Marie Fauré

[Castellano]

Des del 17N, França està dempeus amb el moviment de les armilles grogues. Talls de carreteres, manifestacions massives reprimides amb molta violència.

Què està passant realment?

1. Macron, president dels rics

a. La construcció de la llegenda macroniana

Macron es va construir la seva pròpia llegenda, la d’un sobirà il·luminat, la d’un nou Júpiter.
Teatralitza la seva vida com ho faria un Lluís XIV. Surt al carrer a parlar amb el poble, com un rei paternalista. Desenvolupa la teoria del retorn als anys 30, per posar-se com última muralla contra l’extrema dreta.

b. Una política autoritària en defensa del gran capital

Quan arriba al poder, Macron anuncia que governarà per decrets, per agilitzar la presa de decisions, deixant de banda totalment el sistema democràtic, segons el qual tot es discuteix al parlament.

Reforça de manera significativa una política fiscal injusta: suprimeix l’ISF —l’impost sobre les fortunes— i multiplica els regals a les grans empreses. Es posiciona obertament a favor de la defensa del capital contra un poble d’ignorants (en les seves pròpies paraules). Treu els impostos directes que ajudaven als poders locals.

Augmenta els impostos indirectes, que són els impostos més injustos perquè afecten a tota la població, sigui quin sigui el seu nivell de riquesa. Així, el cost de la vida augmenta de manera alarmant i deixa molta gent amb grans dificultats.

Però al mateix temps, abaixa els impostos directes, dient que no es poden posar impostos sobre el treball, sinó sobre el consum. La pregunta és: sobre el treball de qui? La classe treballadora treballa i paga impostos múltiples; la classe dominant s’aprofita del treball dels altres i rep exoneracions. Es treuen els ajuts, com les APL (ajudes pel lloguer). En nom de la transició ecològica, apuja els impostos indirectes sobre l’electricitat, el gas o el preu de les autopistes.

c. Una actitud menyspreadora de cara al poble

Macron multiplica les frases assassines i menyspreadores. “Hi ha els que tenen èxit i els que no són res”. “Jo si vull una feina només he de creuar el carrer”. Només paguen la pena les grans empreses; el poble el formen uns “ganduls illetrats”.

La seva actitud durant les celebracions de l’11 de novembre, que marca el final de la Primera Guerra mundial, va cristal·litzar les tensions. Només es van homenatjar els generals —aquells que es quedaven a la reraguarda donant ordres al poble que enviaven a primera línia—, un d’ells el Mariscal Pétain, quan sabem que durant la Segona Guerra mundial va col·laborar amb els nazis.

Mentre dos edificis d’habitatges d’un barri popular de Marsella queien el 5 de novembre —causant 8 morts, diversos ferits i deixant gent al carrer— la dona del Macron gastava 500.000 euros per canviar la decoració de la sala de recepció de l’Elysée.

2. Un moviment espontani i heterogeni

a. La crida del 17 N

Al setembre de 2018, surt al Facebook un esdeveniment cridant a tallar les carreteres el dia 17N per tal de protestar contra el preu del combustible, un preu inflat pels impostos indirectes.

Aquest esdeveniment es fa viral, i es converteix en una crida nacional. Al principi, la gent d’esquerres és bastant escèptica davant d’aquest moviment. No té cap suport dels sindicats ni de cap altra organització, i les persones que propaguen la crida tenen, en molts casos, relacions amb l’extrema dreta.

El dia 17, no només es tallen vies de trànsit, sinó també zones comercials, denunciant la societat del “els diners ho són tot” mentre es deixa la gent morir de gana.

Davant l’èxit de la mobilització del 17N i la no resposta de l’Estat, molts militants d’esquerres decideixen unir-se al moviment, tot i que amb una mirada crítica.

b. Un moviment d’extrema dreta?

