí només cal assenyalar alguns punts.
A Madrid, els conflictes interns de l’espai de Podemos es van cobrar factura (més sobre això a baix). La candidatura de Manuela Carmena va ser la més votada, però va patir pèrdues. S’obre la possibilitat d’un pacte “trifachito”, entre el PP, Ciutadans (Cs) i VOX. Segons algunes visions, això no seria una novetat perquè “amb el PP, ja havia governat l’extrema dreta”; en realitat, seria un altre greu pas, com el pacte d’Andalusia, cap a la normalització d’un partit realment d’extrema dreta com és VOX. Això no es pot comprendre si es nega la diferència entre VOX i la resta de la dreta.
En el moment d’escriure, la situació està oberta. La direcció de VOX exigeix reconeixement públic —negociacions sobre programa i una foto de “família” amb el PP i Cs— a canvi dels seus vots. Cs, en canvi, vol formar govern amb el PP però intenta mantenir distàncies (de cara a la galeria, almenys) respecte a VOX. Es nota que el fet d’assenyalar VOX com d’extrema dreta obliga el partit taronja a fer aquests malabarismes.
Encara és possible que Carmena repeteixi mandat… però si ho aconsegueix serà amb polítiques que s’apropin cada vegada més a les del PSOE.
Hi ha notícies relativament bones d’Andalusia. Fa un mes, a les legislatives, VOX va obtenir 611.220 vots. Aquesta vegada, va rebre menys de la meitat de suport a les europees, amb només 288.154 vots. A les municipals, es van comptabilitzar 125.630 vots de VOX, però aquesta xifra és enganyosa, perquè exclou milers dels seus votants als municipis on no va obtenir representació. Mentrestant, a El Ejido, on fa un mes VOX va ser el primer partit votat amb el 30%, aquest cop va sortir segon a les municipals, amb gairebé el 25%, i a les europees va ser la tercera força amb el 21%. Encara és un greu problema, però confirma el que ja se sabia; la majoria dels seus votants no tenen (per ara) un ferm compromís amb la política ultra i es pot reduir el suport a VOX, si es treballa bé.
La notícia estrella a Barcelona és l’estreta victòria d’Ernest Maragall, d’ERC, sobre Ada Colau.
És veritat que Ada ha estat demonitzada tant per la dreta com per alguns sectors independentistes. També és cert que el mandat de Barcelona En Comú ha inclòs polítiques qüestionables —lluny de la visió dels moviments socials que se suposa que anaven a reflectir— així com un culte a la personalitat que alguns comparen amb el peronisme. En realitat, el mandat dels Comuns no ha estat tan dolent com diuen alguns ni tan bo com diuen altres; ha reflectit les contradiccions del reformisme d’esquerres, més fort en allò simbòlic que en allò concret. Ja sabem que és impossible canviar el món des del municipalisme, però per això és millor no prometre fer-ho.
ERC ha fet passos molt interessants recentment, apostant per gent nova, i incloent persones migrades i/o racialitzades a les seves llistes, en posicions de sortida. És un dels factors dels seus excel·lents resultats. Un bon exemple en aquestes eleccions és Omar Noumri (ERC), de Castelló de Farfanya, que serà el primer alcalde musulmà de les comarques de Lleida, amb una majoria absoluta. Tristament, el candidat d’ERC a Barcelona no reflecteix aquesta nova política: Ernest Maragall va passar molts anys al centre de la gestió socialista de la ciutat. Si aconsegueix l’alcaldia, quedarà per veure amb quins aliances ho fa i, sobretot, quines polítiques aplica.

Podemos

L’any 2015, les confluències que incloïen Podemos van marcar unes victòries impressionants, sobretot a Madrid i Barcelona. Aquesta vegada, el quadre és molt diferent. Un factor evident ha estat la fragmentació del “espai Podemos/Comuns”, amb dues o fins i tot tres candidatures enfrontades en alguns municipis. Per descomptat, cada facció culpa les altres i és impossible atribuir les responsabilitats en cada contesa específica.
Però sí que hi ha uns factors importants subjacents a tota la resta.
Tot el projecte de Podemos, des del principi, es basava en un populisme d’esquerres que havia de permetre l’arribada ràpida a les institucions, i des d’aquí una gestió progressista de l’Estat. En 2014, Pablo Iglesias va descriure Podemos com “una organització política que és aquí per guanyar i per formar govern”. Va declarar que “El cel no es pren per consens: es pren per assalt”. Mentre Podemos pujava en vots, semblava funcionar, però quan aquest avanç es va frenar, tot es va enfonsar.
El consens comporta problemes —dóna el dret a veto a cada minoria— però l’alternativa ha de ser un funcionament democràtic, amb ple debat, sobretot a les bases, i decisions preses per (la) majoria. Però la manera de funcionar de Podemos no ha estat aquesta, sinó més aviat decisions preses des de dalt, de vegades ratificades en votacions online exercides més per fans que han vist Iglesias a la TV que per activistes que han participat en el treball del partit i en els debats. D’aquesta manera, la cúpula es converteix en una mena de cort, en la qual els plebeus exteriors no poden incidir, i en la qual no hi ha manera de resoldre les disputes excepte mitjançant purgues i desqualificacions. Per alguna cosa Joc de Trons és la seva sèrie preferida.
Encara més fonamental és el fet que no es pot reformar el sistema des de l’estat. L’estat real (el que algunes persones diuen l’estat profund) existeix per defensar el sistema actual. Per això, el marxisme revolucionari manté —en base a l’experiència de la Comuna de París en 1871— que cal abolir l’estat capitalista, no intentar manejar-ho. Abans de guanyar les eleccions, els dirigents reformistes neguen aquest caràcter hostil de l’estat, però un cop al poder es neguen fins i tot a dur a terme reformes, al·legant que l’estat profund no els dóna cap marge per maniobrar (a baix mirarem l’exemple de Syriza a Grècia).
En resum, darrere de les batalles faccionals (en les que segur que hi ha actors més d’esquerres i altres més de dretes) la realitat és que la caiguda de Podemos flueix de les contradiccions innates del projecte. No hi ha solució mitjançant un relleu de cares, canvi en els noms de les candidatures, logos… Cal una estratègia molt diferent.

