Amb motiu del centenari de l’assassinat de la gran revolucionària Rosa Luxemburg, publiquem aquesta reflexió sobre el seu paper en la sovint oblidada revolució alemanya
Marie Fauré
El principi del segle XX veu caure els grans imperis (fora dels imperis colonials), com una de les conseqüències de la Primera Guerra mundial: Rússia, Alemanya, Àustria, i l’imperi otomà. Aquesta guerra provoca un moviment de crisi per tot el món, i Europa coneix a partir del 1917 un clima d’efervescència revolucionària, iniciat per la revolució russa. Un any desprès d’aquella, és a Alemanya que els obrers s’aixequen per fer caure el règim et crear una república socialista.
1. La revolució alemanya de novembre 1918
Quan Lenin decideix llançar la insurrecció a Rússia, l’octubre de 1917, espera que provocarà una explosió revolucionaria per tota Europa, que esta vivint una crisi major a causa de les restriccions i les perdudes de la guerra. Lenin veu principalment en Alemanya, país major del capitalisme, un país clau pel succés de la revolució socialista, com ho diu al març de 1918: “La veritat absoluta, és que a menys que Alemanya faci una revolució, estem perduts.” I efectivament, la revolució alemanya serà la primera revolució europea desprès de la de Rússia. Les discussions són a aquest efecte molt animades dins del partit bolxevic en novembre de 1917, alguns membres tement que la pau tregui al proletariat alemany la possibilitat de fer la seva revolució. Malgrat això, Lenin s’estima més prioritzar la supervivència de la revolució a Rússia i signa la pau en mars de 1918, amb els acords de Brest-Litovsk.
Alemanya coneix des del 1916 un clima d’agitació social. Ja en 1918, veus s’havien aixecat en contra de la guerra i, a partir del 1916, grans manifestacions i vagues importants estan organitzades per tot el país, així com els amotinaments de l’agost de 1917, reprimits amb violència. La manifestació de l’1 de maig de 1917 a Berlín mobilitza molta gent, desprès d’una crida d’un grup que es diu espartaquista. Karl Liebknecht, diputat pel SPD des del 1912 i militant antimilitarista, ja empresonat varis mesos en 1907 pel seu llibre Militarisme i antimilitarisme, llança l’eslògan: “L’enemic principal es en el nostre país”, demanant als proletaris no combatre els proletaris d’altres països, sinó els burgesos del seus propi país. És detingut i empresonat (serà alliberat al final de l’octubre del 1918). Però els revolucionaris ja tenen audiència potencial dels que estan en primera línia de la guerra. Karl Kautsky diu de Liebknecht que és “l’home el més popular de les trinxeres”. La situació dins del país és tan desesperada que des del mes de juliol del 1917, el Reichstag vota una resolució de pau (19 de juliol). Un any desprès, al setembre de 1918, l’alt comandament reconeix que cal acabar amb la guerra, però no vol agafar-ne la responsabilitat, i demana al poder polític de començar negociacions. Es finalment la república naixent que anirà a Rethondes per signar l’armistici l’11 de novembre.
Perquè les coses s’acceleren en aquest principi de novembre de 1918. La revolució alemanya naix com una ona des d’un lloc perifèric e inesperat i vessant-se fins a submergir el conjunt del territori. El 3 de novembre, els mariners dels vaixells de guerra estacionats a Kiel es neguen a participar en una última companya contra la flota anglesa. Apaguen les calderes, detenen els oficials, escollin consells de mariners i enarboren la bandera vermella. Els segueixen els treballadors dels arsenals, que decreten la vaga general. El moviment s’estén ràpidament als altres ports de la mar del Nord per arribar a Hamburg, Halle, Leipzig, Münich i finalment Berlín. No es troben amb una oposició real al moviment, cadascú veient-hi una manera d’acabar amb la guerra i un regim anacrònic. El 9 de novembre, l’espartaquista Liebknecht proclama la república socialista alemanya des del balcó del palau imperial, mentre Scheidemann, líder social-demòcrata, proclama la república alemanya des de la finestra del Reichstag.
