Marx21
Fem unes observacions davant les eleccions legislatives del 28 d’abril.
L’Estat no se sotmet a votació
Aquest punt se sol ignorar, però els esdeveniments recents ens han de fer tenir-ho molt present. Hi ha un Estat (el que algunes persones diuen “l’Estat profund”) que mai se sotmet a votació democràtica. La cúpula militar i policial, la judicial; els alts comandaments permanents de l’administració… se senten per sobre de les decisions de la ciutadania. Això queda clar amb la repressió contra activistes per la independència i contra el govern sencer de Catalunya. També queda en evidència amb les maniobres de les clavegueres de l’Estat, o de “l’Estat claveguera”, contra Podem.
A més, el poder econòmic —les grans empreses i la banca: en una paraula, el capital— queda totalment fora de les decisions democràtiques. No sotmeten a votació popular el tancament de llocs de treball, les condicions laborals de les seves plantilles, els enormes salaris i plusos dels seus directius, etc.
Poder votar a les persones que s’asseuran al Congrés és millor que viure sota una simple dictadura. Però no hem d’oblidar que aquesta és una democràcia molt limitada.
Aquesta situació no es pot canviar dins el sistema actual; requereix d’una ruptura profunda cap a una democràcia molt més real i basada en el control popular des de baix de tot el que afecta les nostres vides. No n’hi ha prou amb escollir el color de la corbata del dirigent que ens imposa l’austeritat.
El fracàs de la socialdemocràcia
Els partits socialdemòcrates van sorgir, fa un segle o més, amb la promesa de portar canvis dins el sistema capitalista, però han traït les seves promeses un cop rere un altra. Des de Tony Blair impulsant la guerra contra l’Iraq amb els seus amics Bush i Aznar, fins Manuel Valls, quan aplicava com a ministre socialista polítiques racistes contra la gent gitana, ja no responen a les necessitats reals de la gent treballadora.
El PSOE té el seu propi historial de traïcions. És cert que el PSOE com a partit no és el mateix que el PP. Hem i podem coincidir en algunes lluites amb gent que dóna suport al PSOE, sobretot, ara mateix, en la lluita unitària contra l’extrema dreta. Però l’actuació del PSOE al govern no dista molt del que fa el PP: realment es distingeixen només en punts concrets i molt limitats de política social i drets civils.
Pedro Sánchez demana el vot al PSOE per frenar l’extrema dreta de VOX. L’amenaça de VOX és real, però VOX només pot créixer gràcies a un entorn polític favorable al racisme, i a la repressió a Catalunya. La direcció del PSOE, més enllà d’algunes declaracions de bones intencions, a la pràctica promou tant el racisme (per exemple, amb l’acció policial a les fronteres) com els atacs als drets democràtics del poble català.
Per tant, podem lluitar braç a braç amb militants i simpatitzants del PSOE en la lluita contra l’extrema dreta, però no hem ni tan sols considerar votar el PSOE.
La decepció de Podemos
Quan es va formar Podemos en 2014, va provocar moltes il·lusions. Semblava una cosa diferent, i es mereixia fer un esforç perquè funcionés. Moltes persones de les lluites socials i de l’esquerra radical vam ajudar a construir Podem.
Per exemple, un militant actual de Marx21 va ocupar un lloc destacat a la llista de Podemos per a les eleccions europees de 2014, després de les úniques primàries obertes que es van celebrar. Des de llavors, alhora que es desarticulaven la majoria dels cercles, s’han imposat sempre les llistes impulsades per Pablo Iglesias, una de les moltes maneres en què s’ha dilapidat el projecte. Al final, la idea d’un nou espai per superar els models existents d’esquerra, superar el debat de reforma o revolució, s’ha revelat com un miratge.
L’entusiasme de les assemblees a les places i la participació de gent nova a la política va ser real, però per mantenir aquest esperit calia plantar cara de manera molt més consistent al reformisme que promovia la direcció de Podemos; sense sectarismes, però sense concessions en els principis. Cal dir que cap sector de l’esquerra revolucionària va aconseguir fer-ho, i ens trobem amb el que hi ha ara. Un partit jeràrquic i crossa del PSOE que, unit a esquerra Unida, reprodueix el pitjor dels partits tradicionals. Un partit on no hi caben opcions realment alternatives, només baralles entre els antics socis que van crear aquesta situació. Podemos no és una eina útil per transformar el sistema en profunditat i respondre així a les necessitats de la gent treballadora.
Llavors, què votem?
Davant d’aquesta situació, i conscients que no soluciona gran cosa, cridem a votar qualsevol opció real a l’esquerra del PSOE.
A la majoria dels territoris, això suposa un vot (molt) crític a Unidas Podemos. Hi ha persones que, després de viure la decepció que hem descrit, s’abstindran. Més que discutir amb elles sobre aquesta opció, insistirem en la necessitat d’impulsar les lluites socials que necessitem. Aquestes lluites des de baix necessiten de persones que hagin votat a opcions molt diverses.
Però en general, posats a votar, i fins que es construeixi una alternativa política anticapitalista real, Unidas Podemos és el menys dolent.