Candidatures d’Unitat Popular (CUP)

Va ser una jornada electoral decebedora per la CUP. En general, va perdre vots i regidories. És una llàstima perquè, malgrat les crítiques, la CUP segueix sent un dels espais polítics anticapitalistes més significatius i interessants d’Europa.
Una pèrdua molt important va ser el fet de quedar fora de l’ajuntament de Barcelona en perdre gairebé la meitat dels seus vots i no assolir el mínim del 5%. És una mala notícia per a molta gent compromesa amb les lluites socials que forma part d’aquest espai. També és cert que el resultat és fruit en part dels errors comesos a la capital catalana durant els quatre anys anteriors, amb mostres del sectarisme que —tristament— també forma part de la CUP.
A baix comentem un dels exemples en sentit contrari, on una alcaldia de la CUP ha aconseguit convèncer a més gent del seu projecte municipal. No obstant això, no n’hi ha prou amb una bona gestió local. Els temes polítics globals també són importants, i és obvi que l’estancament de la lluita per la independència és un repte central.
En aquesta qüestió la CUP no ha sabut oferir una resposta convincent. No planteja propostes que vagin més enllà de repetir —se suposa que amb més ganes— les mateixes estratègies i les mateixes aliances que ja han demostrat que no funcionen, una mena de Procés 2.0. El fet d’estar en minoria dins l’independentisme fa encara més important presentar propostes convincents de lluita, que responguin a la situació real alhora que permetin superar-la.
A les lluites socials, una part de la seva militància fa un treball excel·lent, però altres sectors van en sentit contrari, defensant fórmules sectàries que no connecten amb amplis sectors de la gent treballadora. Això no només debilita els moviments, també allunya activistes que d’altra manera podrien acostar-se a la CUP.
El potencial d’una estratègia més constructiva és evident en alguns municipis. A Ripollet, per exemple, una coalició municipalista al voltant de la CUP va tornar a ser la força més votada, pujant del 33,7% a gairebé el 40%. Sota el seu mandat sembla que han aconseguit combinar polítiques socials generals amb mesures més trencadores, per exemple contra l’homofòbia. De prop hi deu haver coses criticables, però el seu èxit en aconseguir un suport ampli cap a aquesta política queda patent amb els seus resultats. Que una candidatura tipus CUP aconsegueixi això en un municipi fortament castellà parlant, amb molta gent que encara s’identifica amb Andalusia, Extremadura etc., demostra el valor i el potencial d’una política anticapitalista amb una base de classe social, no d’un “radicalisme” merament de retòrica.

Autonòmiques

El PSOE va ser el primer partit votat a la gran majoria d’autonomies on es van celebrar eleccions. Aquí només es faran un parell d’apunts.
A la Comunitat de Madrid, hi ha el risc d’un pacte tipus trifachito. Part del problema és la fractura de l’espai de Podemos, aspecte comentat a dalt. Igual que a la ciutat, està per veure què passa.
A la comunitat d’Aragó, el 2015, Podemos va obtenir el 20,5% i 14 escons; ha caigut al 8% i 5 escons. A Navarra, Podem va caure de 7 a 2 escons; a Astúries de 9 a 5…
A Castilla y León la caiguda va ser encara més dramàtica. El 2015, Podemos va obtenir 10 escons amb el 12%. Aquesta vegada, Podemos-Equo va obtenir només 1 escó amb el 5%, mentre que una candidatura d’IU, Anticapitalistes i altres forces va obtenir el 2,3% però cap escó. L’únic escó obtingut per VOX en aquesta comunitat va ser a Valladolid. Aquí les dues candidatures de l’espai Podemos/IU/Anticapitalistes gairebé van quedar igualades… però es van quedar sense escó. Amb la suma dels seus vots haurien superat VOX, el que potser hauria deixat fora a la formació ultra. No sabem qui té la culpa de la divisió. En tot cas, té sentit impulsar una candidatura pròpia, més coherent i anticapitalista, si aquesta forma part d’un projecte real de lluita, més enllà de la contesa electoral, és a dir, si la campanya electoral ajuda a enfortir al moviment i a l’esquerra de base. Si no és així, cal plantejar-se la seva utilitat.