2. Rosa Luxemburg, els espartaquistes i el partit obrer
El SPD, partit socialdemòcrata, és aleshores el partit més potent d’Alemanya però, a l’estiu de 1914, s’uneix a l’esforç de guerra en nom de la unió sagrada. Des del seu fracàs a les eleccions de 1907, el partit s’ha posicionat de forma clara del costat del reformisme, i guanya amb una majoria esclafada les eleccions de 1912. Rosa Luxemburg, figura important del partit i fina analista, és molt critica d’aquesta gira que agafa la socialdemocràcia alemanya. Militant marxista d’origen polonès, fundadora del partit socialdemòcrata polonès i membre del SPD des de la seva arribada a Alemanya a finals del segle XIX, es destaca especialment pel seu antimilitarisme. Teòrica i activista, es empresonada vàries vegades en 1904, 1906, 1915 i 1916 per crida a la rebel·lió, crida a la desobediència dels soldats i injúries a l’emperador.
No és l’única que critica l’actitud del partit. Des del desembre de 1914, veus dissidents s’aixequen dins del SPD, amb la persona del diputat Liebknecht, que es nega a votar els crèdits de guerra. Però és sobre tot a partir del 1916 que la divisió explota. Per acabar amb ella, l’executiu del partit lidera una purga en el si de l’organització, expulsant els antimilitaristes, que demanaven el final de la guerra i el restabliment de les llibertats democràtiques. Aquests es reagrupen en el nou partit socialdemòcrata independent (USPD, abril de 1917). Pel que fa als revolucionaris, estan dividits en diferents corrents: els revolucionaris radicals, que es neguen a afiliar-se a l’USPD, i que s’apleguen breument partit dels comunistes internacionals d’Alemanya (IKD), abans d’unir-se en desembre de 1918 al nou partit comunista; els revolucionaris Oblente (o delegats revolucionaris), membres per la gran majoria de l’USPD; els espartaquistes, reunits des del 1915 al voltant de Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht, Franz Mehring i Clara Zetking, que decideixen començar una propaganda clandestina en contra de la guerra… Comencen a publicar en 1915 la revista Die Internationale, seguit de les Spartakusbriefe (Cartes d’Espartacus), que donaran el seu nom al moviment. Malgrat la seva oposició, es queden com membres de l’USPD.
Per Rosa Luxemburg, el partit és la classe obrera mateixa. Es pot criticar, intentar modificar-lo des de dins, però deixar-lo es allunyar-se de les masses. “No podem ser a l’exterior de l’organització, fora del contacte amb les masses. Val més el pitjor dels partits obrers que cap partit.” En aquest punt s’oposa a Lenin, que es nega a qualsevol compromís amb les forces reformistes i pensa que és important crear un partit purament revolucionari. Rosa Luxemburg i Lenin alimenten una controvèrsia important sobre aquest assumpte. En el seu escrit Que fer?, de 1902, Lenin parla del paper d’un partit revolucionari. Adverteix que no n’hi ha prou amb l’espontaneïtat de les masses. Considera que un partit revolucionari professional és necessari per donar direcció i contrarestar la influència sobre la classe treballadora de la ideologia burgesa, si no la revolució acabarà derrotada. Així que els bolxevics tenien confiança en la victorià de la revolució alemanya. A diferència de Rússia, Alemanya disposava d’una classe obrera important, d’un partit socialdemòcrata majoritari, i podia aprofitar d’una filiació directa amb els teòrics revolucionaris històrics. En realitat, el SPD es revelarà com l’actor el més potent de la contrarevolució.
En 1904, Rosa Luxemburg havia descrit el leninisme com una “transposició mecànica de principis d’organització blanquistes de cercles de conjurats”. Per a ella, les revolucions “no es deixen dirigir com per un mestre d’escola”. Critica la tendència ultracentralista del partit plantejant com principi, per una banda, la selecció i la constitució en cossos separats d’uns revolucionaris actius, davant de la massa no organitzada encara que revolucionària, que els envolta i, per altra banda, una disciplina de ferro, en nom de quina els centres dirigents del partit poden intervenir directament i decididament en tots els assumptes de les organitzacions de base. La revolució del febrer de 1905 sembla donar la raó a la Rosa, ja que es tracta d’una insurrecció espontània de les masses, que havia sorprès tots els socialistes, fins i tot els bolxevics, que no van tenir-hi cap paper com a organització. va ser un moviment de ira i de fam, des de la base. A partir de l’anàlisi dels esdeveniments de 1905 en el llibre Vaga de masses, partit i sindicat, Rosa desenvolupa igualment un posicionament a favor de la vaga general. Farà de la mateixa manera una anàlisi critica de la revolució del 1917 en La revolució russa, escrit a la presó i publicat desprès de la seva mort.
