Marx21
Hi ha molts titulars sobre les eleccions d’ahir: la victòria del PSOE de Pedro Sánchez; l’entrada al Congrés espanyol de l’extrema dreta de VOX; la contínua importància de la lluita catalana…
Passarà algun temps abans que es formi un govern, i molts aspectes requeriran d’una anàlisi més profunda. Aquest article és un resum urgent dels titulars.
Una victòria per a Pedro Sánchez
El PSOE ha obtingut una impressionant victòria, passant de 85 escons amb 5,4 milions de vots el 2016 a 123 escons amb 7,5 milions de vots.
Recordem que fa tan sols dos anys, la vella guàrdia del PSOE —amb Susana Díaz al capdavant— va fer fora a Pedro Sánchez de la direcció, després de negar-se aquest a permetre la investidura de Mariano Rajoy. Sánchez es va defensar i va tornar a guanyar el lideratge gràcies a una impressionant mobilització de les bases del partit. Així que aquesta victòria electoral, basada en l’oposició a la dreta, és una bufetada per a la vella guàrdia.
Dit això, amb Sánchez, moltes polítiques del PSOE continuen cedint espai als arguments de la dreta, i fins i tot de l’extrema dreta. Per posar només alguns exemples, ha mantingut a la presó els presos polítics catalans, que encara no han estat condemnats per cap delicte; després d’un breu període en què donava la benvinguda a la gent refugiada, ha bloquejat l’activitat dels vaixells de rescat; manté els elements principals de les polítiques econòmiques neoliberals…
Pedro Sánchez és l’únic líder amb possibilitats de formar govern; la gran pregunta és si buscarà els socis que necessita per obtenir una majoria parlamentària a la seva esquerra o a la dreta.
En aquest sentit, són molt significatius els crits de les bases del PSOE davant la seva seu electoral. A la televisió se sentia clarament el seu rebuig a un pacte amb Cs: “¡Con Rivera no!”, a més de “¡Sí se puede!” i “¡No pasarán!”.
Ja no podem?
Podemos i les seves diferents coalicions es van desplomar, de 71 escons a 42. Aquesta derrota és el resultat de diversos factors.
Quan es va llançar el 2014, Podemos es va presentar com la gran nova esperança de l’esquerra. Però ara, efectivament, és només un altre partit reformista. De ser “l’oposició al règim del 78” s’ha convertit en el gran defensor de la Constitució de 1978. En un important discurs electoral, Pablo Iglesias va insistir en el seu orgull patriòtic espanyol, celebrant-ho tot, des de la lluita de les kellys fins a les forces armades.
A més, Podemos ha patit greus tensions internes i escissions. Aquestes són el fruit dels mètodes de lideratge verticals que acompanyen la política vista com màrqueting. L’organització democràtica de base es converteix en un obstacle per l’obsessió amb tuitejar els missatges correctes i aconseguir les imatges desitjades a la televisió. I sense democràcia de base, l’única manera de resoldre les diferències en la direcció és mitjançant maniobres i purgues.
El principal objectiu de Podemos en aquestes eleccions era obtenir els suficients escons com per formar un govern amb el PSOE. Moltes persones van seguir la lògica: si el que es necessita és un govern del PSOE, millor votar el PSOE.
Si Sánchez accepta l’oferta de Podemos de formar una coalició, significarà un govern més a l’esquerra del que hauria estat, però aquesta participació seria un suïcidi polític per a Podemos. No obstant això, Podemos es va formar per entrar a les institucions, no per a la lluita des de baix.
En qualsevol cas, està més clar que mai que ens cal una alternativa anticapitalista a Podemos, i aquesta encara està per construir.
La dreta: ferida i perillosa
Molta gent temia una repetició en l’àmbit estatal del trifachito, el pacte de PP, Ciutadans i VOX per prendre el poder a Andalusia el desembre passat. El fet que la dreta no guanyés ahir és molt positiu i important.
El PP va caure estrepitosament, de 7,9 milions de vots i 137 diputats a 4,4 milions i 66 escons. Aquesta és una greu derrota per a Pablo Casado i la seva estratègia de respondre a l’ascens de l’extrema dreta copiant-la. Haurem de veure si la resta de la direcció del PP respon a la derrota amb un canvi d’estratègia o girant encara més cap a la dreta.
Una part de la pèrdua del PP va anar a Ciutadans (Cs), que va augmentar de 3,1 milions de vots i 32 escons, a 4,1 milions de vots i 57 diputats. Tot i que Cs va pactar amb el PP i VOX a Andalusia, a diferència del PP, Cs ha tractat de mantenir algunes aparences del “liberalisme”.
Però la gran història en la dreta és l’augment de VOX, en entrar al Congrés amb 24 escons i 2,7 milions de vots.