Europees

El quadre global europeu és el de la caiguda dels partits establerts de centre, i d’una pujada del feixisme i l’extrema dreta.
A Itàlia el partit feixista la Lega (anteriorment Lega Nord) va ser el guanyador amb el 34%. A França, Rassemblement National (el Front Nacional de Le Pen) va guanyar amb el 23%, superant lleugerament el partit de Macron. La bona notícia de França va ser que els verds, una opció d’esquerres, van duplicar resultats, arribant a ser la tercera força.
A Grècia, Syriza va pagar el preu de les terribles polítiques d’austeritat que ha imposat; va ser àmpliament superat pel partit conservador. Aquí la bona notícia és la forta caiguda del partit neonazi, Alba Daurada, de més del 9% al 4,8%. Encara queda molt per fer, però es nota l’èxit del moviment unitari en contra seva, KEERFA. Caldrà continuar aquesta lluita unitària, alhora que l’esquerra anticapitalista haurà de seguir lluitant en la creació d’una alternativa real davant la fallida de Syriza.
A la Gran Bretanya, les eleccions europees les va guanyar un nou partit pro Brexit fundat pel personatge d’extrema dreta, Nigel Farage. Increïblement, va obtenir suport d’alguns individus que havien format part de l’esquerra, com l’antic diputat de l’esquerra laborista, George Galloway.
Jeremy Corbyn, per la seva banda, es troba assetjat i sota l’atac de la dreta del seu propi partit laborista. La primera ministra Theresa May ha dimitit per fi. El repte és lluitar per expulsar el seu partit del poder, amb noves eleccions generals sobre les qüestions socials d’austeritat i les privatitzacions. El problema és que l’establishment —incloent la dreta laborista— no té cap interès en això, només vol enderrocar el mandat del referèndum del Brexit.
A l’Estat espanyol, el PSOE va guanyar, com als últims comicis. VOX va obtenir 3 escons, que és un problema, però menys del que es temia, i lluny dels seus models a Itàlia i França. També és notable que la candidatura d’Puigdemont, que a causa del seu exili no va poder assistir en persona a cap acte electoral, fos la més votada a Catalunya. Encara més impressionant va ser el vot a Puigdemont i Junqueras des d’altres territoris: entre els dos van sumar més de 9 mil vots a la comunitat de Madrid.

Conclusions

Un punt general és que a les eleccions s’ha donat un traspàs de vots dins l’esquerra (de Podemos al PSOE) i dins la dreta.
La majoria de les persones a l’Estat espanyol són gent treballadora. No té sentit que votin partits que declaren obertament que volen atacar les nostres condicions de vida. (A la pràctica, el PSOE també ho fa, però es presenta com una opció que defensa els interessos de la gent treballadora, amb la qual cosa un vot socialista no és el mateix que un vot al PP o Cs o —pitjor encara— a VOX.)
Les campanyes electorals efectives poden fer que les persones d’esquerres es decantin per un partit (que es presenta com) d’esquerres en comptes d’un altre; un partit de dretes en comptes d’un altre. Però ni el millor anunci del món farà que una persona de dretes es passi a l’esquerra.
L’única manera d’aconseguir que els milions de persones treballadores que van votar a la dreta canviïn les seves idees és mitjançant les lluites. Poden ser lluites socials en general, però potser el més efectiu són les lluites laborals. Participar o no en una protesta ecologista o en una manifestació del 8 de març depèn de les teves idees polítiques. En canvi, si a la teva feina et retallen el salari o t’amenacen amb l’acomiadament, tens un interès directe en lluitar, siguin quines siguin les teves idees polítiques anteriors. I l’experiència de la lluita, si es produeix, pot fer girar les teves idees cap a l’esquerra d’una manera que mai passaria amb una campanya electoral.
Així que la solució a la derrota de Unidas Podemos o els Comuns (i algunes altres opcions d’esquerres) no es trobarà en noves fórmules electorals, nous logos, noves cares de famosos a les tertúlies. Es trobarà en el treball de base a les lluites quotidianes i, si existeixen les forces per fer-ho, en impulsar lluites laborals. Això no vol dir fitxar un parell de dirigents sindicals i llestos. La manca de combativitat de les burocràcies sindicals és part del problema. Es tracta més aviat de comptar amb activistes a sectors molt diversos (a les fàbriques de cotxes, sí, però també a les oficines, les escoles, els hospitals, les botigues, els call centres…) capaços de plantejar aquestes lluites amb els seus col·legues de treball. I això al seu torn assenyala la necessitat d’una esquerra anticapitalista orientada a la lluita des de baix —especialment per part de la gent treballadora en tota la seva diversitat— no principalment a les eleccions i a la gestió del sistema.

Foto: L’activista brasilenya, Mariana, parla en una protesta d’UCFR contra VOX, Plaça Sant Jaume, 29 d’abril de 2019.
Si t’agrada el que diem, posa’t en contacte!