Així, si Rosa Luxemburg considera que cal quedar-se al SPD per una raó estratègica, no dona voltes quan es tracta d’acusar la socialdemocràcia alemanya de traïció, especialment en el seu escrit El fullet de Junius, que rep moltes critiques del Lenin, i Socialisme o barbaria, dos textos de 1915, i multiplica les crides a una nova Internacional, que per ella seria a clau de l’èxit de la revolució socialista. Però l’Internacional comunista o Komintern només naixerà el 2 de març de 1919, més d’un mes desprès de l’assassinat de la Rosa.
3. El parlamentarisme, tomba de les revolucions?
El 10 de novembre, es constitueix un govern provisional, sota la forma del Consell dels comissaris del poble. Està composat de tres comissaris del SPD i des tres comissaris de l’USPD. En teoria, en consell esta sota control dels consells obrers i de soldats, però en la practica els consells obrers són controlats pel SPD, mentre els consells de soldats són hostils a la política revolucionària. El govern del socialdemòcrata Ebert només pinta d’un color vermell unes estructures d’estat que no canvien. Molt ràpidament, decideix de la convocatòria d’eleccions per constituir una assemblea nacional constituent, amb el suport del SPD i de la burgesia alemanya. Els espartaquistes i els comunistes es posicionen en contra d’aquelles eleccions. En realitat, som davant de dues concepcions totalment oposades, el poder als consells obrers (sobre l’exemple rus del poder als soviets) per una banda, el poder al govern per l’altra. Ningun partit té un pes suficient per demanar tot el poder als consells, quan de manera paral·lela els líders socialdemòcrates, en qui la burgesia situa tota la seva esperança, rebaixa els consells a un simple paper d’auxiliars. En el diari espartaquista, el Die Rote Fahne (La bandera vermella), la consigna és “Contra l’assemblea nacional”. Rosa Luxemburg veu en aquestes eleccions una trampa de la socialdemocràcia i una futura traïció del socialisme. Escriu: “Són les lluites de la revolució que portaran el proletariat a una plena maturitat, en tots els sentits de la paraula. El començament de la revolució va ser la senyal de que aquest procés de maturació començava. Seguirà ràpidament.”
Els espartaquistes multipliquen els mítings, on participen milers de treballadors de les grans fabriques de Berlín. El grup demana la convocatòria d’un congrés extraordinari del partit, i ordena el 15 de desembre als líders de l’USPD de deixar el govern. Davant la seva negació, els espartaquistes deixen l’organització. L’USPD acabarà marxant del Consell dels comissaris del poble desprès de la repressió sangonosa de l’intent de putsch de la divisió de marina popular (Nadal de 1918). Durant el congrés dels consells, el 16 de desembre de 1918, els 4/5 dels representants estan controlat pel SPD. El congrés acaba donant els plens poders al govern i avança les eleccions constituents al 19 de gener de 1919.
Aquesta situació no és una novetat i sembla que la historia es repeteix. Un any abans, a Rússia, precisament el 25 d’octubre de 1917, el congrés pan-rus dels soviets vota la formació d’un Consell dels comissaris del poble, aquest composat principalment de bolxevics. Una de les demandes de la revolució havia estat l’elecció d’una assemblea constituent, però quan ja existia el poder dels soviets, Lenin veia la creació d’un parlament a l’estil de la democràcia burgesa com un pas enrere. Finalment, l’elecció es fa al final de novembre de 1917, i l’esquerra revolucionària —els bolxevics i els socialistes revolucionaris d’esquerres, la facció més radical del partit camperol— queda en minoria. El sistema electoral dona més pes al camp i als sectors més passius. Al gener següent, es reuneix la primera sessió de l’assemblea. Aquesta vota en contra de la “declaració dels drets del poble treballador i explotat”, que compilava les reivindicacions de la revolució d’octubre. La sessió esta interrompuda. El dia següent, la guàrdia vermella impedeix que es pugui seguir a sessió, i s’acaba la historia de l’assemblea constituent.