La massificació del moviment fa que el que hauria pogut ser un moviment d’extrema dreta, ara no ho sigui. Tampoc cal oblidar que a segons quins llocs de França, els militants d’extrema dreta no amaguen la seva participació al moviment. Ni cal oblidar la forta presència del Front National, avui Rassemblement National, al paisatge polític francès. Tampoc es pot negar que al principi hi va haver casos d’agressions masclistes o racistes en alguns talls. Però en sentit contrari, per exemple, el 24N les armilles grogues de Montpeller van obrir camí a la manifestació contra les violències masclistes, amb força aplaudiments.

Ens trobem davant d’un moviment totalment espontani que no té cap líder ni cap visible. Es tracta d’un poble que surt al carrer de forma desordenada però contundent. Després de la jornada del 24N, molts partits i sindicats varen intentar apropiar-se del moviment d’armilles grogues, des del feixista Front National a la France Insoumise, d’esquerres. Però el poble mobilitzat no va acceptar cap ingerència, i es percep una gran desconfiança vers els partits i sindicats, especialment vers els seus líders, desconfiança que prové de l’actitud d’aquestes entitats en les darreres lluites socials, on varen acabar pactant amb el poder.

Les armilles grogues són doncs un moviment totalment espontani, sense líders, i per tant totalment incontrolable. Es per desacreditar el moviment que després del 17N i del 24N el poder i els seus mitjans de comunicació varen fer campanya dient que eren avalots de l’extrema dreta, comparant-ho a les manifestacions feixistes del febrer de 1934 a París. Així, en la retòrica macroniana, el president és l’únic que pot lluitar de forma heroica contra el monstre feixista que amenaça França.

Amb la reacció violenta de la policia i de l’Estat, les bases dels sindicats comencen a demanar que les direccions sindicals proclamin la vaga general, tal com ho va fer Olivier Besancenot, portaveu del Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA), que dóna suport al moviment. La CGT de Marsella fa crida a la vaga pel 8D, després d’haver assistit a les agressions de la policia contra els joves dels instituts, mobilitzats amb força des d’uns dies abans. El sindicat Sud-rail fa crida a deixar els manifestants pujar a Paris gratuïtament amb tren el dissabte. Les universitats també decideixen multiplicar els bloquejos i fan crida a unir-se a les armilles grogues el 8D, al costat dels instituts. Podem destacar per acabar la crida a participar del Col·lectiu Adama, que denuncia la violència policial contra el jovent negre dels barris populars dels afores de les ciutats.

c. Un cansament general

Per què el poble francès ha decidit sortir al carrer? Perquè no pot més. No pot més amb la política de Macron, i no pot més perquè no arriba a final de mes, perquè els estudiants no poden pagar el preu de la inscripció a la universitat ni escollir els estudis que volen fer, i perquè s’adonen que s’està fent una política obertament favorable a la minoria rica.

A la primavera, moltes lluites no varen aconseguir sumar: treballadors del tren, estudiants, instituts, jubilats, ara troben una oportunitat.

El moviment de les armilles grogues es un amàs de totes les ires, reivindicacions i frustracions acumulades, un sentiment d’injustícia social i de desconfiança vers el poder i les institucions, un rebuig de les polítiques d’austeritat i una por al futur. I a poc a poc s’està creant un sentit de classe que havia desaparegut en l’individualisme causat pel capitalisme. La gent s’adona que són milions de persones amb les mateixes dificultats econòmiques, per culpa del mateix sistema i que podrien lluitar juntes. I és el que està passant ara. Els darrers sondejos diuen que el 72% de la població dóna suport al moviment, i molts porten l’armilla ben visible al cotxe per demostrar la seva solidaritat, malgrat les dificultats creades pels talls i ocupacions de carreteres que s’organitzen des del 17N i que no afluixen.

Aquest poble tan divers que trobem al carrer té quelcom en comú: vol tornar a posar la persona al centre i no els diners.

d. Les reivindicacions del moviment

A moviment heterogeni, revindicacions heterogènies.

Que un sentiment de classe hagi crescut, no significa que tots els que hi participen tinguin les mateixes solucions al problema. Avui, ningú es capaç de parlar en nom del moviment, així que tothom pot defensar les seves reivindicacions.

