Marx21

[Castellano]

Veneçuela està a prop d’un cop d’Estat de dretes, patrocinat per Estats Units.

El president del país, Nicolás Maduro, ha estat desafiat pel líder opositor Juan Guaidó, que es va nomenar a si mateix “president interí” durant una concentració dimecres passat, 23 de gener.

Guaidó ha cridat a protestes per al cap de setmana del 2 i 3 de febrer en un intent de soscavar la posició de Maduro. Va exigir que Maduro convoqués noves eleccions d’aquí a vuit dies a partir de dissabte passat, però Maduro es va negar.

Estats Units i altres potències occidentals han donat un ferm suport a Guaidó. “O t’uneixes a les forces de la llibertat, o dones suport a Maduro i el seu caos”, va dir dissabte passat a les Nacions Unides el Secretari d’Estat —cap de política exterior— d’Estats Units, Mike Pompeo. Canadà, Israel, Gran Bretanya i altres han donat suport a la posició d’EUA.

Els governs de la Gran Bretanya, Alemanya, França i l’Estat espanyol han donat suport a les exigències de Guaidó de noves eleccions. El Parlament europeu ni tan sols ha esperat els vuit dies, i ja ha votat a favor de reconèixer Guaidó com a “president interí” en una resolució impulsada per la dreta, els liberals i el grup social demòcrata. Les decisions d’aquesta institució no tenen molt pes real, però aquesta votació confirma l’actitud dels partits institucionals europeus.

El portaveu del dirigent laborista Jeremy Corbyn va declarar que Maduro era “encara president. No volem cap interferència.”

El partit de Guaidó, Voluntad Popular, pertany a la Internacional Socialista, al costat del PSOE, el Partit Laborista i altres partits socialdemòcrates. Però el seu compromís amb la democràcia és, en el millor dels casos, fràgil. Es va poder veure la naturalesa dels principis polítics de Guaidó després de l’elecció del president brasiler d’extrema dreta, Jair Bolsonaro, l’octubre de l’any passat. Guaidó el va felicitar pel seu “compromís amb i per la democràcia [i] els drets humans”. El líder ultra brasiler ha purgat funcionaris d’esquerres i ha llançat atacs contra els i les treballadores.

Guaidó ha buscat el suport de les figures més reaccionàries de la regió. Segons un informe d’Associated Press, “a mitjans de desembre, Guaidó va viatjar discretament a Washington, Colòmbia i Brasil per a informar sobre l’estratègia de l’oposició de fer manifestacions massives”. L’informe va citar a una font nord-americana que va afirmar que en la planificació de les manifestacions contra Maduro s’havien marginat les “faccions moderades” dins l’oposició veneçolana.

El paper de l’exèrcit de Veneçuela és clau. Fins al moment, segueix donant suport a Maduro, en gran part perquè aquest ha enriquit enormement els alts comandaments militars. Però hi ha indicis que el seu suport podria vacil·lar. Guaidó s’esforça per aconseguir el suport de sectors de les forces armades i de l’estat.

La setmana passada va anunciar una amnistia per als soldats que es passessin al seu bàndol. També ha estat fotografiat entrant en el mateix edifici que Diosdado Cabello, líder del partit de Maduro, el PSUV.

EUA han reconegut a Carlos Alfredo Vecchio, l’home de Guaidó, com el representant veneçolà a Washington. I un agregat militar de l’ambaixada veneçolana a EUA, el coronel José Luis Silva, ha declarat el seu suport a Guaidó i ha aconseguit el reconeixement d’Estats Units.

Hi ha indicis que el control de Maduro sobre l’Estat s’està debilitant, però el suport internacional a Guaidó és molt més fort que el seu suport dins de Veneçuela. La resistència contra EUA ha de intensificar-se per a poder derrotar els seus atacs.


EUA vol enderrocar a Maduro però el seu èxit no està garantit

L’intent de desfer-se de Maduro no va tenir l’èxit immediat que esperaven els colpistes.

Les potències imperialistes competeixen pel control d’un país decisiu a Amèrica Llatina i pels seus enormes recursos petroliers, els més grans del món. Tres quartes parts de les exportacions petrolieres veneçolanes van a Estats Units.

Que EUA no hagi estat capaç d’apartar un Maduro debilitat és un indici dels límits del seu poder. Rússia i la Xina han donat un fort suport a Maduro, el que va obligar EUA a presentar els seus intents de maniobrar un cop d’estat en termes de “la defensa de la democràcia”.

Al segle passat, tot i que s’utilitzés la retòrica de la “llibertat”, un atac directe i sagnant hauria estat més probable.