Rosa Luxemburg va acusar en aquesta ocasió Lenin i Trotsky de no respectar la democràcia, l’assemblea havent nascut del vot del poble. Quan es troba davant de la mateix situació al desembre de 1918, Rosa Luxemburg ho veu d’una altra forma. Davant la proposta dels socialdemòcrates de crear una assemblea constituent sobre la base de la democràcia burgesa, denuncia que “El govern actual convoca una assemblea constituent per crear un contrapès burgés als Consells d’Obrers i Soldats, així desviant la revolució cap a les vies d’una mera revolució burgesa i eliminant els seus objectius socialistes.” Va plantejar la dicotomia: assemblea constituent o consells obrers.
El 30 de desembre, els sectors revolucionaris es reuneixen a Berlín per fundar el partit comunista alemany (KPD) i es posicionen amb una majoria àmplia a favor del boicot de les eleccions a l’assemblea constituent, i per la construcció d’una república dels consells.
4. El tràgic destí de la insurrecció berlinesa
Desprès de la revolució “victoriosa” de novembre, l’exèrcit està en plena descomposició. Per tot arreu consells de soldats s’organitzen, i es neguen a obeir als oficials. L’alt comandament i el govern provisori pacten per crear unes forces especials, els Freikorps, reunint varis milers d’homes estacionats a proximitat de Berlín. Els oficials estan contractats entre els junkers, i els homes de tropa entre les unitats d’elits ja compromeses en la lluita contra els “vermells” als països bàltics. La participació dels grans industrials fa que reben un sou molt elevat. Noske, ministre socialdemòcrata, es anomenat comandant suprem de les tropes de Berlín. La voluntat del govern i de la burgesia és evident, acabar amb el moviment revolucionari.
Al final de desembre, el país coneix vagues i afrontaments. Els obrers, frustrats de la recuperació del moviment de novembre, no tardaran a tenir l’ocasió de tornar al carrer. El 4 de gener de 1919, el prefecte de policia de Berlín Emil Eichhorn, membre de l’USPD, es destituït, desprès d’una campanya difamatòria dels socialdemòcrates. El dia següent, tant en resposta a la crida del KPD i de l’USPD com de forma espontània, centenars de milers de persones surten a manifestar-se. Sorpreses per tanta contundència, les organitzacions decideixen que el moment ha vingut de fer caure el govern, i criden els obrers a la vaga general pel dia 6. Els obrers responen favorablement i tornen al carrer, ocupen els diaris, culpables de propaganda pro-govern, construeixen barricades, disposats a aguantar tant com caldrà. Un comitè d’acció revolucionari s’organitza al vespre del dia 4, on participa Karl Liebknecht. Però ja les divisions dins del comitè surten a la llum. Alguns fan crida a la insurrecció armada, altres a negociar amb el govern. Liebknecht defensa l’enderrocament violent del govern, per no allunyar-se dels treballadors mobilitzats al carrer. Rosa Luxemburg, que no participa al comitè, tot i que segueix escrivint el Die Rote Fahne, pensa que el moment encara no ha arribat perquè la insurrecció pugui triomfar. Desprès de que representants de l’USPD hagin demanat l’obertura de negociacions amb el govern, els membres del KPD deixen el comitè. Els obrers, cansats i sense objectiu clar, acaben per tornar a casa.
El govern allarga les negociacions i l’11 de gener, Noske llança l’ofensiva. Una repressió violenta i sangonosa cau sobre la ciutat. Tot i que saber que estan en recerca i captura, i això des de mesos ja (fins crides públiques a l’assassinat des de desembre 1918), Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht es neguen a abandonar Berlín. Rosa havia criticat obertament l’actitud de Lenin quan va marxar de Rússia desprès del fracàs de les jornades de juliol de 1917. Continuen publicant el Die Rote Fahne cada dia, i treballen a l’organització d’un míting. Els detenen al vespre del 15 de gener en un pis al costat de Charlottenburg i els emporten a l’hotel Eden, seu del nova caserna general de la divisió de la guàrdia. Els assassinen durant la nit i llancen el cos de Rosa Luxemburg al canal. Només el trobaran 5 mesos desprès. El 16 de gener, els diaris de Berlín escriuen que Liebknecht ha mort durant un intent de fuga, mentre Luxemburg ha estat linxada pel poble. Desprès del fracàs de la insurrecció, els Freikorps recorren tota Alemanya. Els consells obrers són dissolts, les vagues reprimides i moltes persones perden la vida. Al final de l’estiu de 1919, Alemanya està gairebé sota ocupació militar. La república burgesa esta estabilitzada, i el KPD reduït a la clandestinitat. Les aspiracions revolucionaries de la classe treballadora alemanya s’han acabat.