De la reivindicació inicial, que era abaixar el preu del combustible, s’ha anat ampliant, i avui es demana de manera general que s’abaixin els impostos indirectes injustos, la recuperació de l’impost sobre les fortunes, la pujada del salari mínim, que les gran empreses paguin la seva part dels impostos, una pujada de les pensions i que es torni a abaixar l’edat de jubilació, amb l’anulació de la nova llei sobre el treball.

No som en un context de moviment obrer socialista, això està clar, com a conseqüència de la transversalitat de les persones mobilitzades. Però la reivindicació que està sortint a la llum i que té consens entre totes, és de forma clara la dimissió de Macron. Això demostra la transcendència del moment. Hi ha hagut a França molts moviments demanant la dimissió d’un ministre o d’un primer ministre, però des del 1968 no s’havia demanat el cap del President.

3. Violència d’Estat i radicalització

a. Tàctiques tradicionals del poder inaplicables

El poder dur a terme la típica estratègia davant dels moviments socials: convoquen els líders de les mobilitzacions, els sindicats, els partits per tal de negociar. Elaboren un discurs ben treballat, se’ls fa moltes promeses, es negocien petites coses, i la majoria dels líders sindicals es deixen comprar.

Aquesta vegada, el poder té un problema: no hi ha líders, els sindicats i els partits estan fora de joc. A qui comprar? Ja fa dues vegades que intenten convocar una delegació de portaveus del moviment a Matignon, seu del Primer Ministre. I les dues vegades les armilles grogues s’han negat a participar-hi. I això per diverses raons. Primer, molts portaveus autoproclamats són repudiats pel moviment, per no haver estat escollits democràticament pel poble i perquè és impossible portar la veu d’una mobilització tan diversa. Segon, el poble mobilitzat no es refia d’aquest tipus de trobades i no n’espera res. Llavors, si aquesta arma del poder s’invalida, com es gestiona la situació?

b. Violència psicològica i repressió policial

El poder té por perquè el poder no pot controlar el moviment. Per una banda, intenta desacreditar-lo i dividir-lo. Per això, pot comptar amb la col·laboració dels mitjans de comunicació. Després del 17N, la tàctica consisteix en qualificar el moviment com d’extrema dreta. El diari Le Figaro enfronta la França rural i la França de les ciutats. Les violències del 24N són a vegades culpa de “la ultradreta” i a vegades de “la ultraesquerra”. Venen a dir-li al poble que està essent manipulat pels anarquistes i els feixistes, en lloc de posar la confiança en un govern que ho fa tot pels francesos… com si el poble no fos capaç de pensar per si mateix.

El dilluns 3D, després de les agressions denunciades pels manifestants, Macron rep les forces policials i els promet una prima; forces policials que demanen, via alguns sindicats, l’ajuda de l’exèrcit per a l’Acte IV del 8D, i la proclamació de l’estat d’emergència. I ja sabem que el dia 8 vindran els blindats com a reforços.

Per altra banda, el poder utilitza la violència física. Ja es multipliquen els ferits, alguns greus i persones mortes, que el govern intenta amagar.

Els poders públics es neguen el 24N a donar permisos a les manifestacions, mentre els ministres fan una crida a respectar la llei, reiterant que no es poden manifestar sense tenir el permís corresponent. Malgrat tot, les ciutats de França es mobilitzen.

A París, els manifestants forcen la marxa enrere de la policia i entren als Champs Elysées. L’1D, en el que es diu l’Acte III, tot el país s’encén. La violència de la policia escandalitza, així com l’actitud dels mitjans de comunicació que parlen dels actes violents de les armilles grogues, però mai de la violència exercida per la policia. La situació degenera, es construeixen barricades, es cremen containers. Davant la violència policial, els manifestants no es fan enrere i repliquen amb pedres i contracàrregues. Nombrosos testimonis denuncien agressions de la policia quan a París tanquen els manifestants a la plaça de l’Étoile, abans de carregar.