Catalunya i Euskal Herria are not Spain
A la comunitat autònoma basca i Nafarroa, EH Bildu sembla una bona alternativa davant les decepcions amb Podemos i l’autèntic culebró de Podemos Navarra. Dit això, cal reconèixer que EH Bildu no només ha deixat enrere la lluita armada (el que és un pas positiu), sinó que opta cada vegada més per l’acció institucional a costa de la lluita social. A Irlanda, el Sinn Féin és cada vegada més un partit de l’establishment; seria una tragèdia que passés el mateix amb l’esquerra abertzale.
Des del nostre espai polític, en el passat hem cridat a votar a l’esquerra abertzale i ho tornem a fer. Tot i això, és urgent l’enfortiment d’una esquerra a Euskal Herria que es plantegi la lluita pel socialisme des de baix.
A Catalunya, hi ha tres candidatures que podrien merèixer un vot anticapitalista, encara que sigui amb reserves i crítiques.
La llista d’En Comú Podem l’encapçala Jaume Asens, una persona que dins de l’espai de Podem/Comuns s’ha distingit per la seva denúncia contra la repressió vers l’independentisme i la seva exigència d’una solució democràtica. Dit això, En comú Podem no deixa de tenir grans contradiccions, tant en general com en l’actuació a l’Ajuntament de Barcelona (per exemple, amb la continuada persecució racista de la Guàrdia Urbana contra els manters).
Una de les novetats interessants en aquestes eleccions és la creació de la candidatura de Front Republicà. Encapçalada per Albano Dante —expulsat de la direcció d’Podem Catalunya, mitjançant el propi 155 de Pablo Iglesias— la impulsen Poble Lliure, Som Alternativa (formació del propi Albano) i el Partit Pirata. Es va formar després de la decisió de la CUP de no participar en aquestes eleccions generals. La llista uneix a sectors molt diferents. Poble Lliure és la part de la CUP més favorable a pactes amb la dreta catalanista; fa uns anys va pressionar perquè la CUP investís a Artur Mas com a President, el que hauria estat un desastre. Albano no és independentista, però sí que defensa fortament el dret a decidir. Realment no queda clar què planteja el Front Republicà, més enllà de la seva actuació al propi Congrés. En canvi, una llista de la CUP, més altres forces, hauria estat una aposta molt interessant per construir ponts amb els moviments i l’esquerra a la resta de l’Estat espanyol.
Hi ha una altra novetat interessant: a Esquerra Republicana de Catalunya se li ha sumat Sobiranistes, un nou espai sorgit dels Comuns que inclou a Comunistes de Catalunya. Les llistes d’ERC-Sobiranistes inclouen a diverses persones procedents d’aquesta formació, incloent a Joan Josep Nuet d’Comunistes. També inclou a activistes importants de les lluites socials. La llista reflecteix l’intent d’ERC d’ampliar la seva visió, més enllà de la qüestió estrictament nacional, i això és positiu. El problema és que Esquerra segueix tenint fortes contradiccions, com ho demostra el fet que continua formant part del govern de Quim Torra, que no es planteja cap ruptura a l’espai nacional, ni molt menys al social.
La lluita social i StopVOX
Atès que cap candidatura és capaç de provocar entusiasme sense reserves i, sobretot, reconeixent les limitacions de la democràcia actual, no ens dedicarem a fer campanya per cap llista. El nostre enfocament seguirà sent la lluita social. En les lluites, podem unir a persones treballadores en defensa dels nostres propis interessos col·lectius i compartits, i aquesta és l’única manera d’aconseguir un canvi real.
En el context de les eleccions, tenim la tasca essencial de fer el possible per aturar a l’extrema dreta de VOX. En Marx21 tenim la lluita unitària contra el feixisme i el racisme com un eix central de la nostra feina, i ara això és més rellevant que mai. En tots els llocs possibles, animem als i les activistes d’esquerres a difondre els materials de Red Unitaria Contra el Fascismo y el Racismo i/o dels seus equivalents locals. On encara no existeix, és urgent crear una plataforma unitària d’aquest tipus. És una lluita defensiva, és cert, però també construeix xarxes d’activistes socials molt interessants.
Un element de la lluita antiracista que no hem d’oblidar és que moltes persones no tindran vot en aquestes eleccions, per no tenir passaport espanyol. Això inclou a persones migrades, però també a moltes persones nascudes aquí, de pares de fora. És un escàndol que se segueixi aplicant la nacionalitat amb criteris de sang, i també ho és que es neguin els (limitats) drets democràtics en funció del color del passaport (i sovint de la pell).
A les persones que pensen abstenir-se’ls anima a cedir el seu vot a persones migrants, mitjançant la campanya votaresunderecho.es. Es fomenta la campanya en xarxes socials amb els hashtags #Cédenostuvoto #VotarEsUnDerecho i #dejadnosvotar. Des de Marx21, donem ple suport a aquesta campanya, mentre exigim que se solucioni la injustícia de fons.
Si t’agrada el que diem, posa’t en contacte.