VOX ha crescut de gairebé res a més del 10% en menys d’un any. Es va originar com una escissió dretana del PP a 2013. La crisi actual del PP —la seva corrupció, la seva incapacitat per resoldre el tema català i altres factors— ha provocat una hemorràgia dels seus militants i votants més de dretes cap a VOX. Però VOX també ha absorbit feixistes, com ex militants de Plataforma per Catalunya, el partit del feixisme amb corbata que es va dissoldre al febrer, després d’anys de derrotes i escissions causades essencialment per les campanyes d’Unitat Contra el Feixisme i El Racisme (UCFR).
Així que, igual que l’UKIP a Gran Bretanya i AfD en Alemanya, VOX inclou elements tant del populisme de dretes com del feixisme; és massa aviat per dir quin factor prevaldrà.
Un punt molt important sobre VOX és que no guanya el seu major percentatge de vot en barris obrers marginats, sinó en antics bastions del PP. Per posar un exemple, les dues ciutats amb més ingressos per càpita de tot l’Estat espanyol, totes dues als afores de Madrid, van tenir un vot massiu a favor de l’extrema dreta. En Pozuelo de Alarcón, VOX va obtenir el 19,8%; a la segona ciutat més rica, Majadahonda, va ser del 18,8%.
Però no és només l’economia. La tercera ciutat més rica de l’Estat és Sant Cugat del Vallès, prop de Barcelona. Aquí VOX “només” va obtenir el 4,1%; una mica per sobre de la mitjana de la província de Barcelona, però sense punt de comparació amb els municipis adinerats madrilenys.
Tot i que les pitjors prediccions de 30, 40 o més escons no s’hagin complert, el fet que hi haurà 24 diputats d’extrema dreta és una molt mala notícia. Això fa encara més important continuar construint moviments com UCFR a tots els territoris de l’Estat espanyol.
Catalunya: La qüestió nacional no ha desaparegut
La gran notícia aquí és que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va guanyar les eleccions a Catalunya, amb el 24,6% dels vots, per davant del PSC amb el 23,2%. ERC fins i tot va vèncer els socialistes a la ciutat de Barcelona.
Davant l’estancament de la lluita per la independència, ERC ha optat per l’estratègia d’ampliar el moviment, vinculant la qüestió nacional amb les qüestions socials. En aquestes eleccions s’ha presentat en coalició amb Sobiranistes, una escissió de gent dels comuns que dóna suport al dret a decidir, davant la posició oficial de Podemos d’ambigüitat quan no hostilitat vers la independència. Comunistes de Catalunya és un element clau de Sobiranistes i el seu líder, Joan Josep Nuet, que s’enfronta a un judici pel seu paper al referèndum, serà diputat.
ERC té les seves contradiccions i limitacions, però el seu èxit en aquestes eleccions és un bon senyal.
A això cal sumar els vots significatius per altres dos partits explícitament pro independència: JuntsXCat, bàsicament l’espai de Convergència; i Front Republicà, la coalició encapçalada per Albano Dante Fachín. En conjunt, confirma que la qüestió catalana no desapareixerà, com voldrien la majoria dels partits espanyols. No hi ha alternativa al respecte del dret democràtic de la gent de Catalunya a decidir el seu futur.
L’alternativa és abandonar la democràcia i augmentar la repressió.
Aquestes eleccions han estat excepcionals no només pels resultats, sinó també perquè diversos dels principals candidats són presos polítics i actualment estan sent jutjats davant el Tribunal Suprem a Madrid. D’ERC, Oriol Junqueras, cap de llista per al Congrés, i Raül Romeva per al Senat; de Junts Per Catalunya, Jordi Sánchez, Jordi Turull i Josep Rull, candidats per al Congrés. Tots han estat elegits i queda per veure com reaccionaran les autoritats espanyoles.
Desafiaments
Ja s’han esmentat alguns dels desafiaments. Hi ha la necessitat urgent de construir moviments unitaris contra el racisme i l’extrema dreta. Això vol dir superar els tòpics, tan estesos en l’esquerra, sobre com respondre al feixisme, que han demostrat ser ineficaços.
La qüestió catalana és un tema clau per a l’esquerra i les forces progressistes de tot l’Estat espanyol, però la majoria de l’esquerra és incapaç d’adoptar una posició de principis sobre l’assumpte.
Finalment, la crisi de Podemos confirma la urgent necessitat de construir una esquerra anticapitalista coherent. Això, de fet, és un factor clau per poder bregar amb els altres problemes.
Sense una esquerra que lluiti pels seus principis al mateix temps que treballi amb gent més diversa en lluites concretes, mai veurem els moviments amplis que necessitem per enfrontar els molts desafiaments seriosos que tenim per endavant.