5. Posteritat
Karl Liebknecht, i sobre tot Rosa Luxemburg, van donar la seva vida per ser uns testimonis massa lúcids del doble joc de la socialdemocràcia, assassinats pels mateixos traïdors del moviment obrer. La república alemanya de 1918 es quedarà marcada tota la seva vida de la traïció del SPD, i l’exèrcit en farà la responsable de la desfeta, propagant l’idea que son els enemics de l’interior que van obligar el país a rendir-se, quan no havia perdut la guerra militarment. Els obrers es queden orfes, decebuts que cap moviment revolucionari no hagi sabut donar el suport necessari al poble davant de la traïció dels líders socialdemòcrates.
Pels historiadors trotskistes, com per Lenin, el fracàs de la revolució alemanya demostra que no es pot col·laborar al mateix partit que els moderats. Així ho diu el líder bolxevic des del balcó del Soviet de Moscou el 19 de gener de 1919: “Avui, a Berlín, la burgesia i els social-traïdors exulten: han aconseguit assassinar Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Ebert i Scheidemann qui, durant 4 anys, van portar els obrers a la matança en nom dels interessos dels brètols, han assumit avui el paper de botxí dels caps proletariats. L’exemple de la revolució alemanya ens persuadeix que la ‘democràcia’ només és un paravent del pillatge burges i de la violència la més ferotge.” En la mateix línia, el leninisme defensa que si el moviment alemany va fracassar, és perquè no hi havia un partit organitzat per dirigir-la.
Si no podem negar la falta de lideratge i de pla d’acció de la insurrecció, és important mirar les diferencies entre la revolució russa i l’intent alemany, diferències que marquen inexorablement els punts de vista d’un Lenin o d’una Rosa Luxemburg. Alemanya és en aquella època el país amb el capitalisme el més desenvolupat no només d’Europa sinó del món, i compta amb un moviment socialdemòcrata potent, majoritari, que marca des de dècades el moviment obrer. Aquest context fa molt difícil la constitució d’un partit revolucionari. Per això la Rosa Luxemburg preconitza treballar dins del partit socialdemòcrata, per un moviment obrer des de les bases i horitzontal, al contrari d’un partit bolxevic específicament revolucionari i centralitzat. És en aquest sentit que Rosa defensa el moviment espontani les masses, que són l’actor principal de la revolució alemanya. El context en el qual s’expressen les idees de Rosa Luxemburg agafa aquí tota la seva dimensió, context que s’apropa molt més a les situacions polítiques que podem conèixer avui als nostres països.
Així, Rosa Luxemburg ens deixa anàlisis molt detallades del moviment marxista revolucionari en un context d’estat industrial capitalista avançat. Sempre amb esperit criticà, ensenya que l’estudi de la situació i la raó són millor conselleres que les emocions. La seva insistència sobre la democràcia política, l’espontaneïtat de les masses, l’antimilitarisme i la necessitat de col·laboració internacionalista en fan una gran figura del marxisme del segle XX. Deixem per acabar la paraula a Lenin: “Es va equivocar sobre la qüestió de la independència de Polònia; es va equivocar en 1903 en la seva apreciació del menxevisme; es va equivocar en la seva teoria sobre l’acumulació del capital; es va equivocar quan va defensar en juliol de 1914, al costat de Plekhanov, de Vandervelde, de Kautsky, etc., la unificació dels bolxevics i dels menxevics, es va equivocar en els seus escrits de presó de 1918. Però, malgrat els seus errors, és i seguirà essent una àguila; no només que el seu record sempre serà preciós per als comunistes del món sencer, sinó també que la seva biografia i les seves obres completes constituïran una lliçó molt útil per a l’educació de moltes generacions de comunistes del món sencer. ‘La socialdemocràcia desprès del 4 d’agost de 1914 és un cadàver pudent’: és amb aquesta frase de Rosa Luxemburg que el seu nom entrarà en la història del moviment obrer mundial.”
Per saber més, consulta el fullet de Tony Cliff, Rosa Luxemburg.