Marina G. Morante

El 21 de febrer es va celebrar a Catalunya una massiva jornada de lluita, marcada per accions reivindicatives i massives mobilitzacions unitàries.

Al matí, els CDR van convocar accions reivindicatives arreu del territori i, alhora, a les 12h, es convocava una concentració unitària a Barcelona, marcada per la gran participació d’estudiants. A la tarda, des de molts barris es va sortir en columna cap a la convocatòria de mobilitzacions unitàries.

Les principals consignes eren la llibertat dels presos i les preses polítiques, la denúncia d’un judici-farsa i la defensa del dret democràtic a l’autodeterminació. Des dels CDR també es va voler assenyalar a les grans màfies de l’Ibex35 i lligar la mobilització amb reivindicacions socials i democràtiques: llibertat d’expressió, habitatge i treball digne.

Una fotografia de les mancances actuals

Malgrat ser una massiva jornada de lluita, com a vaga general el seguiment va ser escàs. Principalment va afectar a les universitats (65%), escoles, instituts i centres de salut. L’afectació a la producció va ser mínima i el seguiment de la vaga en els sectors econòmics clau també.

Aquesta realitat es deu a un rebuig majoritari dels eixos polítics de la vaga? No. La realitat és que la majoria de la població, segons les enquestes, rebutja la judicalització del procés independentista. Aquesta realitat i el poc seguiment de la vaga corresponen, al meu parer, a dos principals motius.

En primer lloc, perquè la vaga va ser convocada per la CSC – Intersindical sense realitzar un treball previ, democràtic i participatiu, als llocs de feina que interpel·lés a la classe treballadora. A més, tampoc va contar amb, ni tan sols, la unitat d’acció entre el sindicalisme alternatiu (CGT, COS, IAC o Co.Bas). El treball de base i la unitat d’acció sindical són clau per construir una jornada de vaga que afecti notablement a la producció i aturi el territori.

En segon lloc, perquè existeix una manca de línia estratègica sobre el paper de la classe treballadora en el procés independentista. Les eleccions del 21 de desembre de 2017 van tornar a focalitzar el debat en l’àmbit institucional, i, d’ençà, el moviment que havia sorgit als carrers s’ha anat desinflant. Una línia estratègica sense receptes d’independència màgica, que construeixi estructures sòlides des de la base (des dels llocs de feina, els barris i els centres d’estudi) i capaç d’establir un lligam real entre les reivindicacions socials i les nacionals.

Vaga general: una de les eines més poderoses que tenim com a classe

Per últim, davant del balanç compartit anteriorment, companyes i companys han respost que la petició de vaga general “només era un marc de protecció per disposar d’un dia per fomentar la mobilització”. Cal remarcar que la vaga general és una de les principals eines de lluita de la classe treballadora, on es demostra que si qui produeix s’atura, qui s’enriqueix deixa de fer-ho. A nivell estratègic, no és positiu banalitzar eines com aquestes.

Cal combatre la banalització de les vagues generals i el discurs que “les vagues generals no serveixen per res”. Les vagues generals poden fer trontollar polítiques i governs quan afecten la producció i aturen territoris. Perquè quan ens movem les de baix, trontollen els de dalt.