El conseller de seguretat nacional nord-americana, John Bolton, es va limitar a advertir que hi hauria represàlies si els seus diplomàtics eren amenaçats amb violència o intimidació. Maduro ha exigit que marxin del país, però EUA s’ha negat a retirar-los. Diaris de l’establishment com el New York Times i el Washington Post han advertit contra una intervenció militar directa.

La mobilització de la classe treballadora i de la gent pobra serà decisiva per combatre el cop d’estat de dretes. Tals mobilitzacions van defensar l’anterior president, Hugo Chávez, quan un cop amb el suport d’EUA va amenaçar amb enderrocar-lo l’any 2002.

Però això és més difícil ara, a causa dels atacs de Maduro contra la gent pobra. Hi ha una profunda ràbia contra aquests, encara que no es tradueixi automàticament en donar suport a la dreta.

Segons un informe de l’Observatori Veneçolà de Conflictivitat Social, de les 12.715 manifestacions antigovernamentals en 2018, “el 89% de las protestas… se caracterizó por la exigencia de derechos económicos, sociales, culturales y ambientales”. Els principals motius de les protestes diàries van ser “la falta de políticas públicas efectivas que atiendan los problemas urgentes relacionados a la calidad de servicios públicos, respeto a contrataciones colectivas de los trabajadores, salud, alimentación y educación”, molt per sobre dels motius polítics . L’Observatori va destacar “que la sociedad civil está empoderada de sus derechos y está dispuesta a salir a las calles para exigirlos de manera espontánea, sin atender el llamado de líderes políticos ni las amenazas del Gobierno a través de la política represiva.”

Ara, la classe treballadora i la gent pobra ha de mobilitzar-se per defensar-se davant l’amenaça d’un cop d’estat, però també per lluitar per una societat millor.

La gent del carrer ha de protestar i fer vagues perquè la seva veu s’escolti i ha d’anar molt més enllà del que es proposa Maduro.

Sense això, el destí de Veneçuela es decidirà entre les potències imperialistes en competència.


miting chavista_23-01-19a.jpg

És Veneçuela un exemple de societat socialista?

Durant anys, gent de tot el món ha vist Veneçuela com un exemple.

Per a la dreta, és un exemple de com el socialisme produeix la tirania i el caos. No obstant això, les forces a EUA que donen suport a la dreta veneçolana tenen gran part de responsabilitat pel caos que viu el país. Un expert de les Nacions Unides que va visitar Veneçuela el setembre de l’any passat va dir que les sancions econòmiques d’EUA podrien equiparar-se a “crims de lesa humanitat”.

Per a molta gent d’esquerres, Veneçuela va ser un exemple de com es pot aconseguir el progrés social a través del control de l’estat.

Però des d’una visió socialista revolucionària, van ser més aviat les grans mobilitzacions de la gent del carrer en defensa d’Hugo Chávez, l’any 2002, les que van donar una idea de com es pot canviar el món.

Algunes persones argumenten que Chávez havia impulsat un projecte socialista del que Maduro es va allunyar. Però Chávez va deixar intacte gran part del patrimoni i el poder dels rics. Fins i tot va privatitzar indústries estatals clau. Les polítiques de Chávez no haurien protegit contra la crisi econòmica que ha castigat Veneçuela.

I la crisi econòmica no es deu només a les sancions nord-americanes, com Maduro intenta mantenir. Durant més d’una dècada, Chávez i Maduro sistemàticament van buscar desmobilitzar l’activitat independent de la classe treballadora, com a part del seu projecte de crear el socialisme des de dalt.

No obstant això, la lluita de classes no ha desaparegut. El 22 de gener el professorat va protagonitzar una vaga nacional per exigir augments salarials.

Les vagues i les protestes seran el camí per derrotar EUA i Juan Guaidó.


Elliott_Abrams

El diplomàtic nord-americà que dóna suport als sagnants cops d’estat

Donald Trump ha designat Elliot Abrams per supervisar la “transició a la democràcia” a Veneçuela. Abrams ha estat al centre de la política exterior nord-americana durant dècades.

Té la sang de milers de persones a les seves mans.

Com a secretari d’Estat adjunt de Ronald Reagan per als drets humans i assumptes humanitaris, va encobrir alguns dels crims més horribles d’EUA. Unes 500 persones van ser massacrades al Mozote a El Salvador pel govern salvadorenc amb el suport d’EUA el 1982. Posteriorment, Abrams va descriure la política nord-americana al país com un “èxit fabulós”.

Va jugar un paper central en l’esforç internacional per reunir diners en efectiu per als esquadrons de la mort dretans, la Contra, a Nicaragua.

Va ser un dels que “va donar el vistiplau” a l’intent de cop d’estat de l’any 2002 a Veneçuela.

Ara Abrams està a càrrec de la política nord-americana a Veneçuela.

Amb una persona així al comandament, no hi ha dubte de les intencions antidemocràtiques d’EUA.