A Marsella, una dona de 80 anys mor a l’haver rebut una granada lacrimògena a casa seva. A Toulouse, un jove està en estat de coma per un tir de Flash-Ball al cap.

A Bordeaux, es denuncien mans i una galta arrencades. I cal afegir les imatges de desenes de joves agenollats i les mans al cap esperant ser detinguts per la policia per haver ocupat el seu institut, imatges que recorden els pitjors temps de la història del país.

Malgrat tot, en lloc de generar la por, augmenta la ràbia. Es denuncia que, especialment a París, s’identifiquen molts policies encoberts que practiquen actes de violència contra edificis per poder acusar-ne el moviment. Els antiavalots utilitzen armes prohibides, com les pilotes de goma i les granades explosives, i apunten als caps.

c. Un aire de 1789 o 1968?

A França, la situació explosiva d’un poble mobilitzat desperta la imatge de les grans revoltes que van marcar la història del país: els actes per celebrar els 50 anys de maig del 68 no són aliens. Només cal mirar les barricades i les llambordes (“sous les pavés, la plage!”).

Els Champs-Elysées són clarament el símbol del poder econòmic, i l’Arc de Triomphe, construït per Napoleó, representa l’imperialisme i l‘autoritarisme, que s’escau bé a la imatge de Macron.

Ell mateix, posicionant-se com un monarca que ha de cuidar del seu poble, va fer tornar a néixer la gran il·lusió del poble francès, la Revolució de 1789. Es podria debatre hores i hores sobre aquesta revolució, però cal tenir present la importància que té en l’imaginari dels francesos. Macron és el nou rei a fer caure. Només cal mirar el camp semàntic utilitzat. Grups d’armilles grogues envien “cahiers de doléances”, com van fer-ho els diputats als Estats Generals de l’1 de maig del 1789. En una performance, un grup va posicionar una guillotina. I si mirem la crida a l’acte IV del 8D, segueix en la mateixa línia, “prendre la Bastilla”, treure Macron del palau de l’Elysée com es va treure Lluis XVI de Versailles.

Per acabar, també cal mirar la tornada de la bandera francesa i de la Marseillaise. A primera vista podria fer pensar en ressorgiments nacionalistes i d’extrema dreta, que utilitzen aquesta simbologia, mentre les lluites obreres utilitzen la bandera vermella. No obstant, en això també el moviment de les armilles grogues destaca; és un moviment apartidista que va buscar un símbol apartidista però que uneix tota la gent al carrer. Hauríem de tornar a la gènesi de la bandera francesa i de la Marseillaise: la Revolució francesa i la imatge de la Llibertat guiant el poble.

4. Conclusió: cap a una convergència de lluites?

Dilluns, les ambulàncies protesten a la Concorde, mentre els instituts prenen el carrer. Podem esperar que tots els moviments s’articulin en un de sol? De moment, els treballadors del tren se sumen en algunes ciutats, però no de forma nacional. Els bombers també estan en lluita. I ja sabem que els estudiants de les universitats i dels instituts, que entren en el seu cinquè dia de mobilització malgrat la repressió, participaran al 8D.

A nivell polític, Le Pen i Melenchon demanen la dissolució de l’Assemblea Nacional; el diputat Ruffin (France Insoumise) demana la dimissió de Macron abans que tot plegat derivi en una veritable insurrecció.

El govern intenta mitjançant alguns anuncis efectistes, calmar el joc, amb la suspensió de la pujada dels impostos indirectes, però la gent mobilitzada ja no es deixa enganyar i sap que, no cedint, pot guanyar molt més. Davant aquest fermesa, el govern multiplica les declaracions i provocacions incendiaries, i demana la unió sagrada de les entitats i institucions per “salvar la República”. Salvar-la de qui? Del seu propi poble? Llavors què representa la República si no és la del poble?

A un dia de l’Acte IV, ningú pot saber el què passarà i quina direcció agafaran el moviment i el govern.


Marie Fauré és militant de Marx21.